• Any nou, nou repte

     

    Comencem el gener amb la notícia que lOptimot ha incorporat noves paraules col·loquials al cercador. A través del seu Twitter, les professionals de l’Optimot recullen la parla informal dels joves —i no tan joves!— per acostar-nos al registre que els és propi, l’informal, i compartir aquest argot juvenil.

    Perquè el futur de la llengua passa pels joves i per la llengua espontània, la del carrer. Més enllà de la descripció, però, les fitxes lingüístiques de l’Optimot ens proposen formes per substituir els actuals pringar, zasca o subidón, ja que el col·loquial és un registre que es troba molt interferit pel castellà i l‘anglès, atesa la massiva presència d’aquestes llengües en la socialització del jovent. 

    No estan soles en aquesta tasca. El blog de la UB Com ho diria? es defineix com una plataforma destinada a trobar alternatives d’ús de la varietat col·loquial a l’estàndard (i viceversa) perquè l’adequació a l’interlocutor i al context ho és tot en una situació comunicativa. I d’aquí la importància de trobar un català versemblant  per a les sèries i programes juvenils i d’entreteniment en català. També l’Esadir, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en l’apartat de lèxic, recull un seguit de formes col·loquials, amb la marca “recollit/no recollit al DIEC”, “ús formal/ús informal”, en la línia de la nova gramàtica (en versió digital la Gramàtica essencial de la llengua catalana) que no utilitza els termes “correcte/incorrectesinó adequat/inadequat 

    La majoria de les formes compartides per l’Optimot parteixen dels dubtes que tenen els catalanoparlants davant la interferència creixent en el registre col·loquial i la voluntat de trobar solucions creatives en català, que incloguin varietats de tot el domini lingüístic. Ras i curt: un gran repte del qual depèn la viabilitat de la llengua! 

    Com diuen les noies de l‘Optimot, us animem a dir-hi la vostra! 

    Article complet

  • Els testos s’assemblen a les olles?

    Avui us volem oferir un relat adjectivat per afrontar el dia de Nadal amb garanties de supervivència, almenys lèxiques!

    A punt? Com anem de parentela?

    Qui més qui menys té alguna besàvia de qui dia passa any empeny, un avi esdentegat i una iaia ploramiques. El germà que no gira rodó, la tieta tafanera que ho vol saber tot de tothom, el cunyat gras com un teixó, el tiet conco fet un perdulari, el cosí de posat moix, el cunyat modernet sempre a punt de partir peres amb la sogra, el germà sorrut, el gendre xaró que sempre es fa veure,   la xicota muntacristos, el nebot pispes amoixant les tietes per si cau algun bitllet, la veïna estarrufada perquè el nano ja té cotxe, els bessons esprimatxats, alts com un sant pau, la menuda, eixerida com un pèsol, i el més petit de tots, un nadó calentó com un torronet.

    I la mare, que no s’està per romanços, que tots a taula i que tinguem la festa en pau.

    I és que un cop a taula ni la cosina llepafils fa escarafalls. Hi ha qui troba el pollastre eixarreït, però per a mi n’hi ha per llepar-se’n els dits. Els del cap de taula endrapen els llagostins de tres en tres, mentre l’ala sud fa via amb el farcit que gairebé s’hi ennuega. I els llépols es deixen mig budell buit per a les postres.

    Quina fartanera!

    I després del tiberi i com a regal nadalenc us proposem la lectura en família d’un dels Vuit contes de Nadal de Pere Calders, que podeu recuperar en aquest enllaç de Vilaweb.

     

    Article complet

  • Una de freda i una de calenta

    Un autèntic mandrós lingüístic

    Com anem de lèxic i fraseologia? En el dia a dia, passa que t’he vist; però, de sobte, un dia sents que dos paren un taxi pel carrer i te n’adones. Renoi! Que en fa de temps que no sentia l’expressió fer via per afanyar-nos, o afanyar-nos per apressar-nos, o apressar-nos per donar-nos pressa…, la més habitual? Anar per feina, anar a correcuita, enllestir o no fer-nos-ho dir dues vegades? Quant fa que no ho diem?

    De la mateixa manera que volem conservar la crema de Sant Josep tal com s’ha fet sempre o el tió de Nadal, com és que no som fidels als recursos expressius propis? Que ja no hi toquem ni quarts ni hores? És clar que la llengua és viva i no podem parlar com els padrins, que aviat els nous parlants digitals ja no sabran què són quarts ni hores. Per tant, hem de fer conviure allò que ens singularitza amb la innovació i la creació lingüístiques. Si no ens serveixen les maneres de dir dels nostres pares, hem d’empescar-nos nous mots i expressions, però no pas copiar-los o manllevar-los directament d’alguna altra llengua. I no ens estem referint als termes, que d’aquests en tenim una munió gràcies a la feina dels savis terminòlegs, sinó al lèxic col·loquial, el que garanteix la vitalitat i el futur de qualsevol llengua.

    L’arraconament de la lectura a favor de les noves tecnologies devotes de la imatge, redueix el missatge a dues rimes en anglès o en espanyol. I és clar, amb 120 caràcters és difícil crear llengua. A cada piulada perdem un llençol.

    Tenim el lèxic interferit, desgavellat, trastocat, trasbalsat, desguitarrat i desballestat. Si no ens hi posem se’ns en va en orris. Ja no en sabem de formar noves paraules? No se’ns encomana la rima dels glossadors? Tirem a mandrosos, ronsos, pidolaires i pocatraces lingüístics o només és que com*copions?

    Si volem sortir-nos-en, cal l’interès dels parlants i la responsabilitat dels professionals  ─docents, comunicadors, publicistes, assessors lingüístics─ a usar una llengua correcta i adequada a tots els registres. Com més serem més riurem!

    Us recomanem el blog El clot de les ànimes, de Jordi Badia, sobre la formació de paraules i la importància de mantenir un lèxic patrimonial ric i en constant (re)creació. També us proposem el blog Com ho diria, dels estudiants de Lingüística Aplicada Catalana, que ens conviden a compartir els nostres usos i  troballes lingüístiques, perquè la llengua la fem entre tots i cada dia.

    Article complet

  • No podríem viure sense ells!

    Els pronoms febles sostenen la sintaxi del català!

    No hi caic, me’n sortiré, hi estic d’acord, som-hi, m’hi avinc, no s’hi val, me n’encarrego, m’hi fixaré més, hi estem treballant, en parlo sempre, hi parlo sempre, hi pujo de peus!, m’hi assemblo, se’n sentirà a parlar, me’n desentenc, m’hi perdo, hi tinc tirada, no m’hi faig, m’hi arribaré, m’hi he de posar, no t’hi tornis!

    Fan goig, oi?

    Són els nostres amics pronoms, que substitueixen complements circumstancials i preposicionals o que simplement formen un tot amb el verb, com ara en els verbs de percepció (sentir-hi, veure-s’hi…) o el verb ser-hi.

    Em faràs pensar que he de demanar hora al metge? No pateixis, ja t’hi faré pensar.

    Parlaràs amb ell aviat? Sí, hi parlaré aquest cap de setmana.

    Per evitar la sal, podeu afegir-hi uns granets de pebre negre.

    No m’hi veig ni un borrall. Doncs jo no hi sento de cap orella. Anem bé!

    El Joan? Sí que hi és. Ara s’hi posa

    En català els utilitzem més que en les altres llengües romàniques (francès, occità, italià, aragonès), ja que són un autèntic pal de paller de la sintaxi de la llengua. Hem d’evitar perdre’ls perquè són un dic de contenció a la interferència del castellà en l’estructura de la llengua.

    I són molt útils! Com veiem en la tirallonga d’exemples, normalment fan una funció sintàctica però en ocasions funcionen com un sol mot i formen locucions o frases fetes, com ara si diem som-hi, tornem-hi! Per exemple, en una expressió com n’hi ha per llogar-hi cadires, què volen dir aquest en i hi? Doncs res que puguem desgranar, ja que  constitueixen un tot amb el verb (es troben fossilitzats o gramaticalitzats, en l’argot de les gramàtiques) i el verb amb tota la frase en una mena de creativitat compartida per indicar com n’és de surrealista o hilarant una situació.

    Si no tinguéssim pronoms febles aquesta expressió seria impensable:  llogar cadires, on? a qui?, per què?

    En l’època dels tuits, de la comunicació immediata, dels 120 caràcters i de la redacció XS, que millor que recórrer als nostres amics? Curts, polivalents, eficaços, imprescindibles…

    Article complet

  • Fer fotos

    La foto del català que ara es parla aprofundeix en el diagnòstic de López del Castillo, en un reculat 1976, a Llengua standard i nivells de llenguatge i en els enyorats Llibre verdlila i taronja, que alguns recordareu dels primers cursos de català per a adults.

    Les interferències lèxiques impliquen la reducció d’opcions lèxiques i la pèrdua de significats (què vol dir) i significants (com ho diem). Ras i curt, un empobriment que sovint respon a una situació de subordinació d’una llengua a una altra, a la qual (per múltiples factors) tendim a convergir amb la inexorable força de la llei de la gravetat. A tall d’exemple, i llegit en un mitjà digital aquesta mateixa setmana, com es diu “como  muestra un botón” en català?, doncs atès que en català tenim mostres i tenim botons, la solució no pot ser altra que *com a mostra un botó! I així, de mica en mica, es buida la pica!

    Què hi fa que abans la gent s’empipés i s’emprenyés i ara només es cabreja? López del Castillo ens mostrava la pèrdua de significats en parelles com capsa/caixa; esgarrinxar/esgarrapar; llençar/tirar; feina/treball; desar/guardar; estripar/petar/fer malbé/trencar; engegar/posar… a favor de l’última, que coincideix amb la forma del castellà. Al costat d’això hi tenim la correspondència inversa, i per això diem *pitar o *xorro com si xiular o raig no es referissin també al que fem a les segudes i al que baixa de les canonades. I ja més enllà, tenim l’oceà de l’apropiació sense manies: *rabiar per enrabiar-se o treure de polleguera, *currar per pencar, *vàrius per uns quants. I com a novetat el *sap a poc, en lloc de no n’hi ha prou, fem curt o el *barallar algunes dates, per especular, discutir.

    Als parlants del català se’ns demana un plus de responsabilitat que als parlants de llengües que fan i desfan com volen, no els cal. Ai las! Fraseologia i lèxic n’hi ha a gavadals; caldria adaptar-los al moment actual i fugir de les traduccions literals de l’anglès i del castellà. No cal atribolar-se, però ─i menys *agobiar-se ni apurar-se─: refer i recrear la llengua és una feina gratificant.

    Quant a les fotos, les prenem, les traiem o les realitzem? Tal com diu el títol, cap de les tres!

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta