Entrades amb l'etiqueta ‘Donar’

  • Clicant clicant, surt la feina

     

    Vuit del matí, una fantàstica jornada de teletreball ens espera. Som-hi?

    L’escriptori a casa

    Asseguts davant l’ordinador cliquem a/sobre/damunt obrir, fem clic a guardar, teclegem la contrasenya, desem, guardem, compartim, enllacem, arrosseguem o carreguem un document i… sis hores més tard, donem per feta la feina!

    Així doncs, donar donar poca cosa… El problema és que tendim a dir donar per tot: *donem a obrir, *li donem al botó, *li donem a la icona, etc. I també el famós *no em dona temps, que omple les pàgines de l’apartat de queixes! El temps és nostre, recordeu, no ens el poden donar ni prendre mai. El tenim, així que millor queixem-nos que ens en falta o que no en tenim prou.

    Per tant, allò que en anglès seria click or tap (tocar amb els dits o fer un toc damunt una pantalla tàctil, com ara la del mòbil o la tauleta) és ras i curt en català clicar. Penseu en els vostres tutorials, com ho diuen? Per ajudar-vos, us passem aquest recull de termes informàtics elaborat per Softcatalà amb la supervisió del Termcat.

    Pitjar, prémer o polsar serien altres verbs més generals que indiquen aquest moviment però no són usual en l’àmbit de les TIC: pitgem o empenyem una porta per obrir-la, premem una fruita per treure’n suc (i d’aquí l’espremedora i no pas *l’exprimidor) o polsem el comandament per engegar l’aire condicionat.

    Feina feta, doncs, i com estem? *Desquiciats, *apurats o més aviat atabalats, farts, curts de temps, estressats, inquiets, passant un mal tràngol, trasbalsats o amoïnats, i desitjant que arribi la fase dels cafès presencials a l’oficina?

    Donc això, no us hi feu mala sang que tot arribarà.

    Article complet

  • Acabarem marejats!

    Els dervitxos, mestres a donar voltes

    Si busquem fer una volta al DIEC (dins l’entrada volta) hi trobem els significats següents: distanciar-se de la línia més curta (aquest autobús fa molta volta); fer un passeig (anem a fer una volta abans de sopar); girar fins a prendre la posició oposada (fes la volta, vejam com et queda el pantaló del darrere) i  com a darrera accepció meditar molt sobre alguna cosa (no puc deixar de donar-hi voltes, estic molt capficada!).

    L’expressió donar-(hi) una volta, la majoria de les vegades equivocant-nos de pronom, ara s’utilitza estirant fins al límit aquest últim sentit: capgirar alguna cosa, rumiar-hi, refer-la, repensar-la, etc. La substitució es fa amb el pronom hi i no pas amb l’indirecte li. “No ho veig clar, hi donem una volta i en parlem en uns dies”, i no pas: “No ho veig clar, *li donem una volta i…”. Pronom a banda, hauríem de dir: “No ho veig clar, hi pensem novament i en parlem en uns dies.”

    Aquest ús figurat de donar una volta —avui mateix un anunci ens parla de donar la volta als nostres entrepans, com si fossin mitjons!— mostra una tendència a fixar maneres de dir més fàcils i a arraconar-ne altres de més habituals. Seguir aquestes modes no és una bona pràctica perquè la llengua hi surt perdent (empobriment de la sintaxi, del lèxic, preferència per les formes més acostades al castellà, interferències, etc.).

    Com més va més parlem amb expressions crossa. Així *amb la que està caient (tal com van les coses, ara que van maldades, ara com ara, sempre plou sobre mullat), *cal posar en valor (valorar, fer valdre, reivindicar) o cal posar sobre la taula (parlar-ne, plantejar alguna cosa, debatre), també s’usen sense solta ni volta!

    Article complet

  • Tu rai, que totes et ponen!

     

    Hi ha qui tot ho troba bé i hi ha qui mai no fa un sí. Us hi heu fixat?

    Els que diem , podem fer-ho de diverses maneres. Per expressar que una cosa és certa o que hi estem d’acord, en català diem: per descomptat; és clar; ja ho crec; naturalment; evidentment; sens dubte; no cal dir-ho; i tant que sí!; oh, i tant/oi, i tant; oidà! Ja sabeu que en català no *donem res per sentat, sinó en tot cas per descomptat, per fet per suposat. A més, aquestes formes ens serveixen per llençar a la paperera l’empalagós *cómo no/com no! Li trucava li trucava, però…, és clar (*com no), no havia agafat el mòbil!

    Vindràs al sopar de final de curs? I tant que sí!

    No has de patir gens, per descomptat que t’ajudarem en el que calgui.

    En canvi, si us costa fer un sí eixerit, sou de la colla del potser, segons com, qui sap o si molt convé. No hi fa res, sempre que no us feu de la colla de l’igual…, ja que igual no és un sinònim de potser. Així doncs, potser m’agrada, però no *igual m’agrada.

    Quan la certesa és més aviat un desig, diem tant de bo! (*ojalá), a la millor, i si l’exclamació té un to displicent utilitzem el rai, que és una partícula intensiva que vol dir que allò que temem, de fet, no és tan greu com ens pensàvem, que no n’hi ha per tant. També tenim les formes encara rai (*menys mal), això rai (això és *el de menys), malament rai (malament).

    —Tu rai que no tens problemes. Ets la rica de la família!

    Encara rai que conservo el lloguer del pis.

    El cotxe ha quedat ben abonyegat!  va exclamar-se. Això rai, l’important és que vosaltres no hàgiu pres mal!

     

    Article complet

  • Així drets, agafareu fred!

     

    Quan ve la son, qualsevol lloc és bo per dormir

    Drets com uns estaquirots, esperant un autobús que no ve o una trobada mal anotada (i no pas *agendada!) ens pot agafar fred, gana, son o mal de cap ─o també venir fred, gana, son o mal de cap─, que són les expressions que hem dit sempre en lloc de les formes amb el verb donar o entrar.

    Ni ens *entra gana palplantats a la parada del bus, ni ens *dona son havent dinat. Per combatre el rampell de gana, evitar que ens vingui o agafi gana camí cap a casa, cal fer un mos a mig matí, si no a l’hora de dinar estarem famolencs i ens cruspirem/endraparem/engolirem el dinar en un tancar i obrir d’ulls. Per combatre la son, que ens vingui o agafi son havent dinat, el millor és haver programat alguna activitat (més engrescadora que rentar plats!).

    Malauradament hem incorporat expressions amb el verb donar que no van enlloc: em *dona la impressió (tot fa pensar, tinc la impressió, em fa la impressió), em *dona fàstic (em fa fàstic), em *dona temps (de temps, en tenim o no en tenim, n’hi ha prou o no n’hi ha prou), em *dona por (m’agafa por), etc.

    Quant a interjeccions, el dale dale de les competicions esportives, seria el nostre fot-li fot-li. O bé pica, xuta, tira!, que de *donar a la pilota res de res. I de les persones que sempre estan *dale que dale diem que estan burxa que burxa o fent nyic-nyic.

    Ens direu que som molt pesats (*cansino) de repetir sempre que el verb donar en català té uns usos més reduïts que en castellà; és clar que donem per fet/per descomptat (i no pas *per sentat) que molts ja ho sabeu, però, que es noti!

    Article complet

  • Altra volta, el cercle

    La volta de creueria de l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona

    Avui sortirem de ben amunt i anirem baixant fins a tocar de peus a terra.

    De l’espai que podem albirar només limitat per l’horitzó, en diem volta del cel. Les esglésies sempre s’hi han adreçat, al cel, amb agulles i arcs i voltes, que són els sostres corbats que ens conviden a la petitesa, a partir d’elements que es recolzen mútuament i se suporten per pilars i contraforts. Les claus de volta de les catedrals, les peces de pedra esculpides que clouen l’estructura de les voltes, són també el desllorigador de qualsevol projecte.

    Les persones som de fer voltes o donar voltes, tant en el sentit físic de fer tombs o passejades, com en el figurat de meditar o considerar les coses: donar-hi voltes. Quan volem que el que era a dalt vagi a baix i es pertorbi l’ordre de les coses, parlem de capgirar: la revolució russa va capgirar la història. Mirar les coses des d’una altra perspectiva, perquè les limitacions ens semblin virtuts, també és capgirar la realitat, un  exercici imprescindible per sobreviure!

    En la vida hi ha camins que fan volta o marrada, és a dir ens allunyen del camí recte perquè el traçat sigui més planer o perquè no hem sabut trobar el camí dret. Si arribem on tocava, rai, però sovint altra volta recuperem el mateix punt, que és com girar cua sense dir-ho. Sense adonar-nos-en, de cop i volta, sense solta ni volta, tornem a ser on érem! Tal volta ens caldrà novament mirar enlaire, la volta del cel.

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog