Entrades amb l'etiqueta ‘interferències lingüístiques’

  • No podríem viure sense ells!

    Els pronoms febles sostenen la sintaxi del català!

    No hi caic, me’n sortiré, hi estic d’acord, som-hi, m’hi avinc, no s’hi val, me n’encarrego, m’hi fixaré més, hi estem treballant, en parlo sempre, hi parlo sempre, hi pujo de peus!, m’hi assemblo, se’n sentirà a parlar, me’n desentenc, m’hi perdo, hi tinc tirada, no m’hi faig, m’hi arribaré, m’hi he de posar, no t’hi tornis!

    Fan goig, oi?

    Són els nostres amics pronoms, que substitueixen complements circumstancials i preposicionals o que simplement formen un tot amb el verb, com ara en els verbs de percepció (sentir-hi, veure-s’hi…) o el verb ser-hi.

    Em faràs pensar que he de demanar hora al metge? No pateixis, ja t’hi faré pensar.

    Parlaràs amb ell aviat? Sí, hi parlaré aquest cap de setmana.

    Per evitar la sal, podeu afegir-hi uns granets de pebre negre.

    No m’hi veig ni un borrall. Doncs jo no hi sento de cap orella. Anem bé!

    El Joan? Sí que hi és. Ara s’hi posa

    En català els utilitzem més que en les altres llengües romàniques (francès, occità, italià, aragonès), ja que són un autèntic pal de paller de la sintaxi de la llengua. Hem d’evitar perdre’ls perquè són un dic de contenció a la interferència del castellà en l’estructura de la llengua.

    I són molt útils! Com veiem en la tirallonga d’exemples, normalment fan una funció sintàctica però en ocasions funcionen com un sol mot i formen locucions o frases fetes, com ara si diem som-hi, tornem-hi! Per exemple, en una expressió com n’hi ha per llogar-hi cadires, què volen dir aquest en i hi? Doncs res que puguem desgranar, ja que  constitueixen un tot amb el verb (es troben fossilitzats o gramaticalitzats, en l’argot de les gramàtiques) i el verb amb tota la frase en una mena de creativitat compartida per indicar com n’és de surrealista o hilarant una situació.

    Si no tinguéssim pronoms febles aquesta expressió seria impensable:  llogar cadires, on? a qui?, per què?

    En l’època dels tuits, de la comunicació immediata, dels 120 caràcters i de la redacció XS, que millor que recórrer als nostres amics? Curts, polivalents, eficaços, imprescindibles…

    Article complet

  • Fer fotos

    La foto del català que ara es parla aprofundeix en el diagnòstic de López del Castillo, en un reculat 1976, a Llengua standard i nivells de llenguatge i en els enyorats Llibre verdlila i taronja, que alguns recordareu dels primers cursos de català per a adults.

    Les interferències lèxiques impliquen la reducció d’opcions lèxiques i la pèrdua de significats (què vol dir) i significants (com ho diem). Ras i curt, un empobriment que sovint respon a una situació de subordinació d’una llengua a una altra, a la qual (per múltiples factors) tendim a convergir amb la inexorable força de la llei de la gravetat. A tall d’exemple, i llegit en un mitjà digital aquesta mateixa setmana, com es diu “como  muestra un botón” en català?, doncs atès que en català tenim mostres i tenim botons, la solució no pot ser altra que *com a mostra un botó! I així, de mica en mica, es buida la pica!

    Què hi fa que abans la gent s’empipés i s’emprenyés i ara només es cabreja? López del Castillo ens mostrava la pèrdua de significats en parelles com capsa/caixa; esgarrinxar/esgarrapar; llençar/tirar; feina/treball; desar/guardar; estripar/petar/fer malbé/trencar; engegar/posar… a favor de l’última, que coincideix amb la forma del castellà. Al costat d’això hi tenim la correspondència inversa, i per això diem *pitar o *xorro com si xiular o raig no es referissin també al que fem a les segudes i al que baixa de les canonades. I ja més enllà, tenim l’oceà de l’apropiació sense manies: *rabiar per enrabiar-se o treure de polleguera, *currar per pencar, *vàrius per uns quants. I com a novetat el *sap a poc, en lloc de no n’hi ha prou, fem curt o el *barallar algunes dates, per especular, discutir.

    Als parlants del català se’ns demana un plus de responsabilitat que als parlants de llengües que fan i desfan com volen, no els cal. Ai las! Fraseologia i lèxic n’hi ha a gavadals; caldria adaptar-los al moment actual i fugir de les traduccions literals de l’anglès i del castellà. No cal atribolar-se, però ─i menys *agobiar-se ni apurar-se─: refer i recrear la llengua és una feina gratificant.

    Quant a les fotos, les prenem, les traiem o les realitzem? Tal com diu el títol, cap de les tres!

    Article complet

  • Fa temps que t’espero

    Les situacions comunicatives es resolen d’una manera determinada en cada llengua. Als catalans, a l’amor de la nostra vida no ens fa res haver-lo d’esperar i esperar…

    Perdona?, m’estàs dient que…?  Per expressar incredulitat en català no utilitzem aquesta forma (el sorry anglès) sinó, com dius?, què vols dir?, vols dir que…? de la mateixa manera que obrim uns ulls com unes taronges si algun simpàtic ens pregunta quin és el teu nom en lloc de com et dius.

    L’amor de la teva vida, no fa de mal esperar!

    Interferències n’hi ha en totes les llengües, el problema és si parlem de Goliats com ara el castellà i l’anglès. Genuí, preferible, adequat segons els registres, canvi endogen, canvi exogen, calc? Com que la GIEC no ens ho posa fàcil, nosaltres ens limitarem a fer-vos memòria d’algunes expressions “nostrades” perquè les digueu.

    Ni pensaments!, au, va! ni parlar-ne, de cap manera, això rai, és clar, i doncs?, i què ho fa, això? sens dubte ─enlloc d’òbviament, tan de moda ara que paradoxalment no hi ha res obvi─ , servidor-ora ─en una cua quan en preguntar per la tanda som els últims.

    I què en fem de la construcció portar + temps que diu tothom? A la nova gramàtica essencial del l’IEC, la GEIEC, que us afegim com a enllaç a la banda dreta del Rubricatus es llegeix en lletra menuda la següent observació (adaptat):

    “Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible[…]El meu fill porta tres dies {engripat / de mala lluna / sense dormir} confrontat a fa tres dies que el meu fill {està engripat / està de mala lluna / no dorm}. També s’usa aquesta construcció amb un gerundi de verb d’acció: Portava molts anys treballant de dependenta, per dir fa molts anys que treballa de dependenta.”

    Així doncs, la GEIEC ens diu que és preferible emprar el verb fer i no pas el verb portar a l’hora de construir aquesta mena d’oracions temporals.

    Article complet

  • No malbaratem la gent!

    Gent, on sou?

    Ja hem comentat altres vegades que l’ús dels possessius en català és força limitat. Lògic, atès que la forma més estàndard és llarga i redundant: article + possessiu + nom (les meves tietes àvies), tot concordat en gènere i nombre. Si utilitzem els possessius àtons, el text és més breu (ma mare, ton pare, ho farà sa tia!), però aquestes formes no són habituals en tots els registres ni en tots els parlants ni varietats.

    L’ús i abús que fem actualment les possessius és clarament una interferència. Primer tenim usos superflus com ara descriure que els seus són marrons i el seu nom és Carme, en què cal dir que té els ulls marrons i es diu Carme, o dir on he deixat la meva jaqueta sense que hi hagi un interès emfàtic (la meva, no la teva!), en què simplement volem saber on és la jaqueta. Els fills se suposa que són nostres, igual que els ulls pertanyen a la cara i les butxaques pertanyen als pantalons. Regla 1, doncs, si no hi cal, no cal.

    A banda sempre podem substituir quan vaig veure els seus cabells per quan li vaig veure els cabells; quan vaig mirar la seva boca, per quan li vaig mirar la boca, en què marquem la funció del possessiu amb un datiu. Molt més literari, oi? ; – )

    Fixem-nos l’ús que fan els blogs de viatges o els catàlegs de les agències d’aquest possessiu calcat dels “sus gentes”. No és només l’ús abusiu del determinant, també és el fet d’utilitzar gent de manera inapropiada. Si mirem el diccionari veurem que el mot gent forma construccions com ara: bona gent, mala gent, gent de bé, gent de mar, gent de terra ferma, gent de poca fe, gent de lletra, gent del camp, però no hi surt pas la seva gent/les seves gents per referir-se a la gent de tota la vida.

    “En aquest tresc coneixerem la bellesa de la selva i l’amabilitat de les seves gents”, “una visita guiada sobre Begur i les seves gents” , “us acostarem a la seva gent”, “Occitània i les seves gents”… És un no parar!

    En català, la meva gent és la meva família/la gent del meu entorn/la gent en qui puc confiar i la seva gent és, més ben dit, la gent del territori/la gent que hi viu/els habitants/els ciutadans/els veïns.

    Us proposem per a aquest 2019 més creativitat a l’hora d’escriure, fugir dels llocs comuns, de les interferències a tort i a dret, llegir bons autors, prosistes catalans clàssics, autors mallorquins, valencians i nord-catalans i, és clar, apuntar-vos a un curs de català al CNL per millorar els vostres coneixements de llengua, que tant de gimnàs fa mal!

    Bon any!

    Article complet

  • Coixinets anglesos a tort i a dret

    Millor que *on fire, encès!

    Què passa quan el *mainstream, és a dir el corrent d’opinió generalitzat, és utilitzar anglicismes a tort i a dret? Res de bo, és clar!

    Per què optar per l’anglès quan els termes afecten la comprensió instantània i,  a més, no són necessaris? Hi ha empreses que han decidit limitar l’ús del català (o d’altres llengües cooficials) en l’etiquetatge perquè dificulten la llegibilitat del producte o servei i, en canvi, altres empreses no tenen cap mania d’afegir il·legibilitat als productes sempre que sigui en anglès!

    Quan ja tenim força resolt el manlleu dels *e-book (llibre electrònic), *flyer (full de mà o full volander), *gadget (giny), *food truck (que tant es pot referir a la furgoteca com al servei de  cuina sobre rodes), *wellness (benestar integral) i *learnings diversos (aprenentatges) arriba l’hora dels *showroom i *events (exposicions i actes) *on fire (d’èxit, animats), que són tots els festivals, mostres, trobades, actuacions, reunions, festes i fires que es fan arreu de Catalunya ─és a dir tots els *villages, *experiences i *congress haguts i per haver amb el corresponent *hashtag, és a dir etiqueta, precedida pel coixinet (#) a les xarxes.

    Tot i la gran tasca feta pels terminòlegs per incorporar el català com a llengua dels negocis i les noves tecnologies, per exemple, amb l’opuscle “Per comunicar, clar i català“, dins la nova campanya Català i empresa, ja estàs al dia?, en els àmbits menys formals ─la comunicació, el lleure, les modes juvenils, les xarxes, etc.─ la presència d’anglicismes sembla un *must (obligació)!

    Si pensem que si no “ens diem” en la llengua global no som ningú, tenim mala peça al teler i poca seguretat en nosaltres mateixos. Davant una llengua de si cau no cau, us animem a apostar per una llengua viva i genuïna, sense interferències gratuïtes, amb parlants competents en tots els àmbits.

    Per acabar us enllacem els comentaris d’unes companyes metropolitanes davant del Sant Cugat Experience! Us sona?

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta