Entrades amb l'etiqueta ‘interferències lingüístiques’

  • Què seria la llengua sense foteses?

    “Fa de mal dir però… “ (i descobrim una cosa que només es pot dir a cau d’orella)

    Dit així ja ens adonem que qui diu això sent vergonya, que ens ho diu a contracor. El llenguatge col·loquial diu molt de nosaltres: d’on som, amb qui parlem i de què, amb quina intenció… El llenguatge formal, en canvi, vol impedir els malentesos. Fora subjectivitat, fora matisos i sinònims!

    El col·loquial és la mare del ous, dit així, en col·loquial. Ja en parlàvem fa unes setmanes, però arran de l’article d’Enric Sierra a Vilaweb hi tornem. Per aprendre el col·loquial s’hi ha de viure, sense col·loquial no som res.

    Dormir, parlar? Sabem veure les diferències entre endormiscar-se i clapar? Entre esgargamellar-se i xiuxiuejar? Entre empatollar-se i dir ras i curt? Hauríem de tenir prou repertori i intuïció lingüística per triar entre bramar, xisclar o cridar. O per alternar un esperar per florir-se, un tenir una addicció per no poder-se’n estar, un criticar per deixar com un drap brut, un abandonar per deixar córrer, un estar en xoc per no poder-se’n avenir, un no atrevir-se per no veure-s’hi amb cor, un afalagar per llepar el cul o raspallar. I atesa la interferència del castellà, especialment en aquest registre, que bé aniria si poguéssim substituir un *vejestorio per un xaruc, un *cansino per un llauna o un tocacampanes, un *sonsacar per treure del pap, furgar o burxar, un ser un *vago per ser un dropo, un mandrós o un esquenadret.

    Tenir un bon repertori lèxic i fraseològic, ens fa més rics a l’hora de parlar. Són foteses? No pas, la col·loquialitat ens fa més agradable l’existència i ens assegura el futur de la llengua.

    Article complet

  • Sempre amb els febles

    Al CNL també ens hem avingut al cafè per emportar-se!

    La necessitat de continuar omplint el calaix, ha fet que la consumició no presencial —que diríem—, sigui ara la normalitat. 

    De menjar cuinat sempre n’hi ha hagut. El compràvem i ens l’emportàvem per consumir-lo a casa. Ara aquest us l’emporteués el reclam. Menú per emportar-se? Me per emportar? Menú per emportar-se’n 

    En aquesta construcció de preposició + infinitiu (la més coneguda és pis per llogar), si l’infinitiu és un verb pronominal, com ara emportar-se, endur-se, posar-se, emprovar-se podem prescindir de l’element que cal emportar-nos o emprovar-nos (el menú, la roba) però no pas del pronom, que es refereix al subjecte de l’infinitiu: Si no memporto la carmanyola hauré de triar un menú per emportarme. A menú per emportar-se —lúnica forma vàlida fins a la nova gramàtica de 2016 que admet ara també menú per emportar—, el subjecte és un impersonal de 3a persona (qui vulgui/els clients). 

    Així doncs, menjar per emportar-se i cafè per endur-se. O més clar, per veure la coincidència dels pronoms; Us oferim de dilluns a divendres, menú per emportarvos i li oferim cafè per endurse o t’oferim un plat i postres per emportarte, a molt bon preu! 

    si sou vosaltres els que us esteu reinventant i voleu difondre a les xarxes el vostre particular “per emportar-se” no us oblideu l’a punt per menjar/acabat de fer/casolà/fet a casa/feu-nos la comanda una hora abans/comandes fins a mig matí/pagament per bizum, etc.

    Tradicionalment la comanda es lliurava amb un si és servit/servida, que els usos han actualitzat amb un té/tingui (imperatiu, sense complement) o aquí ho tens/aquí ho té (depenent del gènere, aquí la tens/la, el tens/el té), no pas *aquí tens, atès que el verb tenir demana sempre un feble!  

    Ja per acabar, el gran gramàtic Joan Solà, quan tot just començava aquesta moda del take away va reflexionar sobre aquestes construccions. Si voleu un bany de sintaxi el teniu aquí. 

     

    Article complet

  • Toca revifar-se!

    Per revifar les paraules toca fer-les servir!

     

    El lèxic és la base de la llengua, el maó, la pedra que forneix tot l’edifici. Després hi tenim els sintagmes, les frases, el discurs… la sintaxi! En l’exemple, les obertures a les parets o la inclinació de la teulada, però tots sabem que sense maons, no hi ha casa, així com sense conèixer i cultivar el lèxic no hi ha llengua.

    Si falla el lèxic falla tot i d’aquí la importància de propostes com la de Jordi Badia a Salvem els mots que fa una crida a “rescatar” —és a dir, a usar— mots que no volem perdre. Paraules arraconades perquè n’hi ha d’altres, sovint més generals i per tant, menys precises, que trobem més estàndard i comunament acceptades; és a dir, més semblants al castellà. Això si no utilitzem directament paraules que no són catalanes!

    Feu un exercici: agafeu un dels tòpics actuals —les mesures davant la covid— i penseu com en podem parlar més enllà de l’estrès o “l’agobiu”?

    “Tot això és un desgavell, mareig, trasbals, astorament, desori, bogeria, xivarri, cridòria, confusió, despropòsit, guirigall, batibull, desconcert, can seixanta, mullader, merder, sidral, enrenou…”

    “Aquesta situació m’atribola, m’aclapara, m’atordeix, m’atabala, em preocupa, m’amoïna, m’esvera, m’entristeix, m’esporugueix, m’esgarrifa, em sap greu…”

    No ens *agobiem tant i anem per feina: salvem els mots i les persones!

    Article complet

  • La certesa del futur

    Endevinar el futur no és a les nostres mans, però expressar-lo amb correcció sí.

    Malgrat que tot sembli incert i provisional, heus aquí algunes veritats sobre el futur. 

    Amoïnats com estem, si en una assemblea amb torns de paraula sentim que el moderador diu: “Ara *va a parlar la representant dels Borinots”, gairebé que toquem el dos perquè comencem malament. En canvi ens engrescarà l’ànim si diu: “Ara parlarà la representant dels Borinots” i vinga aplaudiments; és a dir, la perífrasi anar a + infinitiu per expressar una acció futura no és català. Si a mitja xerrada m’han trucat i jo badavao tenia el mòbil silenciat, tal com ha de ser—  pendent de la intervenció dels Borinots, en adonar-me’n puc dir: “Ara li truco o “Ja li trucaré més endavant, però déu me’n guard de dir: ”Ara li *vaig a trucar. I si acabada l’assemblea hem d’enllestir per marxar esglaonadament, el moderador ens ha d’instruir dient: Ara recollirem les cadires i farem una filera per sortir un rere l’altre” i això ens donarà molta més seguretat i empenta que no pas si diu:Ara *anem a recollir les cadires i *anem a fer una filera per sortir un rere l’altre. 

    No ens cal la bola de vidre per saber que el futur s’expressa en futur (i depenent del context en present). Que cap mal aprenent del llenguatge administratiu aquelles formes tan pesades com incorrectes a l’estil de l*anem a procedir a la lectura de l’acta no ens destaroti l‘expressió del futur, no creem més incerteses ara que ja n’hi ha tantes. 

     

     

    Article complet

  • Li truco per informar-la

     

    Sprekelia Formosissima o flor de lis, l’únic lis que tenim en català!

    Com en un etern període d’”estem fent obres i no us podem atendre”, l’atenció presencial és ara més l’excepció que la regla. Comunicar-nos sense ser-hi ha esdevingut tan habitual com pujar sol a l’ascensor o saludar-nos amb una rialla als ulls. Ai las, a tot t’hi acostumes 

    Què hi podem fer? Les coses són com són (*és lo que hi ha, *no hi ha més) i tal com van les coses (*amb la que està caient), en tenim per estona. Aprofitem-ho, doncs, per repassar una mica els secrets d’una bona telecomunicació! 

    En català la forma de tractament habitual, sobretot formal, és la segona del plural: Us truquem per comunicar-vos/Us telefonem perquè. Però si us sentiu més còmodes parlant de vostè, en 3a persona, fixeu-vos que el pronom corresponent per als verbs telefonar i trucar és li (en singular) i els (hi)-los (en plural). Li truquem perquè/Li telefono per/Els (hi) truco per/Volia trucar-los per/Volia truca’ls-hi per. Regla d’or: en cap cas, *trucar-lis ni *telefonar-lis. Fàcil, oi? 

    Continuem: Us trucava per informarvos que o, en tercera persona, Anna, li trucava per informar-la que/Josep, li trucava per informar-lo que; i en plural, informar-los i informar-les. Regla d’or: en cap cas, *informar-lis, que és aquest plural que per mandra de no pensar, farceix les nostres comunicacions d’errors.  

    Que no la no presencialitat no ens faci perdre les formes! 

     

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog