• Racó literari

    RELAT 1 (Curs Rosa Morte- oct. 2017)

    M’assec a taula. He de preparar un relat i uns escrits més. Em costa concentrar-me. Miro per la finestra. Veig un dia gris i ennuvolat. Les estelades onegen al vent. Avui és el 2 d’octubre. Estic plena d’emoció. Necessito calmar-me. Agafo les claus i surto de casa. Saludo els veïns, quatre paraules més i torno a reviure el dia anterior.

    Al cap d’una hora sóc en una habitació lluminosa amb àmplies finestres, al costat del llit del meu avi que des de fa mig any està immòbil. Sol, en silenci, amb el magnífic paisatge que l’envolta i que no veurà més. M’hi acosto amb cura. Agafo la seva mà i li miro la cara sense dir ni una paraula. No puc resistir, em passen pel cap els imatges d’ahir. El dolor i l’alegria barrejats amb la sang que transmeten el missatge: “Tenim la força de la pau”.

    -Si haguessis pogut fer-nos costat, hauries estat orgullós del fet, avi estimat – li dic i me’n vaig cap a la porta.

    En aquest moment m’ha semblat que he sentit un “sí”.

    Em giro, fixo la mirada. Està estirat com sempre. Està tranquil.

    Vitalia Tolkachova

     

    RELAT 2 (Curs Rosa Morte-novembre 2017)

    Dia 1 d’octubre.

    Que malament que he dormit. El Robert, a les fosques, desdibuixat, no ha deixat de xiuxiuejar-me a l’orella que no oblidés que tenia un compromís amb ell i amb tota una patuleia de gent. Em costava sentir-lo amb aquell borinot, sorollós, aletejant la pau de la nit. Se sent un helicòpter sobrevolant els terrats.

    Pobre Robert, ell no sap que és mort. De tant en tant li agrada treure el cap i em continua donant consells i manant. No es vol convèncer que amb l’Alícia m’arreglo prou bé i que amb la seva ajuda ens n’anem sortint.

    Sento espetegar trets al cel obert –l’aigua de la pluja crepita sobre una superfície plàstica-. Vés a saber si tornaran a bombardejar-nos. Li he de dir a la nena que sortim corrents cap al refugi. Ja em puc ben preparar perquè de ben segur que l’Alícia voldrà que em desdigui d’anar a votar. No voldria haver-me d’enfadar. Ja li vaig dir que volia anar-hi i prou.

    Deu ser tard. M’agradaria arribar dels primers al refugi. No sé què espera l’Alícia per venir a llevar-me i tanmateix no vull cridar-la. Sempre em renya i aquest jovent si alguna cosa necessita és dormir.

    – Vaig a cridar-la, que caram! Alícia! Vine a ajudar-me, vols?

    Hem passat via. L’Alícia no fa molt bona cara, potser tampoc no ha dormit bé. La guerra neguiteja a tothom. Sempre mirant i teclejant aquell carai de mòbil. Sembla que no pugui estar-se’n.

    Tal com em temia, esmorzant ha hagut d’aparèixer la discussió de si hem o no de sortir de casa. Que vés, que si plou, que si les càrregues de la policia…

    – I tant que ho hem de fer! -li he dit-. Fa molts anys que estic preparada per a un dia com avui. No m’ho perdria per res del món. Ni els meus pares, ni el meu Robert, ni els meus parents no m’ho perdonarien. Nena, no t’oblidis d’agafar la cartilla de racionament, que si no, no ens lliurarien el sucre!

    Sé que l’Alícia es preocupa per mi, però ha d’entendre que m’és ben igual. Què més pot esperar una vella com jo? No penso pas en mi, que jo ja no ho he de veure, però vull el millor per als meus fills i per als meus néts. S’ho mereixen.

    No m’importa el que em pugui passar. No és que no tingui por. Sento una força que em ve de dins que em fa relativitzar els meus dolors i les meves mancances. Avui votarem perquè s’acabi la guerra.

    – Alícia, tu saps què és que no em pugui treure del pensament la guerra? Saps el que va significar per a mi? Bombardejos, gana, misèria, fred, repressió i, als anys grisos de la postguerra, l’empresonament dels meus oncles i l’afusellament del pare. Aquell estar amb l’ai al cor fins que ens van confirmar el judici sumaríssim… Quantes històries, quanta amargor ha hagut d’encaixar el meu cor…

    Pobra noia, no la volia fer plorar. L’he vist emocionada. Ens mirem, ella amb commiseració, jo amb respecte. Endevino que les dues necessitem poques paraules per compartir un moment tan especial. Mai com avui les mirades s’havien tornat tan parladores per dir-nos-ho tot amb silencis.

    En sortir al carrer m’adono de la virulència de la pluja. Tirem endavant protegits sota una capelina i una escopeta desplegable –el paraigües-. L’Alícia ha mirat el cel i la sento murmurar amb un posat de ràbia.

    Endevino de lluny una gernació abocada a la reixa metàl·lica del refugi. Hi ha gent de totes les edats. No sóc l’única vella, hi ha d’altres en cadires de rodes, gent amb crosses, cotxets de nadons i algunes criatures. Tothom s’espavila per aixoplugar-se. No sembla que ningú estigui prou espantat com per córrer a buscar un altre atrinxerament.

    Si fos més jove, seria un activista combativa; ara amb prou feines puc fer costat a aquesta gent de totes les edats que es complementen d’acord amb les seves habilitats per lluitar contra l’enemic que està venint.

    Quin neguit veure que encara és tot tancat, excepte la reixa que ens separa del carrer i que de tant en tant la tanquen amb forrellats si s’hi acosten les furgonetes de la policia. L’Alícia em mira sota la pluja. La seva mirada m’està dient que pateix per mi, però no sap que per res del món jo deixaria el meu lloc a la cua, perquè, malgrat tot, no perdo la confiança que la votació tirarà endavant.

    – Alícia, tingue’m preparada la cartilla de racionament, aquella de la fotografia i la papereta del sí per quan m’ho demanin, vols?

    Veig com la gent parla i canta. Volen encomanar-se l’ànim i treure’s la por. De tant en tant, a instàncies d’algú, piquem de mans i cantem cançons. Em fa gràcia que una de les propostes es cridar en veu alta “No tinc por” encara que l’expressió d’alguns digui tot el contrari. Ningú descarta que puguem rebre, però crec que ho acceptem com un preu que si s’ha de pagar, es paga i prou.

    Veig corredisses i eufòria al meu voltant. La nena m’ha dit que han arribat les urnes. El xivarri de la gent és molt potent. Noto una calma tensa.

    Un xicot molt amable ens ha vingut a treure de la cua. Ens fa entrar al refugi. És d’agrair perquè al pati continua plovent i a estones de manera contundent.

    Quan la nena m’ha acostat a la mesa, m’ha entrat una emoció molt gran. Amb la seva ajuda, m’he aixecat de la cadira de rodes per dipositar el vot. En fer-ho, mentre l’Alícia i jo ens foníem en una abraçada, he sentit que ens aplaudien. Quan m’he girat, el Robert i tota la parentela estaven emocionats plorant i cantant al uníson:

    – Hem votat!, Hem votat, Hem votat!

    Eric Guineueta

    Octubre 2017

     

     

    Homenatge a Montserrat Roig (curs de la professora Rosa Morte). Març 2016

    En aquest text Montserrat Roig ens parla de la seva infantesa. Escriviu un text als Comentaris per explicar-nos alguns fets de la vostra:

     

    CONFESSIÓ PSEUDOVERÍDICA D’UNA APRENENT D’ESCRIPTORA (1971)

    “Tinc vint-i-quatre anys. Ara em fan la gara-gara, els uns, perquè acabo de guanyar un premi. Sic transit gloria mundi; encara no he publicat cap llibre.

    Sóc de l´eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or.
    Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrere. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l’any de la picor, que s’esbotzen cada dos per tres.
    Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes, com cal. De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre. Només recordo les llarguíssimes aventures que vivia, inventades per mi, en què jo era l’heroïna. Barrejava indistintament els dos fronts: tots dos eren bons, tots dos eren dolents. No m’hi vaig morir ni una sola vegada.

    Vaig patir deu anys de monges, enmig de nenes boniques, fines, delicades, folch-i-torrianes, dolçament esporuguides del món, d’uniforme polidíssim i d’ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del Señor. Futurs gallimarsots morals de la nostra enllaminadora classe mitjana. Perdoneu, l’educació mongenca em castrà el meu possible sentit de l’humor.

    De més petita que ara, me n’anava tot sovint a la plaça de Tetuan. Me n’hi anava xino-xano. Allí imaginava tots els racons del món, totes les persones del món, totes les belleses del món. Vaig ser feliç. I és que pensava que un dia me les camparia per sempre. Però ara, quan surto del niu, hi torno de pet. Torno al born, com diu la dita.”

    fotoeixample

     

     

    ******************************************************************

    Mostra dels treballs fets a les aules dels cursos de català.

     

     

     

     

  1. […] Racó literari […]

    Respondre

    1. luanda ilie

      13 Mar 16
      15:28 #

      sóc Luanda visc a Barcelona al barri de Sants ,un barri on viu gent de tot la vida I que cada dia em sorprenen més .Tinc 36 anys ,fa 15 anys que vaig dexar el meu país ,la meva ciutat ;una ciutat que com dic jo fa olor de peix.vaig néixer en una ciutat on tot al voltant es veuen vinyes I tot fa olor de raïm. Hi vaig creïxer fins als 6 anys quan ,per coses de la vida,ens vam mudar a un poble gran on hi havia muntanyes I molts terenys on la gent tenien els seus horts.la casa era gran I tenien animals. Els veïns eren encantadors, bona gent .A la tarda els nens es juntavan als carrers per jugar I des de les portes als avis els miraven atentament. Tot allo pensant-ho ara va ser increïble, com una aventura. vam passar els anys i ens vam mudar a la ciutat de la gual explicava que fa olor de peix; la ciutat que és la meva recidencia quan torno de vacances a Romania

      Respondre

  2. Maria Tatiane Araujo

    12 Mar 16
    17:23 #

    Tinc vint-i-tres anys, sóc de Brasil, Ceará, d’una petita ciutat, Cruz i d’un barri petit i simple.Vaig néixer en el meu barri, Caiçara, a la casa en què els meus pares vivien, amb l’ajuda d’una llevadora.De petita recordo que els meus pares vivien en una gran casa, amb animals, fruites i plantacions.Hi havia un llac que m’agradava molt.Ara amb la falta de les pluges, ja no hi és.La primeravegadanque vaig anar a l’escola tenia cinc anys; estava molt contenta perquè els meus germans grans estudiàven i jo tenia voluntat d’estudiar també.L’escola no era gaire grand,hi havia vuit aules, quatre banys femenins i masculins, la cuina,direcció i la biblioteca.Recordo que quand un estudiant es portava malament, el càstig era estar llegint a la biblioteca.Fora de l’escola hi havia patis i darrere de l’escola hi havia un camp de futbol.

    Respondre

  3. Antonia de Lima Araujo

    12 Mar 16
    21:25 #

    Récords de la meva infantesa…
    De quan jo era petita, recordo que quan anava a l’escola era tan tímida que em
    quedava sola sense parlar amb els companys i allà em quedava fins a les 11:30.
    En tornar a casa feia la migdiada. A la tarda anava a jugar amb les meves amigues,
    després més o menys a les 17:00 anàvem a jugar futbol.
    Aixi era la meva infància, cada día el mateix, però sempre jugava molt i era molt feliç.
    Sóc Brasilera va fer 2 anys que visc a Barcelona, sóc casada i tinc 22 anys i també
    tinc una nena petita de 2 anys.

    Respondre

  4. Isabel Bayarte

    13 Mar 16
    16:52 #

    Curs B2.

    Quan tenia quatre anys vivia en una unitat molt gran de Mèxic, anomenat Tlatelolco on hi havia molts edificis i molt alts. Tot era nou: els edificis, les edificis, les escoles, els parcs , els jocs infantils.
    Aquí vaig viure molts anys en diversos edificis. Fins que vaig entrar a la universitat i ens en vam anar al nord de Mèxic. Quan hi vam tornar ja res no era igual. Ja no es tan bonica perquè amb el terratrèmol molts edificis van quedar malmesos i algun va caure. A més va ser el moviment estudiantil del seixanta vuit quan es va produir l’anomenada matança de Tlatelolco . Malgrat tot per el succeït a Tlatelolco les ruïnes de les antigues tribus asteques i l’església de l’època de las conquesta dels espanyols, que aquí es van quedar segueix tan bonica como en aquells temps.

    Respondre

  5. Jorge Pérez

    13 Mar 16
    17:19 #

    Curs B2.

    Jo soc de Mèxic i tinc 60 anys i visc a Barcelona fa un any. Tinc dues filles, la mes gran es diu Isabel i viu en Barcelona i la segona es diu Jaqueline i viu a Mèxic.
    Quan era petit de l’escola recordo que m’agradaven molt els meus amics, perquè fèiem moltes entremaliadures. De petit m’agradava molt enfilar-me als arbres.
    La primera vegada que vaig anar sol a un campament tenia deu anys.
    Quan era petit, vaig aprendre a anar en bicicleta dins de casa i passava per sota de la taula.

    Respondre

  6. Laura C

    14 Mar 16
    12:32 #

    Vaig néixer a Winchester, una ciutat al sud d’Anglaterra. Vivia en una casa gran en un poble a prop de Winchester. Vivia amb els meus pares i el meu germà. Vaig viure en aquella casa fins als 9 anys. La meva mare, el meu germà i jo ens vam traslladar a una casa més petita, quan els meus pares van divorciar. Anava a l’escola al meu poble i vaig acabar quan tenia 16 anys. Després vaig anar al col.legi i a la universitat. El meu poble era petit i la gent era amable. Tenia molts amics i la meva familia vivia molt a prop. Jugava a l’esquaix perquè hi havia un club d’esquaix al meu poble. També vaig fer equitació i natació i tocava el violí i la flauta.

    Respondre

  7. Patricia

    14 Mar 16
    18:59 #

    Em dic Patricia y sóc de Costa Rica.
    Vaig néixer a Cartago, una província rural del meu país.
    De petita vivia en una casa gran, amb les meves dues germanes, els meus quatre germans, la meva àvia i els meus pares. Recordo que la casa tenia un pati al darrera, ple d’ arbres i flors.
    A la meva àvia li agradaven molt els lliris blancs, per això hi havia lliris per tot el pati.
    A prop de casa meva hi havia un parc gran, on els meus cosins i jo jugàvem a fet i amagar, a tocar i a parar o a saltar a corda.
    Jo anava a una escola pública que m’agradava molt perquè tenia espais verds i un gimnàs on jugava al voleivol i passava hores xerrant amb Maricruz i Pablo, els meus millors amics.
    Encara que no vaig passar molt temps amb els meus pares perquè ells trevallaven tot el dia, penso que vaig tenir una infància feliç.

    Respondre

  8. Adrián Penalva y MLuisa Muñoz

    17 Mar 16
    11:11 #

    “Jo em vaig col.locar per servir a casa d’uns senyors que vivien al carrer de Mallorca cantonada Aribau. Tenien un xicot d’uns divuit anys que sempre em deia que si jo era una alienada i prole-no-sé-què, que els seus pares m’explotaven i que jo era una fava perquè podia anar a treballar en una fàbrica i m’adonaria de moltes coses en lloc d’anar pel món amb una bena als ulls.

    Respondre

Escriu un comentari a Jorge Pérez

RSS dels comentaris

Cancel·la respondre a comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Delegació de Sants-Montjuïc

C. Guitard, 17 – 08014 Barcelona
Tel. 934 912 797 – sants@cpnl.cat –

Horari matí: de dilluns a divendres, de 9 a 14 h.
Horari tarda: dilluns, de 16 a 20 h


Delegació de les Corts

C. Doctor Ibáñez, 38 – 08014 Barcelona
Tel. 934 119 605 – lescorts@cpnl.cat –

Horari matí: dimarts i dijous, de 9 a 14 h.
Horari tarda: dilluns, de 16 a 20 h.







Entrades recents


Arxius


Categories


Etiquetes


Pàgines


La Troca