• No malbaratem la gent!

    Gent, on sou?

    Ja hem comentat altres vegades que l’ús dels possessius en català és força limitat. Lògic, atès que la forma més estàndard és llarga i redundant: article + possessiu + nom (les meves tietes àvies), tot concordat en gènere i nombre. Si utilitzem els possessius àtons, el text és més breu (ma mare, ton pare, ho farà sa tia!), però aquestes formes no són habituals en tots els registres ni en tots els parlants ni varietats.

    L’ús i abús que fem actualment les possessius és clarament una interferència. Primer tenim usos superflus com ara descriure que els seus són marrons i el seu nom és Carme, en què cal dir que té els ulls marrons i es diu Carme, o dir on he deixat la meva jaqueta sense que hi hagi un interès emfàtic (la meva, no la teva!), en què simplement volem saber on és la jaqueta. Els fills se suposa que són nostres, igual que els ulls pertanyen a la cara i les butxaques pertanyen als pantalons. Regla 1, doncs, si no hi cal, no cal.

    A banda sempre podem substituir quan vaig veure els seus cabells per quan li vaig veure els cabells; quan vaig mirar la seva boca, per quan li vaig mirar la boca, en què marquem la funció del possessiu amb un datiu. Molt més literari, oi? ; – )

    Fixem-nos l’ús que fan els blogs de viatges o els catàlegs de les agències d’aquest possessiu calcat dels “sus gentes”. No és només l’ús abusiu del determinant, també és el fet d’utilitzar gent de manera inapropiada. Si mirem el diccionari veurem que el mot gent forma construccions com ara: bona gent, mala gent, gent de bé, gent de mar, gent de terra ferma, gent de poca fe, gent de lletra, gent del camp, però no hi surt pas la seva gent/les seves gents per referir-se a la gent de tota la vida.

    “En aquest tresc coneixerem la bellesa de la selva i l’amabilitat de les seves gents”, “una visita guiada sobre Begur i les seves gents” , “us acostarem a la seva gent”, “Occitània i les seves gents”… És un no parar!

    En català, la meva gent és la meva família/la gent del meu entorn/la gent en qui puc confiar i la seva gent és, més ben dit, la gent del territori/la gent que hi viu/els habitants/els ciutadans/els veïns.

    Us proposem per a aquest 2019 més creativitat a l’hora d’escriure, fugir dels llocs comuns, de les interferències a tort i a dret, llegir bons autors, prosistes catalans clàssics, autors mallorquins, valencians i nord-catalans i, és clar, apuntar-vos a un curs de català al CNL per millorar els vostres coneixements de llengua, que tant de gimnàs fa mal!

    Bon any!

    Article complet

  • Tots podem ser superoptimotes!

     

    Els missatges de Twitter, les piulades o tuits, és comunicació informal, sovint fruit d’una rampellada, però això no vol dir que hagin de ser gramaticalment incorrectes, sinó adequats a un registre que és el de la llengua col·loquial, que, ai las! tant justeja. En aquestes piulades hi ha de tot; el follet entremaliat s’hi troba com a casa, des de faltes de picatge, fins a interferències d’escola i a malentesos comunicatius. A banda dels inevitables estirabots creatius, l’ortografia i el lèxic se’n ressenten a bastament. No cal ser perepunyetes, però mireu de seguir bons piulaires i bloguers, que tan important és què es diu com com es diu.

    Els verificadors ortogràfics ens han malacostumat i ara sembla que tinguem un os a l’esquena cada cop que hem de consultar un dubte. Ja sabem que els diccionaris comencen a fer verdet, però amb el mòbil mateix podeu fer una cerca a l’Optimot i resoldre el dubte en un pensament. L’Optimot també compta amb un blog i un compte de Twitter. A més, estem d’enhorabona, aquest cercador ha complert 10 anys i organitza un concurs a la xarxa per celebrar-ho. I seguint el fil, us informem també de la nova edició del concurs del CPNL I tu, jugues en català?, del qual també us podeu baixar l’aplicació. Afanyeu-vos, que és tard i vol ploure!

    Que ja no sabem girar truites (*canviar les tornes), ni trencar ous quan cal, que no sabem que les coses són com són, que no hi ha més cera que la que crema, que això que ens passa és molt gros i que tothom va a la seva? Els temps canvien, els mitjans canvien, els parlants i la llengua també, però posem-nos-hi perquè a cada piulada no perdem un llençol!

     

    Article complet

  • Més que parlar, escoltem

     

    El crit, d’Edvard Munch

    Si en l’article passat vam parlar de raonar i enraonar, en el d’avui ens posarem a l’altre costat, al de parar l’orella.

    Començarem recordant la diferència entre sentir i escoltar: en català sentir (aplicat principalment a l’oïda) és percebre amb els sentits i només quan hi parem atenció parlem d’escoltar.

    Hi sentim sense voler, però per escoltar hi hem de posar interès!

    Així al telèfon no et sento, rere una porta no et sento o si parles tan fluixet no et sento perquè la meva oïda no arriba a sentir-hi. Però si parles a crits o de mala manera no t’escolto (perquè parlar a crits et desqualifica).

    Els dels sentits són verbs preposicionals en què el pronom i el verb funcionen com un tot, convertint el verb en intransitiu: sentir-hi, veure-hi.

    • No cal que cridis que l’àvia no hi sent gens (amb adverbi)
    • Ja t’hi veus amb aquestes ulleres tan brutes? (amb complement circumstancial)

    Però en molts casos, escoltar i sentir funcionen com a verbs transitius: sentir (alguna cosa), veure (alguna cosa).

    • Sento crits i sorolls! (amb complement directe)
    • I tant que em sent, però com si sentís ploure
    • He vist la teva tia molt millorada de l’operació

    També tenim fraseologia amb el verb sentir i escoltar, com ara:

    • El pare ha sentit tocar campanes que en preparem una de grossa; dissimuleu! (en el sentit que sap vagament  alguna cosa).
    • Aquests nens no escolten, són uns desobedients (en el sentit de no fer cas)

    Obedients o no, escoltar segur que ens farà ser més savis!

    Article complet

  • De teulades i terrats

    Què ens fa ser més persones, en què ens reconeixem persones? Doncs, segurament, tots estarem d’acord que en la capacitat de raonar i enraonar! Allò que l’home ─i la dona─ és l’únic animal racional que… actua com si no ho fos.

    Avui volem parlar del terrat, d’allò que hi ha entre les celles i la closca, allò que s’activa quan arrufem el front: el pensament i la parla. Com parlem de pensar? I de parlar?

    Tots, i en diferents idiomes, garlem, xerrem, parlem gruixut o gros si n’estem fins al capdamunt; la fem petar amb els amics, i de tant en tant, sense pensar-nos-hi gaire, diem el que no sabem perquè qui molt xerra algunes n’erra. Hi ha qui xampurreja quatre o cinc idiomes. Hi ha grans conversadors i bocamolls, que tot ho xerren; hi ha tímids que no baden boca, vergonyosos i retrets. Mentre no siguem espietes o acusadors, rai!

    HI ha qui es capfica, qui es trenca el cap per tot o s’entesta en una idea. Altres són dels del prou, ni pensar-hi, ni pensaments.

    Els llestos se la saben llarga, que qui menja sopes se les pensa totes. Quan badem o fantasiegem tenim el cap a tres quarts de quinze; en canvi, als exàmens discorrem, meditem, cavil·lem, ens hi deixem les celles i ens surt fum pel cap.

    I ens volem acomiadar amb aquesta coneguda sentència d’Ovidi Montllor, inqüestionable: Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.

    Article complet

  • No tan sols de grafies viu la llengua

     

    El Servei d’Assessorament Lingüístic del CNL us ofereix una atenció personalitzada

    Partim avui de la lectura d’un article a Vilaweb de Pau Vila, “Corregir mata”, que ens planteja el paper que té la correcció ─nosaltres preferim dir-ne assessorament─, en una llengua com el català, maldant sempre per augmentar el nombre de parlants que la utilitzen amb normalitat.

    Què és primer, la qualitat o la quantitat? Doncs per a nosaltres és indestriable. Tothom sap que si a cada bugada perdem un llençol ens quedarem sense roba.

    Per al ciutadà corrent el principal motiu a l’hora de fer un curs de català és millorar l’ortografia –la maleïda ortografia de les esses, les vocals àtones i els accents oberts!–  i escombrar alguns barbarismes d’aquells que fan vergonya (les mil i una llistes de barbarismes per eradicar), però el principal perill del català i de qualsevol llengua no són els buenus o valens o bones que tothom diu, sinó l’estructura (la sintaxi dels pronoms, el *vostès estan aquí pel sou aquí), la fonètica (la neutralització, els enllaços*amell per ambell) i l’adequació al registre, que fa que la vitalitat de la llengua col·loquial pengi d’un fil.

    Els idiomes s’aprenen per imitació i immersió en una societat que parla aquesta llengua de manera majoritària, cosa que no sempre és possible a la nostra ciutat. Aleshores, oi que una crossa correctiva puntual, una genollera posada a desgrat no ens resoldrà el mal de genoll? Al contrari, potser fa que, avorrits, deixem de voler caminar. A còpia de corregir  perquè us ben assegurem que els correctors/assessors no deixarem mai de tenir feina─ es reforça la impressió que el català és un idioma enrevessat i els parlants dubten constantment: està ben dit se m’ocorre en català, és que com que en castellà es diu igual..!

    La llengua és un corpus flexible però fràgil, i la sintaxi i la fonètica n’estan desdibuixant els trets característics. Parlar-la més i millor, es l’única solució possible! Us convidem a conèixer el que us pot oferir el SAL adreçant-vos a lh.assessorament@cpnl.cat

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Recursos en línia


Etiquetes


Meta