• A quarts de quinze

    Les expressions de temps són un patrimoni de cada llengua. Cadascuna té la seva manera d’expressar el moment i la durada de les situacions. Si el toc de queda se’ns ha fet més llarg que un dia sense pa, ara ja podem tornar a casa a quarts de quinze (i no pas *a les tantes) o a altes hores de la nit! Fa mesos que ho esperàvem (més recomanable que portem mesos esperantho). Felicitemnosen!

    Per expressar que una cosa és imminent diem que serà aviat (la forma usual, fins que es va posar de moda l’en breu o, encara pitjor, l’en *breus) i per expressar que serà a primera hora diem que serà d’hora. D’avui en vuit vol dir que si un fet s’esdevé un dilluns en tindrem una conseqüència, una resposta, en una setmana, dilluns vinent o dilluns que ve; és a dir, el pròxim (millor que proper) dilluns. L’endemà indica el dia següent al de la situació de què parlàvem: cansat, se’n va anar a descansar i l’endemà ja era un home nou.

    Les construccions a principi de/a mitjan de/a final de les podem dir en singular o plural: a començament(s) d’estiu ja estarem tots vacunats. Tampodem dir: d’aquí (a) dos mesos, a tot estirar/no més tard (*com molt), estarem tots vacunats, i no pas,*en dos mesos, estarem…, perquè la gramàtica no accepta la preposició en per expressar termini o distància temporal. Us recordem que la perífrasi anar a + infinitiu (anem a fer, vaig a exposarvos, van a començar) en català l‘expressem en futur farem, us exposaré, començarani només és correcta si es manté el sentit del verb anar; és a dir, si hi ha un trasllat, un moviment, com ara a: vaig a comprar, men vaig a dormir, on efectivament canviem d’escenari, de lloc.

    Som al maig i ara sí que ja ha arribat la primavera!

    Article complet

  • Divendres, roses i llibres. Sant Jordi!

    Llibres i roses, què dir-ne que no s‘hagi dit? Acostumats a aquestes roses clòniques embolicades que ni fan olor ni es baden ni gairebé tenen punxes, us recordem que l‘arbust del gènere Rosa, de l‘extensa família de les rosàciescomprèn més de cent de varietats. Els rosers salvatges formen bardisses punxoses  com també els esbarzers, sovint enfiladisses, i mostren  espines o agullons, rectes o ganxuts. D‘una mateixa tija broten folíols (petites fulletes) en nombre imparell que tenen forma ovada i marges serrats o dentats... Més enllà de la cel·lofana la vida s’estira. 

    La flor és a bastament coneguda, però i el fruit El gavarró, tapacul o gratacul —una font excel·lent de vitamina C— és el fruit del roser silvestre i forma un pinyol d’un vermell cridaner. El nom popular ve de les propietats astringents i de la coïssor que ens farà si se’ns escola sota la roba.  

    I de rosa, el vi rosat, la pell rosada dels nadons, la rosassa que il·lumina les esglésies, les tardes de sofà i rosetes (crispetes), la rosa del desert feta de cristalls de guix, les àvies fresques com una rosa, la rosa dels vents que ens porta fins a l’horitzó, les clapes rosades a la pell que tant couen (granissades), la rosa o rubèola i, és clar, les Roses, Rosós i Rosalies. 

    Volíem parlar de llibres però tantes roses ens han ocupat tot l’espai! Us convidem a visitar els estands de la rambla Just Oliveras, a encuriosir-vos-hi i a firar-vos. Feu-nos arribar les vostres tries literàries i bona diada! 

    Article complet

  • Avorrits, ni de bon tros!

    Frases fetes per a la campanya dels mercats.

    No és època de grans plans, viatges ni projectes engrescadors. No hi ha *planazos, doncs… però és que en català mai no n’hi ha hagut! En tot cas tenim un bon pla, un superpla o un pla molt engrescador. La incorporació sense manies de formes castellanes o angleses a les xarxes i en el llenguatge col·loquial, arracona els recursos propis i ens fa anar pel pedregar.

    Expressions tan habituals com fer malícia, fer el passerell, no pescar-ne una, dir pel broc gros, suar la cansalada o anar atrafegat; qualificatius com pallús, estaquirot, ganàpia, tafaner, tros de pa o cul de mal seient sembla que facin nosa quan parlem sense les crosses que implica l’ús de l’estàndard.

    Avui volem recuperar la paraula tros, que a partir del significat principal que es refereix a la part d’una cosa separada de la resta, vull un bon tros de pastís, té les locucions a trossos, en fragments, la casa cau a trossos, i fer trossos, trencar en fragments, com ara el gerro ha caigut i s’ha fet trossos.

    Tros també és la peça de terra que posseeix algú, me’n vaig al tros, i la distància o espai entre dos punts, d’aquí a casa hi ha un bon tros, no hi arribaré a temps.

    I encara té altres accepcions com la d’anomenar una cosa en grau superlatiu, un tros d’home o de dona, referint-nos a una persona corpulenta i ben plantada, o un tros d’ase o tros de quòniam, referint-nos a algú més aviat curt d’enteniment. Quan una cosa en supera una altra amb gran diferencia diem de bon tros; per exemple, ton germà és de bon tros el més divertit de la família.

    Avorrits?, i ara! Riu-te’n dels *planazos si hi ha ton germà!

    Article complet

  • El made in Xina té molts anys

    Segur que també us quedat enlluernats amb les fotografies de les grans extensions de presseguers florits als camps d’Aitona o Torres de Segre, a Ponent, a la plana de Lleida, país de la fruita dolça i de pinyol. Un mar rosat. I si en llegiu alguna cosa, a la bellesa del paisatge hi sumareu la del lèxic perquè parlar de fruiters és tan bonic com veure’ls.

    La fructicultura és la branca de l’agricultura que s’ocupa del conreu de plantes i arbres fruiters. Normalment això es fa en vivers, que són els llocs dissenyats per a criar-hi planters o per a engrossir-hi plantes destinades al mercat.

    Les varietats tradicionals són el fruit del llarg procés en què l’agricultor selecciona les varietats més adaptades a les característiques del seu territori. Parlem de sòls fèrtils, francs i lleugers, embassats i entollats, calcaris, ben drenats o argilosos, profunds o soms; quant a la planta, parlem de la capacitat d’ancoratge, del ritme de caiguda del fruit o de la resistència als fongs.

    Si som de l’Hospitalet segur que coneixem la paraula feixa, també bancal, que són les peces de terra de conreu plana, limitades per marges de pedra o tanques. També poden estar limitats per llenques llargues i estretes de terra a un nivell més baix, les rases.

    Els fruiters se solen empeltar, és a dir, s’insereix una part (l’empelt) d’un arbre proveïda d’una o més gemmes (rudiment vegetal que es converteix en una tija, una branca o una flor) en una branca o tija d’un altre arbre (el peu o portaempelt) de manera que se n’aconsegueix una de nova amb les característiques desitjades de totes dues.

    Presseguers, albercoquers, pereres, pomeres, nesplers (nesprers)… Quin us agrada més?

    Article complet

  • Aquest petit tresor

     

    Els pronoms febles són un dels petits tresors del català, però malauradament tenen fama de difícils; tant dir-los com escriure’ls resulta complicat per a molts parlants i aprenents del català.

    Com sabem, els pronoms poden anar davant o darrere del verb i adopten diverses formes (reforçades, es; elidides s’; plenes, se, o reduïdes, ‘s), tot i que hi ha formes verbals que només admeten el pronom darrere. Continuem?

    L’adjunció d’un pronom feble darrere el verb, com ara en les formes d’infinitiu o en l’imperatiu, pot afectar la terminació del verb i, de retruc, també el pronom.

    Aquests canvis fonètics els fem principalment en parlar, en registres informals, i per tant no solem escriure’ls, però… i si ho hem de fer? Com els reproduïm?

    Vegem-ho:

    • Al profe, mira de convènce’l (mira de convèncer-lo, en registre formal)
    • Ens hem quedat per coneixe-us (ens hem quedat per conèixer-vos)
    • Vull di-us-ho. Recordeu que el pronom us no s’apostrofa mai. (vull dir-vos-ho)
    • Promete’m que arribaràs a l’hora (promet-me que arribaràs a l’hora)
    • A l’avi, serveixe’l primer (serveix-lo primer)
    • Digue’m el que m’hagis de dir (digues-me el que m’hagis de dir)
    • Digue-li que ho sento. Recordeu que el pronom li no s’apostrofa mai. (digues-li que ho sento)
    • Ajupe’t i estigue’t quiet! (ajup-te i estigues-te quiet!)
    • Aquesta és l’última vegada, tingue-ho present (tingues-ho present)

     

    I per què digue-li i no *diga-li? Doncs perquè la 2a persona de l’imperatiu del verb dir és digues i a dreta llei les combinacions resultants són digues-me, digues-li, digues-nos, digues-ho, etc. Tal com hem vist en els exemples, en parlar solem menjar-nos aquesta essa final per evitar dues consonants seguides: digue’m, digue-li, digue’ns, digue-ho, etc. perquè el verb adopta la forma digue (reducció de digues) i no diga ( *diga’m, *diga-li, *diga’ns, etc.)

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog