Entrades amb l'etiqueta ‘frases fetes’

  • Qui la fa la paga

    Una que fa el ronsa i un que fa el dropo

    Dos que fan el dropo

    Si l’altre dia parlàvem de parèmies. La que avui encapçala l’article ─ si fem res de dolent, tard o d’hora ens esclatarà a la cara l’efecte bumerang!─, ens serveix per adonar-nos que en català tot es fa i es desfà. I és que aquest verb, un must del català, resumeix una manera de ser: hi ha objectes per fer bonic, hi ha coses que fan fàstic i n’hi ha que fan goig, hi ha imatges que ens fan pena, i d’altres que ens fan vergonya, actituds de ja t’ho faràs i de fes-te fotre, i altres que cal fer valdre. Hi ha qui fa diners sense treballar, hi ha qui intenta fer-se amb tothom i hi ha qui tant li fa, hi ha qui fa bromes i qui fa bondat, hi ha qui fa classes per guanyar-se les garrofes i n’hi ha que fan el dropo. Al cinema hi fan pel·lícules, a la tele hi fan futbol i les mimoses fan olor. Fa la impressió que tenint el verb fer no ens en cal cap altre, fa?

    I ara les remarques: 1) limitar l’ús de del verb realitzar, que cal reservar per a projectes, programes, campanyes o encàrrecs que es poden acomplir (ús escrit i més aviat formal, doncs). Així doncs, res de realitzar activitat esportiva, sinó fer gimnàstica o fer esport, i 2) l’expressió posar en valor prové de l’expressió francesa mettre en valeur i tot i que ha fet forrolla no vol dir altra cosa que valorar o fer valer, reivindicar o remarcar.

    Fet i fet, la qüestió és no deixar de fer coses. Fins i tot si no tenim ganes de fer res podem fer el ronso, que també és molt recomanable!

    Article complet

  • Però ja sabem tots què és una era?

    Parlar de llengua catalana i no parlar de correcció, de sociolingüística o de drets, sinó de creació i edició ens sembla tan necessari que avui ens en fem ressò en el nostre blog.  

    Les tasques del batre a l’era

    La paremiologia és l’estudi dels refranys i les frases fetes. L’experiència feta coneixement compartit i, alhora, llengua i cultura. Una manera de viure i de veure el mon. Un gran recurs que ara Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) posa al nostre abast: el coneixement tradicional (oral i escrit), en línia, a través de més de 10.000 refranys catalans de tot el domini lingüístic. 

    La PCCD és una eina de consulta, accessible des de qualsevol dispositiu mòbil, que recull les expressions figurades de la llengua catalana des dels orígens fins a l’actualitat: locucions, frases fetes, refranys, proverbis, citacions, embarbussaments, etc. Ara que amb 400 paraules ja anem tirant, la meitat de les quals són de la colla del vale, ok i és molt fort, saber que cada experiència té una expressió lingüística ens ajuda a enriquir els nostre cabal lèxic, a ser creatius a l’hora de comunicar-nos i a passar-nos-ho !  

    Segur que coneixeu algunes de les 100 dites més habituals. Dieu mai que el sabater és el més mal calçat?, que caldera vella bony o forat?, que tants caps tants barrets?, que qui oli remena els dits se n’unta? que els textos s’assemblen a les olles?, o que a boca tancada no entren mosques? A quines situacions ho apliqueu? 

    Però el nostre refrany més popular és  qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, que va quedar el primer (amb 584 recurrències i 96 variants formals) en un concurs que es va proposar el 2010, als usuaris de xarxes, per escollir el top ten actual dels refranys catalans. El recull incloïa la geolocalització de cada dita, confegint en un mapa una autèntica paremiologia tòpica!   

    Us deixem també l’enllaç a l’entrevista que Vilaweb ha fet a lautor del recull, Víctor Pàmies, que hi té una autèntica flaca! 

    Article complet

  • A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat

    Més errors que paraules!

    La locució com que es fa servir per introduir una oració causal anteposada a l’oració a la qual s’adjunta, i aporta informació coneguda o compartida amb el receptor. Com que no arribaves, no t’hem parat plat a taula; és a dir, no t’hem parat plat a taula perquè no arribaves.

    Però sovint sentim com enlloc de com que, en la conversa espontània: *Com no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.  És a dir, com que no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.

    A la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC) hi podem llegir que l’ús de com en comptes de com que no és adequat en els registres formals. Us recomanem, doncs, que utilitzeu sempre la forma com que, adequada a totes les situacions comunicatives.

    Sovint aquesta causal queda suspesa i sembla que l’emissor tracti de justificar-se amb una entonació que deixa la frase enlaire, sense l’oració principal que hauria d’aparèixer a continuació. Això és habitual en el diàleg espontani: I el meu plat, Bernat? Ves, com que no has dit pas que vindries… (no t’hem parat plat a taula). 

    També tenim la conjunció com sigui que, molt més formal: Respectable jurat, com sigui que no hem pogut veure amb detall els vídeos, la meva defensa serà inevitablement incompleta.

    Val a dir que l’omissió de la conjunció que es presenta en altres construccions, per exemple, a l’hora d’unir diferents subordinades. En aquest cas, és preferible repetir-la cada vegada: Et vaig dir que arribessis a l’hora i que portessis les postres. I mai no podem ometre la conjunció que davant una subordinada, tot i el munt de contraexemples que trobem en la senyalització i retolació urbanes:

    Estem fent obres, preguem *disculpin les molèsties; és a dir, estem fent obres, us demanem que perdoneu les molèsties. O ras i curt: Carrer en obres, perdoneu les molèsties.

    Val a dir que la senyalització urbana proporciona als correctors moments lingüístics inoblidables, com ara, l’ús obsolet del verb pregar, pel que té de poc igualitari, i la forma de 3a persona (vostè, li/el-la) per adreçar-se als ciutadans, que en català ha estat sempre la segona del plural (vós, vosaltres, us-vos). Podeu viure un d’aquests “moments” vosaltres mateixos si us fixeu en el senyor que va xino-xano.

    Article complet

  • L’ha feta bona

     

    😯😧😳

    Sorpresa, contrarietat o disgust. Com ho expressem? La comunicació verbal és especialment efectiva per manifestar aquests sentiments, però els sapiens no ens sabem estar sense xerrar. Com ho diem?

    Quan algú ha fet un disbarat o ha ficat la pota, ja sigui perquè ha tibat massa la corda o perquè ha enviat a dida/pasturar la persona equivocada, exclamem que l’ha feta/dita grossa. Ara, aviam qui arregla el malentès!

    De les persones a qui res els sembla bé, que fan escarafalls i tot s’ho prenen a la valenta diem que en fan un gra massa. N’hi ha que s’empipen com una mona i n’hi ha que fan el ploricó fins a inflar-nos el cap; sense adonar-se’n afegeixen llenya al foc/atien el foc i el millor que podem fer és no donar-los corda ni seguir-los la veta. Però com compartim que ens n’ha passat una de molt grossa? Doncs tot i que ens sàpiga greu, no fent-ne un gran què, perquè tot i que a nosaltres ens sembla molt gros tampoc n’hi deu haver per tirar el barret al foc.

    I per parlar del col·lectiu dels que fugen d’estudi i van a la seva? Si no hi estem d’acord, en lloc de les interferències del castellà, *ja li val, *ja s’ho val que acompanyen un cop de cap ─ja t’ho deia jo que d’aquest no te’n refiïs─, hem de fer un déu n’hi do!, expressió polisèmica que tothom entén com vol. I prou discussions, que ja som al cap del carrer!

     

    Article complet

  • Fem que aquest Rubricatus arribi als 100 m’agrades!

     

    Avui farem una mena de calaix de sastre de mots llegits o escoltats aquests últims dies. Començarem per la setmana dels barbuts, que es refereix als sants Pau ermità, Antoni abat, el més conegut, i Maur abat. L’anomenem així perquè en la iconografia tots tres personatges llueixen llargues barbes i perquè sol ser una de les més fredes de l’any. La paremiologia, o branca de la lingüística que ens parla dels proverbis o frases fetes, ens ho recorda: “Per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans”, “setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”. Quina gelor!, que diem quan fa tanta *rasca!

    Convivint amb el calendari tradicional, volten per l’ambient paraules referents a les xarxes socials, com ara les fake news i els fake account, que n’hauríem de dir notícies enganyoses i comptes falsos i també els bots, que són uns mecanismes automatitzats que executen una tasca específica, com ara retuitar/repiular alguns tuits/piulades sense que hi hagi ningú darrere, simplement per fer augmentar artificialment l’interès d’una notícia. Ja sabeu que dels likes n’hem de dir m’agrada, el mateix nom que rep la icona sobre la qual cliquem per a fer efectiu un m’agrada. Faci fred faci calor, una paraula *trending ─és a dir, del moment, de les que marca tendència─ és postureig, que es refereix a l’actitud de mostrar un comportament o uns gustos determinats, generalment a les xarxes, amb la intenció de fer-se veure.

    I així, entre posturejos, m’agrada falsos, notícies enganyoses i influenciadors (influencers), molt alerta amb les xarxes socials, que els millors amics són els que hi pots fer un beure en directe!

    Per acabar, ens ajudes que aquest apunt (post) arribi als 100 m’agrades?

    Article complet

Entrades recents


Vull fer un curs!


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta