Entrades amb l'etiqueta ‘Donar’

  • Tu rai, que totes et ponen!

     

    Hi ha qui tot ho troba bé i hi ha qui mai no fa un sí. Us hi heu fixat?

    Els que diem , podem fer-ho de diverses maneres. Per expressar que una cosa és certa o que hi estem d’acord, en català diem: per descomptat; és clar; ja ho crec; naturalment; evidentment; sens dubte; no cal dir-ho; i tant que sí!; oh, i tant/oi, i tant; oidà! Ja sabeu que en català no *donem res per sentat, sinó en tot cas per descomptat, per fet per suposat. A més, aquestes formes ens serveixen per llençar a la paperera l’empalagós *cómo no/com no! Li trucava li trucava, però…, és clar (*com no), no havia agafat el mòbil!

    Vindràs al sopar de final de curs? I tant que sí!

    No has de patir gens, per descomptat que t’ajudarem en el que calgui.

    En canvi, si us costa fer un sí eixerit, sou de la colla del potser, segons com, qui sap o si molt convé. No hi fa res, sempre que no us feu de la colla de l’igual…, ja que igual no és un sinònim de potser. Així doncs, potser m’agrada, però no *igual m’agrada.

    Quan la certesa és més aviat un desig, diem tant de bo! (*ojalá), a la millor, i si l’exclamació té un to displicent utilitzem el rai, que és una partícula intensiva que vol dir que allò que temem, de fet, no és tan greu com ens pensàvem, que no n’hi ha per tant. També tenim les formes encara rai (*menys mal), això rai (això és *el de menys), malament rai (malament).

    —Tu rai que no tens problemes. Ets la rica de la família!

    Encara rai que conservo el lloguer del pis.

    El cotxe ha quedat ben abonyegat!  va exclamar-se. Això rai, l’important és que vosaltres no hàgiu pres mal!

     

    Article complet

  • Així drets, agafareu fred!

     

    Quan ve la son, qualsevol lloc és bo per dormir

    Drets com uns estaquirots, esperant un autobús que no ve o una trobada mal anotada (i no pas *agendada!) ens pot agafar fred, gana, son o mal de cap ─o també venir fred, gana, son o mal de cap─, que són les expressions que hem dit sempre en lloc de les formes amb el verb donar o entrar.

    Ni ens *entra gana palplantats a la parada del bus, ni ens *dona son havent dinat. Per combatre el rampell de gana, evitar que ens vingui o agafi gana camí cap a casa, cal fer un mos a mig matí, si no a l’hora de dinar estarem famolencs i ens cruspirem/endraparem/engolirem el dinar en un tancar i obrir d’ulls. Per combatre la son, que ens vingui o agafi son havent dinat, el millor és haver programat alguna activitat (més engrescadora que rentar plats!).

    Malauradament hem incorporat expressions amb el verb donar que no van enlloc: em *dona la impressió (tot fa pensar, tinc la impressió, em fa la impressió), em *dona fàstic (em fa fàstic), em *dona temps (de temps, en tenim o no en tenim, n’hi ha prou o no n’hi ha prou), em *dona por (m’agafa por), etc.

    Quant a interjeccions, el dale dale de les competicions esportives, seria el nostre fot-li fot-li. O bé pica, xuta, tira!, que de *donar a la pilota res de res. I de les persones que sempre estan *dale que dale diem que estan burxa que burxa o fent nyic-nyic.

    Ens direu que som molt pesats (*cansino) de repetir sempre que el verb donar en català té uns usos més reduïts que en castellà; és clar que donem per fet/per descomptat (i no pas *per sentat) que molts ja ho sabeu, però, que es noti!

    Article complet

  • Altra volta, el cercle

    La volta de creueria de l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona

    Avui sortirem de ben amunt i anirem baixant fins a tocar de peus a terra.

    De l’espai que podem albirar només limitat per l’horitzó, en diem volta del cel. Les esglésies sempre s’hi han adreçat, al cel, amb agulles i arcs i voltes, que són els sostres corbats que ens conviden a la petitesa, a partir d’elements que es recolzen mútuament i se suporten per pilars i contraforts. Les claus de volta de les catedrals, les peces de pedra esculpides que clouen l’estructura de les voltes, són també el desllorigador de qualsevol projecte.

    Les persones som de fer voltes o donar voltes, tant en el sentit físic de fer tombs o passejades, com en el figurat de meditar o considerar les coses: donar-hi voltes. Quan volem que el que era a dalt vagi a baix i es pertorbi l’ordre de les coses, parlem de capgirar: la revolució russa va capgirar la història. Mirar les coses des d’una altra perspectiva, perquè les limitacions ens semblin virtuts, també és capgirar la realitat, un  exercici imprescindible per sobreviure!

    En la vida hi ha camins que fan volta o marrada, és a dir ens allunyen del camí recte perquè el traçat sigui més planer o perquè no hem sabut trobar el camí dret. Si arribem on tocava, rai, però sovint altra volta recuperem el mateix punt, que és com girar cua sense dir-ho. Sense adonar-nos-en, de cop i volta, sense solta ni volta, tornem a ser on érem! Tal volta ens caldrà novament mirar enlaire, la volta del cel.

    Article complet

  • Tothom a punt, el partit està a punt de començar!

     

    baixaEn aquest Rubricatus de mitjan d’octubre comentarem algunes construccions temporals que no sempre diem bé.

    Els comentaristes esportius, pendents sempre del rellotge, usen sovint la fórmula *a falta de… cinc minuts per acabar el partit… Aquesta construcció temporal és incorrecta i cal substituir-la per: quan faltaven cinc minuts per acabar el partit…, cinc minuts abans d’acabar el partit…, a cinc minuts d’acabar el partit… anàvem perdent cinc a zero!

    Davant d’un xut imminent, en català no recorrem a la perífrasi anar a + infinitiu sinó, ras i curt, al futur o a la perífrasi estar a punt de + infinitiu. Per tant, en lloc d’ara *va a xutar…, cal dir ara xutarà, està a punt de xutar... Aquesta construcció sí que és correcta quan l’acció es refereix al passat: anava a xutar, quan li fan fotre una traveta!

    I per acabar, el temps ni es dóna ni es porta. Tenim temps o no en tenim, simplement: Així, en lloc de dir no em *dóna temps de veure la segona part del partit, cal dir no tinc temps, no hi sóc a temps de veure la segona part del partit, i per expressar que una situació s’allarga en el temps recorrem al verb fer: fa una hora que no toquem pilota!, i no pas *portem una hora sense tocar pilota, fa deu anys que sóc soci de l’Hospitalet, en lloc de *porto 10 anys de soci de l’Hospitalet.

    Val a dir que els exemples són totalment figurats!

    Article complet

  • No us piqueu els dits!

    martell

    Avui parlarem del fenomen pel qual alguns verbs o noms que en una llengua tenen uns significats concrets, especificats al diccionari, n’adquireixen de nous, o en perden,  simplement perquè en la llengua preeminent, dins un context de contacte de llengües, els significats són diferents.

    Aquestes ampliacions, o bé el cas contrari, el de la reducció de significats, en cas que en la llengua inicial una forma lingüística tingui més usos que en l’altra, obeeixen al mecanisme de traduir sistemàticament d’una llengua a l’altra.  Del resultat en diem català mandrós o low cost, i en tenim exemples en la traducció automàtica de la publicitat i d’alguns mitjans.

    Fixem-nos en dos casos ben coneguts:

    Les ampliacions de significat del verb donar reculen a les primeres llistes de barbarismes. Donar és un verb transitiu (necessita un complement directe). Ens podem donar cops, però són agramaticals frases com *m’he donat al cap, *m’he donat amb la porta o *t’he donat! (en sentit absolut), quan un nen llança la pilota contra el company, en lloc de m’he donat un cop al cap/m’he picat el cap, m’he donat un cop amb la porta, he picat/xocat contra la porta, m’he fotut contra la porta, o t’he tocat/matat! Donar tampoc no admet frases com *en aquesta terrassa dóna el sol, en lloc de en aquesta terrassa hi toca el sol. A banda, els típics barbarismes  fer abraçades (*donar abraçades), fer petons (*donar petons),  o m’és igual, tant em fa (en lloc de *em dóna igual).

    Pillar vol dir fer un acte de pillatge, allò de saquejar que feien (i fan) els vencedors quan entren en una població. Quan descobrim algú fent una cosa d’amagat diem que l’hem pescat/enxampat o agafat (en lloc de *l’hem pillat), i quan juguem a córrer o a cuit i amagar (no pas al *pilla-pilla) ens atrapem/agafem. Si algú n’està molt d’alguna persona diem que està penjat (no *pillat), i si no entén el que diem és que no en pesca ni una, no pas que *no pilla res!  Davant un atzucac, ens trobem ben atrapats o sense sortida, no pas *pillats.

    I per acabar, en els negocis com en la llengua, no ens piquem els dits!

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta