Treballem Care Santos
Durant aquest curs els alumnes de nivell C2 de la professora Pilar Martín haureu de fer un treball sobre l’escriptora Care Santos. Una de les activitats proposades és que fins al 18 de març escriviu en el blog un petit fragment d’una de les quatre novel·les que haureu llegit d’aquesta escriptora Trieu-ne un petit fragment, feu-ne un comentari breu i totes dues coses les haureu de transcriure al peu d’aquest blog, a l’espai “Escriu un comentari”.
Macarena Santos i Torres, més coneguda amb el nom de ploma de Care Santos (Mataró, 8 d’abril de 1970), és una escriptora catalana en llengua catalana i castellana. Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i posteriorment Filologia Hispànica. Va començar la carrera periodística al Diari de Barcelona, i més endavant a diaris com ABC o El Mundo.
El 1995 es va donar a conèixer amb un primer llibre de relats, Cuentos cítricos. Després van seguir altres llibres (novel·les i relats). Entre els més importants figuren la novel·la Trigal con cuervos, que va guanyar el premi Ateneo de Sevilla, o Los ojos del lobo, novel·la juvenil que va guanyar el premi Gran Angular.
El 2007 va quedar finalista del Premio Primavera de Novela amb La muerte de Venus. Ha estat traduïda a diversos idiomes. El 2013 va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil per No em preguntis qui sóc. El 30 de gener de 2014 fou guardonada amb el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull arran de la novel·la Desig de xocolata. Col·labora en diversos mitjans, com El suplement de Catalunya Ràdio.
Actualment, és sòcia d’honor de Nocte, l’Associació Espanyola d’Escriptors de Terror. El seu llibre Habitacions tancades s’ha adaptat a pel·lícula per a televisió, i va guanyar el Premi Zoom al millor guió l’any 2015. El 2017 guanya el Premi Nadal de novel·la amb Mitja vida, una obra sobre la culpa i el perdó.
(Font i foto: Viquipèdia)
17 comentaris
Ainhoa
05 març 18
12:32 #
“L’aire que respirem és la matèria que ens nodreix. A mi em sembla molt bonic respirar somnis, senyor Brancaleone. Com més amunt siguin, molt millor. I si no podem saltar prou amunt, sempre podrem aprendre a volar.”
Sempre hem de tenir un somni o una meta en la nostra vida. Sense somnis ni desitjos la vida seria molt monòtona i avorrida. Estic completament d’acord amb la frase, com més difícil d’aconseguir sigui el somni, més lluitarem per aconseguir-lo.
L’aire que respires
Alex Teruel
05 març 18
23:35 #
“Qui s’estima els llibres i ha de viure’n lluny, de mica en mica va perdent l’ànima.”
Es tracta d’una frase amb molta força i que deixa clar que la passió per la lectura ens marca de tal manera que és impossible no trobar a faltar els llibres si de veritat t’agraden. Cadascuna de les obres que llegim ens transporten a mons en els quals podem viure un gran nombre d’aventures. Els llibres, per tant, ens permeten ser la millor versió de nosaltres mateixos.
L’aire que respires
Òscar Grau
06 març 18
15:54 #
“-Collons Max! A la vida sempre s’ha de renunciar a alguna cosa. Cada elecció comporta cinquanta renúncies! La vida esta feta d’això, precisament, d’eleccions i renúncies.” Desig de xocolata
Més clar que aquestes frases per resumir què és la vida, no hi ha res. Ara bé, si que és verirtat que l’Oriol té tota la raó en aquest fragment, però de vegades no ens resulta tan fácil poder escollir la correcta i ni de bon tros quan hi ha l’amistat en joc.
Oriol Miquel
06 març 18
20:42 #
“-Que pobres seríem si només haguéssim d’entendre allò que ens agrada. O si només compartíssim el pa i la sal amb aquells qui pensen com nosaltres.”
Aquesta frase pronunciada pel senyor Bofarull pren molta importància en el moment actual, ja que la diversitat s’hauria d’entendre com un valor a tenir en compte i no com una barrera. Compartir opinions, vivències o idees ens enriqueix culturalment.
L’aire que respires
Jordi Tebé
08 març 18
14:00 #
“La cadira on l’Àlex va seure per pronunciar el seu discurs de comiat ara estava una mica de costat. Deixava entendre una fugida i al mateix temps una presència. Potser al capdavall l’Àlex era d’aquelles persones que es fan més presents quan marxen”.
Mitja Vida
Trobo interessant la reflexió que fa l’autora, utilitzant una matàfora (la cadira) per parlar sobre els sentiments confrontats de la dona que acaba de ser abandonada pel seu marit. D’una banda, no té cap tipus d’empatia per aquesta persona, amb la qual conviu des de fa temps de forma rutinària i distant, però d’altra banda, ara que ha marxat té por de trobar-la a faltar.
Alba Cullell
12 març 18
13:41 #
“- No us fa por pensar fins a quin punt la nostra vida depèn de les decisions que prenem?”
Mitja Vida
He escollit aquesta frase perquè crec que destaca molt bé un dels missatges principals del llibre: Les casualitats i el fet de com el temps i allò que decidim ens pot canviar la vida.
Sempre ens preguntem què hauria passat si haguéssim pres alguna altra decisió.
Mirjam Johannes
12 març 18
17:51 #
“De qui són les coses perdudes? De qui són els objectes que algú va estimar, quan aquella persona se’n va per sempre? Ells volen que algú altre se’ls quedi, els valori, els consideri de la seva propietat? Hi ha algun lloc on els objectes perduts esperin a ser trobats? Les coses necessiten un amo o són més felices en llibertat? A qui fa feliç, la llibertat? No és millor la certesa de pertànyer a algú?”
Aquest paràgraf fa pensar en els objectes al voltant de nosaltres que valorem més i
que per alguna raó tenen un significat especial. A vegades el seu valor més gran ve de les
històries que ens poden contar, ja que han sigut testimonis d’algunes ocasions més íntimes i memorables de la nostra vida. És per això que els records inestimables d’una persona poden semblar només uns trastos a l’altre.
Desig de xocolata
Yolanda Garcia
17 març 18
21:49 #
Acabo de veure que hem escollit el mateix text! Que curiós, oi? M’ha agradat la teva reflexió. 🙂
Guillem Villalonga
12 març 18
19:03 #
“Per a això serveixen les històries, no és veritat?, per fer tornar els morts. Per retrobar allò que vam perdre. Per això escrivim. Per això és que sóc aquí”
Diamant Blau
Aquesta és la frase que tanca el pròleg de l’obra, i la trobo extraordinàriament significativa. No és una coincidència que es trobi a l’inici. No només ens aporta informació sobre el perquè Care Santos escriu, sinó que també ens fa reflexionar sobre què hem perdut nosaltres i què ens agradaria fer tornar a la vida a través de les històries.
Maria Pérez
13 març 18
12:29 #
“La ràdio va donar-me l’oportunitat de ser jo mateixa, la que sóc ara, en aquest moment. És a dir, la conseqüència de la que vaig ser ahir i la causa de la que seré demà.”
– Mitja vida –
He escollit aquesta frase perquè crec que és un punt d’inflexió molt important pel desenvolupament de la novel·la. Al llarg del llibre Care Santos ens mostra les diverses ideologies de l’època. Per exemple el pensament tradicional de l’Olga, la llibertat de la Nina… I és en aquesta frase quan la Marta s’adona que ha de canviar, evolucionar, per poder aconseguir ser ella mateixa i fer-se’n càrrec de les seves decisions.
Jordi Tomàs
13 març 18
20:47 #
“La senyora Margarida acaba de decidir que se li ha mort una filla”
Diamant blau
Una breu però brutal frase que resumeix molt bé la idea central del llibre segons el meu parer: la descripció d’una época i d’una clase social rígida, convencional, clasista i moralment miserable, preocupada només per a mantenir la seva posició económica per sobre de tot, fins i tot per sobre de l’amor als fills; una familia benestant que no té cap problema ni mirament per sacrificar una filla si aquesta actua de forma “rebel” i no segueix el destí que han fixat per a ella per tal de garantir que mantindrà una posició privilegiada. Però la vida dona moltes voltes….
Anastasia Shcherbakova
14 març 18
19:44 #
La Teresa Marquès té els homes classificats en tres categories: els que miren, els que parlen i els que fan.
Diamant blau
Classificar les coses és el primer pas per entendre el món. M’agrada aquesta frase perquè a part d’ajudar a endreçar els pensaments, convida a reflexionar a quina categoria pertanyo ara i què cal fer per canviar-lo, si no m’agrada.
Núria Serrano
14 març 18
22:45 #
-És l’efecte “mitja vida”- li va dir la Júlia-. A mi també m’està passant. Notes que ha arribat el moment de fer les coses d’una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa.
Mitja Vida
No sé per què, però és veritat. Un dia t’aixeques, mires enrere, mires endavant i necessites posar ordre, posar una direcció….. Ja l’has notat? No pateixis, tot arribarà. És l’efecte “mitja vida”.
Montserrat Mercadé
15 març 18
17:25 #
“Mira, Max -interrompia l’Oriol, molt segur del que deia-, fins que no aprenguis a no pensar en allò que has deixat pel camí, no hauràs après de debò de què va la vida”…
-La senzillesa i la veritat són els principis de la bellesa
“Una noia sempre ha de dur un nom bonic, per si de cas amb el nom també li poses el destí, que mai se sap…”
Desig de Xocolata
La propia autora qualifica la seva obra com “una posta en escena”, El teatre és una de les seves grans passions. La vida és un joc,. Tot té un sentit, tot és part d’un gran trencaclosques”…
Crec que aquestes frases i d’altres, deixen entreveure que per a la Care Santos les coincidències no existeixen i que tot obeeix un pla ja traçat, hi ha uns fils invisibles que ens mouen i que ens uneixen amb allò que, ens pensem, que és desconegut i el que fan és tornar-nos a l’origen de cadascú de nosaltres. Tot té un per què…és així?
Míriam Porta
17 març 18
16:28 #
“La vida en ordre, el món fora, ella a recer de tot, el passat en fila just davant dels seus ulls”
-Mitja vida-
Aquesta frase pausada i descriptiva reflecteix un instant de la vida d’una de les protagonistes de la novel·la. En aquest moment espontàni, troba l’oportunitat d’alliberar anys de silenci i un passat dur que li permet possar ordre a la seva existència.
Moltes vegades, deixem passar ocasions que esdevenen en el nostre camí per tal de no prendre riscos. D’altres, decidim aprofitar el repte i no renunciar el que pugui passar.
Yolanda Garcia
17 març 18
21:45 #
“De qui són les coses perdudes? De qui són els objectes que algú va estimar, quan aquella persona se’n va per sempre? Ells volen que algú altre se’ls quedi, els valori, els consideri de la seva propietat? Hi ha algun lloc on els objectes perduts esperin a ser trobats? Les coses necessiten un amo o són més felices en llibertat? A qui fa feliç, la llibertat? No és millor la certesa de pertànyer a algú?».”
Desig de xocolata
Aquest paràgraf del llibre Desig de xocolata m’ha agradat força. Pensar que els objectes tenen records de les seves experiències viscudes és un bon exercici literari i d’imaginació. Però, i si fos realitat, com proposa la Care Santos? De debò estarien feliços de ser amb nosaltres? Quines històries del seu passat ens podrien explicar?
M’ha agradat molt aquest joc.
Per altra banda, el pensament que relaciona la pertinença a algú amb la felicitat és un punt que ens invita a la reflexió, no és veritat?
Jesus
17 març 18
23:50 #
Habitacions Tancades
Conxita, minyona de la senyora Mª del Roser era una dona (origen humil) convençuda que les dones no tenien cap habilitat tret de les cuines, els camps o el llit i que les ocupacions intel•lectual no comptaven per a res.
Un dia que feien las seves classes de lectura Conxita li comenta els seus pensaments i la resposta de Mª del Roser va ser:
“Tens el cap ple d’andròmines, Conxita. Les dones som capaces de les mateixes coses que els homes, sempre que no siguem idiotes de limitar-nos nosaltres mateixes”
He escollit aquest fragment perquè aquesta part de la novel•la es desenvolupa a principis del segle XX i encara que som al 2018 i els pensaments de Conxita pareixen una bogeria, us recordo que el passat dijous 8 de març es van produir diverses manifestacions en tot el món per els drets de les dones.
Serem capaços d´avançar una mica més ràpid els pròxims segles?