Arxiu de l'autor

  • A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat

    Més errors que paraules!

    La locució com que es fa servir per introduir una oració causal anteposada a l’oració a la qual s’adjunta, i aporta informació coneguda o compartida amb el receptor. Com que no arribaves, no t’hem parat plat a taula; és a dir, no t’hem parat plat a taula perquè no arribaves.

    Però sovint sentim com enlloc de com que, en la conversa espontània: *Com no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.  És a dir, com que no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.

    A la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC) hi podem llegir que l’ús de com en comptes de com que no és adequat en els registres formals. Us recomanem, doncs, que utilitzeu sempre la forma com que, adequada a totes les situacions comunicatives.

    Sovint aquesta causal queda suspesa i sembla que l’emissor tracti de justificar-se amb una entonació que deixa la frase enlaire, sense l’oració principal que hauria d’aparèixer a continuació. Això és habitual en el diàleg espontani: I el meu plat, Bernat? Ves, com que no has dit pas que vindries… (no t’hem parat plat a taula). 

    També tenim la conjunció com sigui que, molt més formal: Respectable jurat, com sigui que no hem pogut veure amb detall els vídeos, la meva defensa serà inevitablement incompleta.

    Val a dir que l’omissió de la conjunció que es presenta en altres construccions, per exemple, a l’hora d’unir diferents subordinades. En aquest cas, és preferible repetir-la cada vegada: Et vaig dir que arribessis a l’hora i que portessis les postres. I mai no podem ometre la conjunció que davant una subordinada, tot i el munt de contraexemples que trobem en la senyalització i retolació urbanes:

    Estem fent obres, preguem *disculpin les molèsties; és a dir, estem fent obres, us demanem que perdoneu les molèsties. O ras i curt: Carrer en obres, perdoneu les molèsties.

    Val a dir que la senyalització urbana proporciona als correctors moments lingüístics inoblidables, com ara, l’ús obsolet del verb pregar, pel que té de poc igualitari, i la forma de 3a persona (vostè, li/el-la) per adreçar-se als ciutadans, que en català ha estat sempre la segona del plural (vós, vosaltres, us-vos). Podeu viure un d’aquests “moments” vosaltres mateixos si us fixeu en el senyor que va xino-xano.

    Article complet

  • Si apadrinem no ens caldran *espònsors

    L’Assemblea General de les Nacions Unides, l’any 1992, va aprovar que el 22 de març seria el Dia Mundial de l’Aigua. L’aigua dels rius i mars està amenaçada per la sobreexplotació dels recursos hídrics i la pèrdua de diversitat fluvial i marina, l’augment dels períodes de sequera ocasiona guerres i migracions; la pol·lució i l’escalfament global estan provocant la pèrdua d’hàbitats i la mort dels esculls coral·lins. L’actual model econòmic ens vol assedegats de consum, però no sap que l’aigua no té preu.

    Al nostre país l’aigua és vida —lo riu és vida— i no hi ha refranyer que no reculli un tou de frases sobre aquest element.

    Per exemple, treure’n l’aigua clara, quan volem desllorigar un malentès; estar amb l’aigua al coll si ens cal fer mans i mànigues per sortir-nos-en a fi de mes; tirar aigua a mar, quan ens adonem que fem coses ben inútils; ofegar-se en un got d’aigua, que es diu d’algú que no se’n surt davant un problema aparentment senzill, no trobar aigua al mar, quan no veiem una cosa molt evident; portar aigua al seu molí, quan algú mira per a si mateix; ser la gota que fa vessar el got, quan un petit fet posa en evidència un malestar que es mantenia latent, etc.

    I per acabar us recomanem un 30 Minuts sobre la degradació del litoral de la Costa Brava per interessos especulatius, i us convidem a participar diumenge vinent al matí en el Dia Mundial de l’Aigua a l’Hospitalet amb els Padrins del Riu, tot fent una caminada per la llera del Llobregat ─el nostre Rubricatus!─ amb activitats i tallers per conèixer l’estat del bosc de ribera, la flora i fauna que acull, les infraestructures i les masies que encara conservem al municipi.

    Quant al títol, *espònsor i *esponsoritzar no són formes admeses al DIEC, tot i que alguns diccionaris les recullin. Entre nosaltres, promoure, educar, acompanyar, protegir, estimar, sempre ha estat la feina dels padrins, i continua sent imprescindible per més *espònsors que hi hagi a les samarretes.

    Article complet

  • Fa temps que t’espero

    Les situacions comunicatives es resolen d’una manera determinada en cada llengua. Als catalans, a l’amor de la nostra vida no ens fa res haver-lo d’esperar i esperar…

    Perdona?, m’estàs dient que…?  Per expressar incredulitat en català no utilitzem aquesta forma (el sorry anglès) sinó, com dius?, què vols dir?, vols dir que…? de la mateixa manera que obrim uns ulls com unes taronges si algun simpàtic ens pregunta quin és el teu nom en lloc de com et dius.

    L’amor de la teva vida, no fa de mal esperar!

    Interferències n’hi ha en totes les llengües, el problema és si parlem de Goliats com ara el castellà i l’anglès. Genuí, preferible, adequat segons els registres, canvi endogen, canvi exogen, calc? Com que la GIEC no ens ho posa fàcil, nosaltres ens limitarem a fer-vos memòria d’algunes expressions “nostrades” perquè les digueu.

    Ni pensaments!, au, va! ni parlar-ne, de cap manera, això rai, és clar, i doncs?, i què ho fa, això? sens dubte ─enlloc d’òbviament, tan de moda ara que paradoxalment no hi ha res obvi─ , servidor-ora ─en una cua quan en preguntar per la tanda som els últims.

    I què en fem de la construcció portar + temps que diu tothom? A la nova gramàtica essencial del l’IEC, la GEIEC, que us afegim com a enllaç a la banda dreta del Rubricatus es llegeix en lletra menuda la següent observació (adaptat):

    “Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible[…]El meu fill porta tres dies {engripat / de mala lluna / sense dormir} confrontat a fa tres dies que el meu fill {està engripat / està de mala lluna / no dorm}. També s’usa aquesta construcció amb un gerundi de verb d’acció: Portava molts anys treballant de dependenta, per dir fa molts anys que treballa de dependenta.”

    Així doncs, la GEIEC ens diu que és preferible emprar el verb fer i no pas el verb portar a l’hora de construir aquesta mena d’oracions temporals.

    Article complet

  • Eixavuirem eixavuiros

    El millor remei contra els peus freds

    Avui toca apunt sobre el temps, atès que aquests dies de gener, setmana dels barbuts amunt o avall ─setmana dels barbuts, setmana d’esternuts─,  solen ser els més freds de l’any. Evidentment no és temps de xàfecs, calamarses ni tempestes sobtades, més propis de l’estiu, però de maltempsada en tenim tot l’any!

    Posem la ràdio per veure què en diuen?

    “Collserola enllà tindrem un temps emplujat amb aiguaneu i calabruix; si us agraden les tofes de neu, esteu de sort perquè al vespre les volves o flocs arribaran als 10 centímetres de gruix! A la nit gebrarà però no es preveu neu forta ni que facin falta màquines llevaneu. Es formaran caramells o rajolins de glaç gelat de les fonts, així que vigileu les canonades d’aigua.”

    I després d’un anunci en què ens recomanen estufes de pèl·lets, que són tan eficients, continuen…

    “A Montserrat hi ha possibilitat de rufades o tempestes de vent i pluja o neu. No us feu els valents, no arribarem a la virulència del torb que aixeca la neu i fa gairebé impossible de veure-s’hi, però eviteu sortir. Res més, ja veieu que aquests dies cal cofar-se gorra i tapaboques, tot i que d’eixavuiros no us en salvarà ningú.”

    Quant a vosaltres, si ja heu començat a refredar-vos, a fer atxems o atxims, i la candela  us penja del nas, vigileu de no encomanar tota la família. Feu bondat, un cop sopats, millor bona nit i tapa’t, i res de *sonar-vos, moqueu-vos en tot cas, i poc que s’enceten els narius.

    I per acabar, sabeu d’on és el locutor, que prefereix eixavuirar que no pas esternudar?

    Article complet

  • No malbaratem la gent!

    Gent, on sou?

    Ja hem comentat altres vegades que l’ús dels possessius en català és força limitat. Lògic, atès que la forma més estàndard és llarga i redundant: article + possessiu + nom (les meves tietes àvies), tot concordat en gènere i nombre. Si utilitzem els possessius àtons, el text és més breu (ma mare, ton pare, ho farà sa tia!), però aquestes formes no són habituals en tots els registres ni en tots els parlants ni varietats.

    L’ús i abús que fem actualment les possessius és clarament una interferència. Primer tenim usos superflus com ara descriure que els seus són marrons i el seu nom és Carme, en què cal dir que té els ulls marrons i es diu Carme, o dir on he deixat la meva jaqueta sense que hi hagi un interès emfàtic (la meva, no la teva!), en què simplement volem saber on és la jaqueta. Els fills se suposa que són nostres, igual que els ulls pertanyen a la cara i les butxaques pertanyen als pantalons. Regla 1, doncs, si no hi cal, no cal.

    A banda sempre podem substituir quan vaig veure els seus cabells per quan li vaig veure els cabells; quan vaig mirar la seva boca, per quan li vaig mirar la boca, en què marquem la funció del possessiu amb un datiu. Molt més literari, oi? ; – )

    Fixem-nos l’ús que fan els blogs de viatges o els catàlegs de les agències d’aquest possessiu calcat dels “sus gentes”. No és només l’ús abusiu del determinant, també és el fet d’utilitzar gent de manera inapropiada. Si mirem el diccionari veurem que el mot gent forma construccions com ara: bona gent, mala gent, gent de bé, gent de mar, gent de terra ferma, gent de poca fe, gent de lletra, gent del camp, però no hi surt pas la seva gent/les seves gents per referir-se a la gent de tota la vida.

    “En aquest tresc coneixerem la bellesa de la selva i l’amabilitat de les seves gents”, “una visita guiada sobre Begur i les seves gents” , “us acostarem a la seva gent”, “Occitània i les seves gents”… És un no parar!

    En català, la meva gent és la meva família/la gent del meu entorn/la gent en qui puc confiar i la seva gent és, més ben dit, la gent del territori/la gent que hi viu/els habitants/els ciutadans/els veïns.

    Us proposem per a aquest 2019 més creativitat a l’hora d’escriure, fugir dels llocs comuns, de les interferències a tort i a dret, llegir bons autors, prosistes catalans clàssics, autors mallorquins, valencians i nord-catalans i, és clar, apuntar-vos a un curs de català al CNL per millorar els vostres coneixements de llengua, que tant de gimnàs fa mal!

    Bon any!

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta