Connectats a Sants-Montjuïc i a les Corts

“-Ai, Aurora, la nit de noces! La llei hauria d’obligar totes les noies a tenir-ne una, encara que no pensin casar-se. Si sabessis quantes coses he après en només unes hores! Quantes sorpreses! Per exemple: tu ho sabies, que els homes no es poden aguantar? Per molt ben educats que siguin i per esforços que facin, pobres, no se’n surten: esclaten com una bomba –bum!- o potser perquè no t’espantis hauria de dir que ragen com una font, sí, sí, això mateix, i aleshores es coneix que perden forces i queden estamordits. Durant una estona no són ben bé ells: et miren com un mussol, t’abracen sense motiu, parlen a mitja veu i fan venir una mandra… S’ha d’aprofitar aquesta horeta per demanar-los alguna cosa que vulguis molt i que no sigui fàcil de tenir, perquè ells no sabran negar-te res. No s’hi val dir el primer que et passi pel cap, això seria una llàstima, has de dur ben pensat què demanaràs quan arribi el moment. I no fer curt, sobretot si has estat plaent i ell ha quedat satisfet. Perquè la seva generositat serà tan gran com la felicitat que hagi experimentat al teu costat. Per això és tan i tan important ser bona amb ells, consentidora, obedient. Ja m’ho va dir el confessor el dia abans de casar-me: “Sobretot, nena, tu fes tot el que et demani el teu marit i no li neguis mai res, encara que no t’agradi o no et vingui de gust o fins i tot si et fa una mica de por, perquè tard o d’hora Déu t’ho sabrà recompensar”. I saps què, Auroreta? Jo crec que això és el que les dones hem vingut a fer al món: ser recompensades per Déu per la manera com sabem assossegar aquella urgència dels nostres marits, perquè puguin descarregar el neguit i escometre amb serenitat els seus mil i un negocis de cada dia. Mentrestant nosaltres sortim una mica que ens toqui l’aire tot lluint la prova dels nostres mèrits, no ho sé…un abric de pells, una berlina nova, un anell ben bonic…”

La descripció de la nit de noces (situada a la segona part de l’obra “Desig de xocolata”) segueix però no he pogut evitar compartir aquest llarg fragment. M’ha sorprès, d’una banda, el fet que una noia de família benestant del segle XIX parli d’aquest tema, d’aquesta manera. D’altra banda, he pensat en com l’autora aconseguia concentrar en poc més d’una pàgina el rol de la dona de l’època, tant en l’àmbit sexual, com familiar o social. I com, evidentment, l’església tenia un paper clau. Finalment, m’ha fet reflexionar en totes les coses que encara ens queden d’aquesta manera de pensar. És un bon llibre per pensar-hi.

M’agrada l’autora Care Santos perquè descriu situacions i experiències que realment poden passar dues persones en una relació amorosa. Descriu els sentiments de cada personatge amb una gran precisió, la qual cosa provoca que el lector es mantingui enganxat a la trama amb curiositat i ganes de saber com acabarà. Un moment que m’ha deixat sorpresa ha estat quan l’Oriol i el Max estan parlant de la Sara i aquest últim li confessa que ja sap el que amaguen. Així doncs, he escollit aquest paràgraf:

“Si et sóc sincer, no hi tenia gaire interès, a saber-ho tot. Hi ha coses que val més que desconeguem, no et sembla? Estar massa informat moltes vegades és dolent. A més, potser saber no és la paraula adequada.”

He llegit “Desig de xocolata” i he escollit un fragment del segon acte (pàgina 245) que és un pensament/reflexió de l’Aurora:

“De qui són les coses perdudes? De qui són els objectes que algú va estimar, quan aquella persona se’n va per sempre? Ells volen que algú altre se´ls quedi, els valori, els consideri de la seva propietat? Hi ha algun lloc on els objectes perduts esperin a ser trobats? Les coses necessiten un amo o són més felices en llibertat? A qui fa feliç, la llibertat? No és millor la certesa de pertànyer a algú?”

L’he triat ja que m’ha sobtat quan l’he tornat a llegir amb unes altres paraules (pàgina 285) com a pensament de l’Agnès :

“De camí, mentre avança sense perdre el temps, pensa en les coses perdudes i trobades. De qui són, els objectes que algú va estimar quan aquella persona se’n va per sempre? Ells volen que algú altre se’ls quedi, els vaolir, els consideri de la seva propietat? No, és clar que no, a ells els és igual”

L’aire que respires, un llibre escrit per l’escriptora Care Santos, és una història que no es centra en un període concret i que salta del passat al present i del present al passat demostrant que res no es tanca mai del tot.
Aquesta història que ens explica la Care és plena d’amor pels llibres i, tal i com passa amb tots els sentiments humans, no hi ha només una única classe d’amor i per això el relat creix i es ramifica amb moltes variants d’aquest amor.
Aquí us deixo un fragment que es mostra una de les diverses relacions que es poden veure amb els llibres, ja sigui una relació de llibres desitjats, rebutjats, perduts, retrobats, venuts, comprats, robats:

”Un dels capellans que atenia els condemnats a mort que havien entrat en capella dimecres 8 de març de 1820 va portar un missatge a Néstor Pérez en un bocí de paper. Pèrez tenia regles inviolables que el religiós desconeixia i per això li va deixar el paper sobre la taula, cosa que estava prohibida perquè ell mai rebia aquells que demanaven veure’l. Tot i així Pérez va desplegar el full de paper i va llegir: Hi deu haver alguna cosa que pugi fer per mi a canvi de saber on paren uns certs llibres? ”

Encara que no he llegit tota la novel•la Habitacions Tancades, m’ha cridat l’atenció el passatge següent:
“la conxa va guardar durant molts anys l’article de la vanguardia que parlava de l’enterrament de la senyora”
i és perquè d’acord a la narració de la novel•la, els diaris de l’època posaven força interés i donaven molts detalls sobre l’enterrament de qualsevol persona de l’alta societat barcelonina.
Pel que fa als aspectes de la novella que em semblen interessants, he de dir que són aquells passatges que fan referencia a la Barcelona dels anys 30 del segle passat perquè molts escriptors, també barcelonins, fan referencia a la mateixa Barcelona amb més o menys detalls al respecte

Hola a tothom!
Jo m’he llegit “Habitacions tancades” i m’agradaria recordar un fragment de l’obra que em va emocionar, la qual cosa em va provocar que m’acabessin relliscant unes llagrimetes per les galtes.

És una conversa extreta durant l’entrevista de feina entre la Maria del Roser, la senyora, i la Conxita, la serventa.

“-La criatura que estàs criant és teva?
– No n’estic criant cap de criatura, senyora.
La Maria del Roser Golorons va mirar-la amb estranyesa. Per una vegada, la Conxa es va alegrar que la seva cosina es disposés a ajudar-la.
-El fill de la Conxita s’ha mort, senyora, malauradament. D’unes febres.(…) fa tres dies. Vam enterrar-lo ahir.
Llavors aquella dama refinada va fer una cosa que a la Conxa li va semblar d’allò més inusual, fins i tot incòmoda. Se li van negar els ulls de llàgrimes. La va sorprendre molt comprovar que plorava, com ella. Fins aquell moment, sempre havia pensat que la gent fina no feia aquestes coses. Després es va alçar, se li va acostar i va agafar-li les mans com a una filla.”

Aquí es pot apreciar la magnífica personalitat del personatge Maria del Roser Golorons, ja que tot i pertànyer a una família burgesa del segle XIX, te un tracte molt proper amb les persones, sense fer distinció de la classe social a la qual pertànyen.

Bon dia a tothom!
La meva elecció, quan ens van dir que havíem de llegir un relat de Care Santos, va ser Habitacions tancades. Vaig escollir-lo perquè havia llegit que en la novel·la es feia un repàs dels moments històrics destacats del segle XX mentre s’explicava la investigació de Violeta Lax sobre els seus avantpassats. M’agrada molt la novel·la històrica, de manera que vaig triar bé, ja que es tracta d’un llibre molt ben documentat. Al principi em va costar acostumar-me a la manera de redactar de l’autora, ja que fa molts salts al passat i al present i a cada capítol t’has de situar, però un cop has agafat el fil i has entès com escriu, se’t passen les hores volant entre les seves línies.

Us citaré un fragment breu del llibre, que surt a un dels primer capítols i que, al llegir-lo, vaig pensar que estava molt ben trobat;
“- Els espectres tenen curiositat per allò que és nou, però també ho temen. Per això ronden els bressols, però no s’hi acosten mai gaire – havia sentit que deien, quan era petita, al seu poble”.
En poques paraules, i jugant amb els “fantasmes” dels antics difunts de la casa, fa referència a un fet que encara ara és real: ens espanten les coses noves. A vegades, ens les mirem amb emoció i sentim dins nostre aquell pessigolleig que ens diu que ho provem, però també hi ha un cert recel a fer-ho. És, potser, com allò que diuen: “millor dolent conegut que bo per conèixer”. I és que la nostra vida és plena de sensacions com aquesta, ja sigui quan has d’agafar una feina nova o fins i tot a l’hora de trobar l’amor. Així que aquí us deixo aquesta reflexió, que de ben segur us farà pensar sobre quan hem d’arriscar-nos i enfrontar-nos a aquelles coses noves que se’ns posen per davant.

La lluita aferrissada contra els efectes del pas del temps

M’ha despertat l’interès el següent fragment de l’acte segon “Tristan und Isolde” de l’obra “Desig de xocolata” :

“—Mira, Aurora, és el Saló dels Miralls —et xiuxiueja, discret, a cau d’orella, i en la seva veu perceps l’admiració del qui entra en un lloc sagrat.
Et costa no fer escarafalls. Mires de dissimular, però estàs aclaparada. Aixeques la mirada discretament, et sembla que li estrenys el braç una mica, sense adonar-te’n.
Guaita, Aurora. Qui és aquesta dona amb un vestit de gasa de color malva que t’observa, astorada, impertinent, des del mirall tot envoltat de columnes i motllures? Ja no és jove, ja ha superat les quatre dècades, però així arreglada sembla una altra cosa. Porta els cabells recollits sobre el clatell. El vestit li deixa les espatlles a l’aire. Encara les té delicades, com de joveneta, i al bell mig de l’escot hi llueix un medalló d’or blanc i ivori que fa joc amb les arracades. A les mans, només un solitari ni exagerat ni ostentós —ella el va voler així—, testimoni preuat d’un amor que encara no creu que li pertoqui. Qui és, aquesta nouvinguda que ningú coneix? D’on ha sortit? De quin món soterrani ha estat rescatada? Qui serà el primer de notar-ho? I com ho sabrà, quin serà el petit gest que en delati la procedència? Que potser hi ha alguna cosa estranya en la seva indumentària, en les seves maneres, en les seves paraules? No res, llevat potser d’una prudència extremada, com la que gasten aquells[…]”

Els motius pels quals ha captat la meva atenció son diversos. Per una banda, només el fet d’anomenar el Saló dels Miralls, em va fer recordar la primera i l’única vegada que vaig assistir al Teatre del Liceu per gaudir de la meva primera òpera com a espectador, i em va portar records i alhora penediments, ja que, un cop vaig llegir el passatge, immediatament em vaig adonar que no vaig saber apreciar la majestuositat i la història que supuren tants les parets com els miralls, així com l’aire que es respira.

D’una altra banda, em va agradar com l’autora ens permet, endinsar-nos en la ment femenina, sovint complexa, inquieta i gairebé sempre competitiva, fet que el detalla amb el poder d’un argument atemporal com és la batalla encarnissada, tan de dones com d’homes, per mantenir un aspecte físic que ens faci semblar més joves.

Xavier Rojas
CNLB Centre Sants-Les Corts
Barcelona, 9 de març de 2017

En aquest fragment d’habitacions tancades es fa una reflexió que m’ha fet pensar:

(…)Passa com amb les novel·les: la mentida forma part de les
regles del joc. Encara que la veritat sempre traspua per alguna banda. I la veritat és l’única cosa que
paga la pena llegar a un altre temps de tot allò que hem estat en la vida, (…)
L’art és engany, sí. Però quan deixa de ser-ho, pronuncia l’única veritat que val la pena.

Amb les meves paraules: l’artista normalment representa allò que vol que la resta pensi d’ell o del client, i oculta el que no vol que se sàpiga. Moltes vegades en les obres l’única cosa que es veu està tan sotmès a la dictadura de l’ego, que no deixa veure l’ànima de l’autor, però al mateix temps si un es fixa, allò que s’oculta és justament el més important. Com diria la meva àvia: digues-me de què presumeixes i et diré què et falta.

Però quan l’autor és sincer amb si mateix, i es mostra la seva ànima tal com és sense complexos, la comunicació és tan real, i tan bonica la sensació; que ens fa oblidar per un instant la distància que separa unes persones dels altres.

Bona dia a tothom,

He triat aquest fragment del llibre Desig de xocolata:
“Mira la terrassa de casa seva, que vista des d’aquí té un cert aire aristocràtic: el revestiment de fusta del terra, la taula de teca, la zona de gespa artificial més petita del que volia el Max, més gran del que ella hauria permès, el balancí de tres places, les gandules amb sis posicions anatòmiques comprades a Vinçon, les plantes amorosament mantingudes pel programa número tres del rec automàtic, el tendal amb detector de vent….”

La raó per la qual ho he triat és que considero que aquí s’observa perfectament com l’autora es massa ambiciosa y vol donar molt detalls de com era estèticament la Barcelona d’abans. El que més he sabut apreciar d’aquesta novel·la és la indudable capacitat de Care per traslladar-nos històricament amb la seva perfecta descripció de l’arquitectura en diferents segles.
Això és el que més m’ha agradat d’aquesta lectura i volia compartir-ho amb vosaltres.

Primerament, m’agradaria dir que llegint “Desig de xocolata” de la Care Santos he sigut capaç de comprendre millor aspectes gramaticals de la classe (accents, pronoms febles, nou vocabulari, conjugació verbal, puntuació…).
Dit això, he de dir que aquest llibre m’ha semblat excessivament superficial i poc trascendent.
És clar que la Care sap escriure i tècnicament ho fa perfecte, no obstant això, crec que quan tens un talent com aquest, tens la responsabilitat de fer-lo servir per propòsits més elevats i no només per entretenir perpetuant estereotips i una imatge idealitzada d’una burgesia que viu anclada en el passat d’esquenes a la realitat.
Per exemplificar aquest últim punt dels estereotips, comparteixo aquesta frase: “de sempre la Sara havia envejat la companyiona masculina. Aquelles reunions de mascles li semblaven encisadorament barroeres, un puntet just alcohòliques, còmplices d’una manera una mica tribal, lleugeres, perquè ells mai no s’aturaven a autoanalitzar-se o filosofosar de la vida -com sí que fan les dones així que es reuneixen-, exaltades perquè la companyia ho porta i, sobretot, excloents: quan els mascles de la tribu tracten els seus assumptes, elles no hi estan convidades. Així de fàcil”
Gràcies per llegir-me

L’aire que respires

La novel.la és fa una mica pesada per culpa de les voltes que li dona l’autora a qualsevol idea o cosa sense motiu,podia ser una mica més directa per no embolicar els lectors. La història està ben argumentada i és part del que es va viure a Barcelona al segle XIX en l’època de la invasió Napoleónica.

La frase que he escollit diu: Ángel. Potser no hauria aixecat el cap si hagues sonat una altre paraula, però aquesta el va fer reacciona.

Tracta d’un home que després de ser raptat a casa seva, obligat a lluitar a la guerra i desertar per viure a l’exili, torna a casa per veure les ruines del que era el seu poble, però a més no trobava ni la seva dona ni el seu fill, el cual encara no había pogut veure mai. Quan ja començava a perdre l’esperança de trobar-los amb vida, va escoltar el seu nom i va veure a la seva dona amb un noiet petit que era el seu fill
.
Em va fer pensar que aquelles paraules escrites en un paper i que ara ens servían a nosaltres d’entreteniment, és la història real de moltes persones que eren com tu o com jo i un dia van veure com tot s’acabava.

Desitjo us agradi aquesta reflexió.