• No podríem viure sense ells!

    Els pronoms febles sostenen la sintaxi del català!

    No hi caic, me’n sortiré, hi estic d’acord, som-hi, m’hi avinc, no s’hi val, me n’encarrego, m’hi fixaré més, hi estem treballant, en parlo sempre, hi parlo sempre, hi pujo de peus!, m’hi assemblo, se’n sentirà a parlar, me’n desentenc, m’hi perdo, hi tinc tirada, no m’hi faig, m’hi arribaré, m’hi he de posar, no t’hi tornis!

    Fan goig, oi?

    Són els nostres amics pronoms, que substitueixen complements circumstancials i preposicionals o que simplement formen un tot amb el verb, com ara en els verbs de percepció (sentir-hi, veure-s’hi…) o el verb ser-hi.

    Em faràs pensar que he de demanar hora al metge? No pateixis, ja t’hi faré pensar.

    Parlaràs amb ell aviat? Sí, hi parlaré aquest cap de setmana.

    Per evitar la sal, podeu afegir-hi uns granets de pebre negre.

    No m’hi veig ni un borrall. Doncs jo no hi sento de cap orella. Anem bé!

    El Joan? Sí que hi és. Ara s’hi posa

    En català els utilitzem més que en les altres llengües romàniques (francès, occità, italià, aragonès), ja que són un autèntic pal de paller de la sintaxi de la llengua. Hem d’evitar perdre’ls perquè són un dic de contenció a la interferència del castellà en l’estructura de la llengua.

    I són molt útils! Com veiem en la tirallonga d’exemples, normalment fan una funció sintàctica però en ocasions funcionen com un sol mot i formen locucions o frases fetes, com ara si diem som-hi, tornem-hi! Per exemple, en una expressió com n’hi ha per llogar-hi cadires, què volen dir aquest en i hi? Doncs res que puguem desgranar, ja que  constitueixen un tot amb el verb (es troben fossilitzats o gramaticalitzats, en l’argot de les gramàtiques) i el verb amb tota la frase en una mena de creativitat compartida per indicar com n’és de surrealista o hilarant una situació.

    Si no tinguéssim pronoms febles aquesta expressió seria impensable:  llogar cadires, on? a qui?, per què?

    En l’època dels tuits, de la comunicació immediata, dels 120 caràcters i de la redacció XS, que millor que recórrer als nostres amics? Curts, polivalents, eficaços, imprescindibles…

    Article complet

  • Fer fotos

    La foto del català que ara es parla aprofundeix en el diagnòstic de López del Castillo, en un reculat 1976, a Llengua standard i nivells de llenguatge i en els enyorats Llibre verdlila i taronja, que alguns recordareu dels primers cursos de català per a adults.

    Les interferències lèxiques impliquen la reducció d’opcions lèxiques i la pèrdua de significats (què vol dir) i significants (com ho diem). Ras i curt, un empobriment que sovint respon a una situació de subordinació d’una llengua a una altra, a la qual (per múltiples factors) tendim a convergir amb la inexorable força de la llei de la gravetat. A tall d’exemple, i llegit en un mitjà digital aquesta mateixa setmana, com es diu “como  muestra un botón” en català?, doncs atès que en català tenim mostres i tenim botons, la solució no pot ser altra que *com a mostra un botó! I així, de mica en mica, es buida la pica!

    Què hi fa que abans la gent s’empipés i s’emprenyés i ara només es cabreja? López del Castillo ens mostrava la pèrdua de significats en parelles com capsa/caixa; esgarrinxar/esgarrapar; llençar/tirar; feina/treball; desar/guardar; estripar/petar/fer malbé/trencar; engegar/posar… a favor de l’última, que coincideix amb la forma del castellà. Al costat d’això hi tenim la correspondència inversa, i per això diem *pitar o *xorro com si xiular o raig no es referissin també al que fem a les segudes i al que baixa de les canonades. I ja més enllà, tenim l’oceà de l’apropiació sense manies: *rabiar per enrabiar-se o treure de polleguera, *currar per pencar, *vàrius per uns quants. I com a novetat el *sap a poc, en lloc de no n’hi ha prou, fem curt o el *barallar algunes dates, per especular, discutir.

    Als parlants del català se’ns demana un plus de responsabilitat que als parlants de llengües que fan i desfan com volen, no els cal. Ai las! Fraseologia i lèxic n’hi ha a gavadals; caldria adaptar-los al moment actual i fugir de les traduccions literals de l’anglès i del castellà. No cal atribolar-se, però ─i menys *agobiar-se ni apurar-se─: refer i recrear la llengua és una feina gratificant.

    Quant a les fotos, les prenem, les traiem o les realitzem? Tal com diu el títol, cap de les tres!

    Article complet

  • I en puc aprendre?

    Cistella! 3 punts!

    Puc aprendre el que em proposi. Ho puc aprendre tot, a ser creatiu o conciliador, a fer triples o a utilitzar els pronoms febles com cal: se’n pot aprendre.

    El d’avui és, ras i curt, un apunt per treballar la substitució pronominal. Posem que tenim una construcció formada pel verb aprendre + objecte directe i una altra pel verb aprendre de/a + oració d’infinitiu: d’aquest segon complement en diem complement preposicional i els llibres de text ens diuen que se substitueix pel pronom feble en si la preposició és de i pel pronom feble hi si la preposició és a, en o per.

    Al llarg de la conversa, el parlant sol substituir els complements verbals (informació coneguda) pel pronom que s’hi refereix. Ara bé, no tot s’hi val. Com els jugadors de bàsquet a l’hora de tirar a cistella, cal encertar-la!

    Vegem-ne alguns exemples:

    • Aquest any he après molt (valor absolut. Al verb no li cal cap complement).
    • Ara aprenc música. N’aprenc a l’EMMCA (complement directe indeterminat → en/n’)
    • Aquest trimestre aprendrem el significat de majors i menors. L’aprendrem (complement directe determinat masculí → el/l’)
    • Aquest trimestre aprendrem a diferenciar majors i menors. N’aprendrem (complement preposicional→ en)
    • I aprendrem que no és tan fàcil com sembla: Ho aprendrem (complement directe neutre →ho)

    Així la diferència entre ja n’aprendré (de saltar a corda, de ser creatiu, de lletra) i ja ho aprendré (tot això) depèn del complement que estiguem substituint.

    Els nostres avis, quan anaven a escola deien que anaven a estudi a aprendre de lletra. De fet, solien dir que com que no havien anat gaire a estudi, de lletra no en sabien pas. Ara anem molts anys a l’escola i tenim molts recursos per aprendre qualsevol matèria, però saber-ne, saber-ne…

    Article complet

  • Segones rebaixes

    L’escola pot ser un èxit en termes d’extensió del coneixement del català (l’entén/el sap parlar), però un ensurt en termes d’ús efectiu i de qualitat (quan el parla/com el parla).  Tot depèn de com vulguem mirar l’estat de la llengua i què vulguem saber. I nosaltres, atents a la correcció i la vitalitat del català, ens preguntem: com parla el català qui el parla?, què parla realment?

    No cal ser el millor dels sociolingüistes per entendre que és molt diferent parlar una llengua (utilitzar-la per comprar, per saludar els desconeguts, per treballar, per barallar-te i per enamorar-te) que dir que la saps parlar (perquè tens un certificat d’estudis que ho diu, per exemple).

    Ni cal ser un filòleg per saber que dir “ara s’ho diré” o “ens vam anar ”, és parlar alguna cosa, però no precisament català.

    Doncs últimament, en la línia de les segones rebaixes de finals d’estiu, està de moda parlar el català simplificat; és a dir, el català que tria indefectiblement les formes més properes al castellà, tot i que no siguin les més usuals i esteses al territori, que assimila la fonètica del català a la del castellà per no escarrassar-s’hi gaire, la que prescindeix d’elements fonètics, morfològics i sintàctics propis del català perquè no n’hi ha un paral·lelisme amb el castellà, etc. Per sort els catalans no som monolingües i entenem el català simplificat perfectament perquè coneixem, també perfectament, el castellà. Light en deien abans, i ara, de tan light, de zero calories i de retruc, zero valor nutricional. Perquè ja se sap, a les segones rebaixes no hi trobarem gaires coses que paguin la pena.

    La interferència, doncs, la insubstancialitat, és el signe dels temps. Ens en sortirem?

    I dit això, val la pena aquest nou català de moda? Quin atractiu té? Cal que estigui a l’aparador dels mitjans? Per triar i remenar no preferim la roba de temporada, la que se’ns ajusta sense retocs? Nosaltres volem una moda digna de les millors desfilades de París, Londres i Amsterdam, un català no subordinat, gens simplificat però molt entenedor, que s’hi pugui dir tot.

    Us animem a millorar el vostre vestuari lingüístic, a treballar perquè puguem mostrar una temporada de tardor amb terminologia, col·loquialismes, renecs, frases fetes, humor i sèries de Netflix. I en català. Veniu-nos a veure, comencem cursos a finals de mes! Ens en sortirem!

    Article complet

  • A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat

    Més errors que paraules!

    La locució com que es fa servir per introduir una oració causal anteposada a l’oració a la qual s’adjunta, i aporta informació coneguda o compartida amb el receptor. Com que no arribaves, no t’hem parat plat a taula; és a dir, no t’hem parat plat a taula perquè no arribaves.

    Però sovint sentim com enlloc de com que, en la conversa espontània: *Com no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.  És a dir, com que no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.

    A la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC) hi podem llegir que l’ús de com en comptes de com que no és adequat en els registres formals. Us recomanem, doncs, que utilitzeu sempre la forma com que, adequada a totes les situacions comunicatives.

    Sovint aquesta causal queda suspesa i sembla que l’emissor tracti de justificar-se amb una entonació que deixa la frase enlaire, sense l’oració principal que hauria d’aparèixer a continuació. Això és habitual en el diàleg espontani: I el meu plat, Bernat? Ves, com que no has dit pas que vindries… (no t’hem parat plat a taula). 

    També tenim la conjunció com sigui que, molt més formal: Respectable jurat, com sigui que no hem pogut veure amb detall els vídeos, la meva defensa serà inevitablement incompleta.

    Val a dir que l’omissió de la conjunció que es presenta en altres construccions, per exemple, a l’hora d’unir diferents subordinades. En aquest cas, és preferible repetir-la cada vegada: Et vaig dir que arribessis a l’hora i que portessis les postres. I mai no podem ometre la conjunció que davant una subordinada, tot i el munt de contraexemples que trobem en la senyalització i retolació urbanes:

    Estem fent obres, preguem *disculpin les molèsties; és a dir, estem fent obres, us demanem que perdoneu les molèsties. O ras i curt: Carrer en obres, perdoneu les molèsties.

    Val a dir que la senyalització urbana proporciona als correctors moments lingüístics inoblidables, com ara, l’ús obsolet del verb pregar, pel que té de poc igualitari, i la forma de 3a persona (vostè, li/el-la) per adreçar-se als ciutadans, que en català ha estat sempre la segona del plural (vós, vosaltres, us-vos). Podeu viure un d’aquests “moments” vosaltres mateixos si us fixeu en el senyor que va xino-xano.

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta