De teulades i terrats
Què ens fa ser més persones, en què ens reconeixem persones? Doncs, segurament, tots estarem d’acord que en la capacitat de raonar i enraonar! Allò que l’home ─i la dona─ és l’únic animal racional que… actua com si no ho fos.
Avui volem parlar del terrat, d’allò que hi ha entre les celles i la closca, allò que s’activa quan arrufem el front: el pensament i la parla. Com parlem de pensar? I de parlar?
Tots, i en diferents idiomes, garlem, xerrem, parlem gruixut o gros si n’estem fins al capdamunt; la fem petar amb els amics, i de tant en tant, sense pensar-nos-hi gaire, diem el que no sabem perquè qui molt xerra algunes n’erra. Hi ha qui xampurreja quatre o cinc idiomes. Hi ha grans conversadors i bocamolls, que tot ho xerren; hi ha tímids que no baden boca, vergonyosos i retrets. Mentre no siguem espietes o acusadors, rai!
HI ha qui es capfica, qui es trenca el cap per tot o s’entesta en una idea. Altres són dels del prou, ni pensar-hi, ni pensaments.
Els llestos se la saben llarga, que qui menja sopes se les pensa totes. Quan badem o fantasiegem tenim el cap a tres quarts de quinze; en canvi, als exàmens discorrem, meditem, cavil·lem, ens hi deixem les celles i ens surt fum pel cap.
I ens volem acomiadar amb aquesta coneguda sentència d’Ovidi Montllor, inqüestionable: Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.
