Entrades amb l'etiqueta ‘transitiu’

  • Més que parlar, escoltem

     

    El crit, d’Edvard Munch

    Si en l’article passat vam parlar de raonar i enraonar, en el d’avui ens posarem a l’altre costat, al de parar l’orella.

    Començarem recordant la diferència entre sentir i escoltar: en català sentir (aplicat principalment a l’oïda) és percebre amb els sentits i només quan hi parem atenció parlem d’escoltar.

    Hi sentim sense voler, però per escoltar hi hem de posar interès!

    Així al telèfon no et sento, rere una porta no et sento o si parles tan fluixet no et sento perquè la meva oïda no arriba a sentir-hi. Però si parles a crits o de mala manera no t’escolto (perquè parlar a crits et desqualifica).

    Els dels sentits són verbs preposicionals en què el pronom i el verb funcionen com un tot, convertint el verb en intransitiu: sentir-hi, veure-hi.

    • No cal que cridis que l’àvia no hi sent gens (amb adverbi)
    • Ja t’hi veus amb aquestes ulleres tan brutes? (amb complement circumstancial)

    Però en molts casos, escoltar i sentir funcionen com a verbs transitius: sentir (alguna cosa), veure (alguna cosa).

    • Sento crits i sorolls! (amb complement directe)
    • I tant que em sent, però com si sentís ploure
    • He vist la teva tia molt millorada de l’operació

    També tenim fraseologia amb el verb sentir i escoltar, com ara:

    • El pare ha sentit tocar campanes que en preparem una de grossa; dissimuleu! (en el sentit que sap vagament  alguna cosa).
    • Aquests nens no escolten, són uns desobedients (en el sentit de no fer cas)

    Obedients o no, escoltar segur que ens farà ser més savis!

    Article complet

  • Bon Nadau

    Quan arriben aquests dies solem acomiadar l’any amb un Rubricatus nadalenc, que recull les interferències lèxiques relacionades amb aquestes festes. Així, avui a banda de recordar-vos que Nadal és sempre Nadal ─en singular i generalment sense article─ que el torró és de crema cremada o de rovell d’ou ─i no pas de *yema!─, que farem cagar el tió o farem el cagatió ─però de cap manera *cagarem tions o cagations─, que allò que mengem són 12 grans de raïms ─no *dotze raïms─ , que el cotilló és el conjunt de serpentines, confeti, barrets i espanta-sogres amb què celebrem la nit de Cap d’Any i  l’endemà, dia de Cap d’Any, n’afegim un de nou que és l’ús transitiu amb objecte directe de persona del verb felicitar; és a dir, felicitem alguna persona d’alguna cosa ─no és correcte utilitzar un complement directe que no sigui de persona! Per tant, no felicitem *el Nadal sinó que ens felicitem per Nadal o directament ens desitgem un bon Nadal.

    I per acabar la nostra felicitació en aranès, llengua pròpia i oficial de Catalunya:

    Bon Nadau e erós an nau!

    Article complet

  • Ajuda correcta

    La informem que aquesta conversa pot ser enregistrada

    La informem que aquesta conversa pot ser enregistrada

    La seqüència és la següent:

    Truques a qualsevol empresa de serveis (telefonia, subministrament elèctric, d’aigua…) i un contestador automàtic (per què sempre femení?) et diu que la conversa pot ser enregistrada i que disposes de no sé quantes opcions numèriques per picar segons el motiu de la teva trucada. Cinc minuts més tard, després de prémer tres botons i sentir Haydn, Madonna i Elton John, si tens sort, se’t farà saber que si vols que t’atenguin en català has de picar 2. Respires, te n’estàs sortint. Piques… “Bona tarda, empresa X, Laura Gonzàlez , en què *li puc ajudar?”

    Catacrooooooc!, si amb aquesta salutació pretenien donar-nos confiança, malament rai! Decebedor començament, perquè en català ajudem un client o una clienta; és a dir, ajudar és un verb transitiu (amb objecte directe, doncs), que pot ser masculí: ajudar un client/el puc ajudar/puc ajudar-lo?, o femení: ajudar una clienta/la puc ajudar/puc ajudar-la?

    Català i castellà tenen dos sistemes pronominals força diferents. L’adopció de les formes castellanes ─estil traducció automàtica, ¿puedo ayudar-le (en aquest cas, en castellà, hi ha la discussió entre le/lo-la)? puc *ajudar-li?─  crea un malestar considerable als parlants, perquè desfigura la sintaxi i en ocasions la comprensió de la frase. Si abans parlàvem de la popularització del plural de *li-lis, ara ja sentim el li en casos totalment impropis: li mai no substitueix un objecte directe!

    Per tant, ajudar-lo/-la, informar-lo/-la, atendre’l/-la, servir-lo/-la

    Esperem haver-vos ajudat de debò!

    Article complet

  • No feu com si sentíssiu ploure!

     

    ploure Avui volem parlar d’alguns verbs que incorporen un sentit  diferent quan els adjuntem un pronom, com ara els verbs de  percepció veure-hi o sentir-hi, en contraposició als verbs  transitius veure o sentir.

     

     

     

    Últimament no hi veig prou, hauré de posar-me ulleres. (em falla el sentit de la vista)

    Surt de davant meu que no mhi veig! (impedeixes que m’hi vegi)

    Surt de davant meu que no veig la desfilada! (la desfilada és l’objecte directe del verb)

    Parla-li ben fort que no hi sent de cap orella. (li falla el sentit de l’oïda)

    No sento què diuen perquè hi ha massa soroll. (què diuen és l’objecte directe del verb)

    El pronom hi dóna significat complet al verb i bloqueja l’aparició de l’objecte directe (verb intransitiu). Per tant, són incorrectes: no *hi veig la tele, *no veig (en lloc de no veig la tele o no hi veig).

    En el cas de les formes següents , totes dues correctes, a banda d’adonar-nos del matís de significat, podem veure la diferència entre el pronom res i l’adverbi quantitatiu gens.

    No sento res. (res, que vol dir cap cosa, fa d’objecte directe)

    No hi sento gens. (gens, que vol dir en absolut, modifica el verb)

    Vegem ara un últim cas, en què no hem de confondre el pronom hi adverbial, referit al complement circumstancial de lloc (Visc a l’Hospitalet; hi visc des del març), amb l’hi que modifica el significat del verb veure. L’aparició de l’hi en el primer cas (quan fa de CC) implicaria la repetició del complement amb dos pronoms, ja que el relatiu on ja fa aquesta funció, cosa que es considera incorrecta (pleonasme).

    M’estic en un lloc on no *hi veig altra cosa que caps. (veure transitiu. L’hi és redundant amb on)

    M’estic en un lloc on no hi veig bé. (veure-hi intransitiu. L’hi no fa de circumstancial de lloc)

    I per acabar, recordeu que per aprendre cal parar atenció, escoltar, no només sentir-hi!

    Article complet

  • No us piqueu els dits!

    martell

    Avui parlarem del fenomen pel qual alguns verbs o noms que en una llengua tenen uns significats concrets, especificats al diccionari, n’adquireixen de nous, o en perden,  simplement perquè en la llengua preeminent, dins un context de contacte de llengües, els significats són diferents.

    Aquestes ampliacions, o bé el cas contrari, el de la reducció de significats, en cas que en la llengua inicial una forma lingüística tingui més usos que en l’altra, obeeixen al mecanisme de traduir sistemàticament d’una llengua a l’altra.  Del resultat en diem català mandrós o low cost, i en tenim exemples en la traducció automàtica de la publicitat i d’alguns mitjans.

    Fixem-nos en dos casos ben coneguts:

    Les ampliacions de significat del verb donar reculen a les primeres llistes de barbarismes. Donar és un verb transitiu (necessita un complement directe). Ens podem donar cops, però són agramaticals frases com *m’he donat al cap, *m’he donat amb la porta o *t’he donat! (en sentit absolut), quan un nen llança la pilota contra el company, en lloc de m’he donat un cop al cap/m’he picat el cap, m’he donat un cop amb la porta, he picat/xocat contra la porta, m’he fotut contra la porta, o t’he tocat/matat! Donar tampoc no admet frases com *en aquesta terrassa dóna el sol, en lloc de en aquesta terrassa hi toca el sol. A banda, els típics barbarismes  fer abraçades (*donar abraçades), fer petons (*donar petons),  o m’és igual, tant em fa (en lloc de *em dóna igual).

    Pillar vol dir fer un acte de pillatge, allò de saquejar que feien (i fan) els vencedors quan entren en una població. Quan descobrim algú fent una cosa d’amagat diem que l’hem pescat/enxampat o agafat (en lloc de *l’hem pillat), i quan juguem a córrer o a cuit i amagar (no pas al *pilla-pilla) ens atrapem/agafem. Si algú n’està molt d’alguna persona diem que està penjat (no *pillat), i si no entén el que diem és que no en pesca ni una, no pas que *no pilla res!  Davant un atzucac, ens trobem ben atrapats o sense sortida, no pas *pillats.

    I per acabar, en els negocis com en la llengua, no ens piquem els dits!

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta