Entrades amb l'etiqueta ‘intransitiu’

  • Més que parlar, escoltem

     

    El crit, d’Edvard Munch

    Si en l’article passat vam parlar de raonar i enraonar, en el d’avui ens posarem a l’altre costat, al de parar l’orella.

    Començarem recordant la diferència entre sentir i escoltar: en català sentir (aplicat principalment a l’oïda) és percebre amb els sentits i només quan hi parem atenció parlem d’escoltar.

    Hi sentim sense voler, però per escoltar hi hem de posar interès!

    Així al telèfon no et sento, rere una porta no et sento o si parles tan fluixet no et sento perquè la meva oïda no arriba a sentir-hi. Però si parles a crits o de mala manera no t’escolto (perquè parlar a crits et desqualifica).

    Els dels sentits són verbs preposicionals en què el pronom i el verb funcionen com un tot, convertint el verb en intransitiu: sentir-hi, veure-hi.

    • No cal que cridis que l’àvia no hi sent gens (amb adverbi)
    • Ja t’hi veus amb aquestes ulleres tan brutes? (amb complement circumstancial)

    Però en molts casos, escoltar i sentir funcionen com a verbs transitius: sentir (alguna cosa), veure (alguna cosa).

    • Sento crits i sorolls! (amb complement directe)
    • I tant que em sent, però com si sentís ploure
    • He vist la teva tia molt millorada de l’operació

    També tenim fraseologia amb el verb sentir i escoltar, com ara:

    • El pare ha sentit tocar campanes que en preparem una de grossa; dissimuleu! (en el sentit que sap vagament  alguna cosa).
    • Aquests nens no escolten, són uns desobedients (en el sentit de no fer cas)

    Obedients o no, escoltar segur que ens farà ser més savis!

    Article complet

  • A la tardor, arriben les castanyes!

    castanya

     

    Normalment, en una frase neutra (sense èmfasi), el subjecte precedeix el verb, emmarcat pels complements de temps i espai necessaris. Per exemple: Al capvespre, les gavines s’acosten als contenidors de la ciutat. Però això no és així en tots els verbs: imagineu-vos que la gent està esverada amb la proliferació de gavines vora els contenidors. Algú mira enlaire i diu amoïnat: Ja vénen les gavines…  En aquesta frase, la posició normal del subjecte és darrere el verb. Fixeu-vos que el podem substituir pel pronom en. En vénen centenars!

    Altres casos en què el subjecte va rere el verb:

    Avui comencen les obres del carrer; en comencen cada dos per tres.

    Aquesta tarda s’inaugura una exposició a la Tecla Sala; se n’inaugura una cada mes.

    Arriben molts trens; n’arriben de tot arreu.

    A última hora, han comparegut alguns periodistes; n’han comparegut alguns.

    A l’estiu es cremen molts boscos; se’n cremen de pins, principalment.

    Així doncs, el pronom en a banda de la substitució de l’objecte directe indeterminat que li és pròpia ─Vols pa? En vull mig quilo─ i de l’objecte preposicional introduït per la preposició de ─Parlem de tu i de mi/D’acord, parlem-ne─, pot substituir el subjecte amb verbs intransitius  (venir, arribar) i en d’altres en què el subjecte s’assembla molt al complement directe (comencen les obres – les obres comencen; es cremen boscos – els boscos es cremen).

    Per cert, el títol és perquè sempre tiren més les castanyes que les gavines!

    Article complet

  • No feu com si sentíssiu ploure!

     

    ploure Avui volem parlar d’alguns verbs que incorporen un sentit  diferent quan els adjuntem un pronom, com ara els verbs de  percepció veure-hi o sentir-hi, en contraposició als verbs  transitius veure o sentir.

     

     

     

    Últimament no hi veig prou, hauré de posar-me ulleres. (em falla el sentit de la vista)

    Surt de davant meu que no m‘hi veig! (impedeixes que m’hi vegi)

    Surt de davant meu que no veig la desfilada! (la desfilada és l’objecte directe del verb)

    Parla-li ben fort que no hi sent de cap orella. (li falla el sentit de l’oïda)

    No sento què diuen perquè hi ha massa soroll. (què diuen és l’objecte directe del verb)

    El pronom hi dóna significat complet al verb i bloqueja l’aparició de l’objecte directe (verb intransitiu). Per tant, són incorrectes: no *hi veig la tele, *no veig (en lloc de no veig la tele o no hi veig).

    En el cas de les formes següents , totes dues correctes, a banda d’adonar-nos del matís de significat, podem veure la diferència entre el pronom res i l’adverbi quantitatiu gens.

    No sento res. (res, que vol dir cap cosa, fa d’objecte directe)

    No hi sento gens. (gens, que vol dir en absolut, modifica el verb)

    Vegem ara un últim cas, en què no hem de confondre el pronom hi adverbial, referit al complement circumstancial de lloc (Visc a l’Hospitalet; hi visc des del març), amb l’hi que modifica el significat del verb veure. L’aparició de l’hi en el primer cas (quan fa de CC) implicaria la repetició del complement amb dos pronoms, ja que el relatiu on ja fa aquesta funció, cosa que es considera incorrecta (pleonasme).

    M’estic en un lloc on no *hi veig altra cosa que caps. (veure transitiu. L’hi és redundant amb on)

    M’estic en un lloc on no hi veig bé. (veure-hi intransitiu. L’hi no fa de circumstancial de lloc)

    I per acabar, recordeu que per aprendre cal parar atenció, escoltar, no només sentir-hi!

    Article complet

  • Les persones no som iguals; els verbs, tampoc

    Arran d’u248px-Heraldic_Royal_Crown_of_Spain.svgn missatge d’actualitat, el rei abdica, volem comentar alguns usos verbals poc coneguts que provoquen inseguretat en els parlants.

    El verb abdicar és transitiu, és a dir, porta objecte directe (sense preposició) i no complement preposicional (amb preposició) i vol dir renunciar a alguna cosa que hom posseeix. Ha abdicat la seva autoritat, ha abdicat la corona. També té un ús intransitiu, absolut: El rei abdica.

    Altres verbs transitius de què dubtem són:

    Afectar: Aquesta decisió afecta el Govern/l’afecta (i no pas *al Govern/*li afecta. Hem de recordar que el pronom li substitueix el complement indirecte i el/la, el directe).

    Complir: S’ha complert el programa (i no pas *amb el programa).

    Concernir: L’aforament concerneix els diputats (i no pas *als diputats).

    Continuar: Continuarem el debat (i no pas *amb el debat).

    Informar: Informem la ciutadania/la informem (i no pas *a la ciutadania/*li informem). 

    Preocupar: La successió preocupa el president/el preocupa (i no pas *al president/*li preocupa).

    Hi ha verbs que admeten totes dues solucions:Discutirem el problema (ús transitiu)/discutirem sobre el problema (ús intransitiu).

    I també trobem el cas invers; verbs intransitius que erròniament fem servir com a transitius:

    Parlar: *Això ho parlarem divendres (en lloc de dir, d’això en parlarem divendres).

    Recórrer: Recorrerem *la sentència/*la recorrerem (en lloc de dir, recorrerem contra la sentència/hi recorrerem).

    Per tant, hem de tenir present si un verb és transitiu o no per tal d’introduir el complement amb preposició o sense i fer-ne la substitució pronominal que correspongui. La ciència infusa no existeix, el millor és consultar el diccionari!

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes

abreviació (1) adequació (1) adjectius (2) aigua (2) anglicisme (12) article (4) catanyol (1) col·loquial (49) complement del nom (3) composició (2) Coronavirus (9) Donar (10) el/la (2) els hi (2) en (3) estàndard (2) etimologia (3) Fer (4) frases fetes (22) haver-hi (1) infinitiu (4) Informe de política lingüística (2) interferències lingüístiques (70) intransitiu (4) li (2) li hi (2) locucions temporals (1) lo neutre (2) lèxic (2) manlleus (8) Nadal (3) neologisme (4) neutralitzacions (3) objecte directe (3) ordre de la frase (3) pastisseria (1) perífrasis (4) Pillar (2) possessius incorrectes (2) pronoms febles (19) quantitatius (1) que (2) sexisme en el llenguatge (2) temps (2) transitiu (7)

Recursos

 


Comentaris recents


Blog