• Juliol: un poema de Maria-Mercè Marçal

    Un poema molt curt i bonic de Maria-Mercè Marçal. Un poema que sembla trescar entre pedres… i que, finalment, com a lectors, ens deixa un gust entre dolç i àcid… ben bé com les mores.

     

     

     

     

     

     

     

    Si volies móres, 

    les móres dels meus ulls,

    esgarria’t pels calls

    a boqueta de juny.

     

    Esgarria’t pels calls, 

    sota l’aixella un cofí, 

    si volies móres

    a boqueta de nit.

     

     

     

     

     

     

    Maria-Mercè Marçal, «Si volies móres…»dins Cau de llunes (1977), Barcelona: Proa, «Óssa Menor», 1982 (2a edició).

     Ara tu! 

    Pots comentar el que vulguis d’aquest poema, però, per si et cal, podem donar alguns suggeriments:

    1. Creus que aquest poema té algun ressò de la cançó popular?
    2. Què et sembla aquest joc entre les mores i els ulls?
    3. Com creus que el jo poètic tracta aquest “tu” que és present al poema?
    4. Darrerament la nova gramàtica ha tret uns quants accents diacrítics, entre els quals el de móra. El mot, en el poema que hem transcrit, l’hem deixat amb accent perquè hem volgut conservar la versió de Marçal. En aquest cas concret, però, creus que si no dugués accent es prestaria a confusió?
    5. T’agrada collir mores? A quina època les culls? Penses que el temps en què es cullen és una dada important per interpretar el poema?

    Fonts de les imatges:

    [Imatge de mores]: blog de Joseph J Pote, Redeemed!, publicació 12/08/2011.

    [Imatge de l’ull]: www.cugat.cat/diari. Espai «Cuida’t»: consells de maquillatge per a ull marró.

     

    Propera anotació al blog: 13 d’agost.

     

     

     

     

     

    Article complet

  • Apunt de juny: Pompeu Fabra (dificultat mitjana / alta)

    I, doncs, de què va això?

    En un apunt anterior ja dèiem que abans de la normativa fabriana els autors escrivien com els indicava el seu criteri. Potser sí que hi havia algunes normes d’estil segons les publicacions, però no hi havia una gramàtica comuna que cohesionés, sobretot la llengua escrita. Una de les primeres publicacions a fer-se ressò de la normativa de Fabra fou la revista L’Avenç, que encara ara es publica. Va ser una plataforma escrita que ajudà, amb el seu exemple, a difondre la nova normativa. En els seus inicis, el 1882, encara sense la Gramàtica, també els qui redactaven la revista escrivien un català molt diferent a aquell que amb els anys tota la comunitat de parlants hem acabant compartint. 

    En aquest apunt de juny us proposem un exercici de correcció o, si voleu, d’adaptació del primer text de L’Avenç del 1882 a la gramàtica d’avui. Agafeu paper i llapis i comenceu… almenys proveu-ho. Veureu que el text s’entén perfectament, però, alhora, també us adonareu de les moltes diferències entre la llegua del passat i la del present. Ens farem conscients de tot el que sabem… potser més del que ens pensàvem. I, sobretot, ens podem fer una idea, per descomptat molt lleugera, de tot el que va arribar a plantejar-se el mestre Fabra en el decurs de la seva obra. 

    [Ens haureu de disculpar que no es pugui fer servir directament la imatge de L’Avenç presa d’Internet: no es veu prou bé quan la inserim al blog. Hem transcrit un fragment del text per poder fer l’exercici.]

     

     

    «Fa temps que acariciavam l’ideya de donar á llum un periódich, y ab aixó’s comprendrà quina es la nostra satisfacció al veurela ja realisada.

     

    Entrem, donchs, á trepitjar l’escabrós viarany del periodisme, encara que molt poch entesos en éll, impulsats per lo bon desitj, y pensant que si be avuy som los més petits, seguint l’ordre natural, anirem progressant mentre duri la nostra vida. Ademés lo títol que porta la nostra publicació’ns obliga a ferho.

     

    Lo Progrés es y será sempre nostra guia, com deu ser lo de tota la humanitat, y rebrém ab especial satisfacció’ls avensos practicats en tots los rams del humá saber; deixant apart tota mena d’ideyas enrederides, dèbils estorbs interposats en lo camí de la Civilisació. Som joves que tenim á carrech la publicació de L’Avens y ab la seguretat que aquest es lo camí que debem emprender, correrém á passos agegantats, si’ns es possible, envers la meta de nostras aspiracions.»

    L’Avenç, 01/01/1882 (núm. 1), [imatge en líia]: Biblioteca de Catalunya. Armari de revistes.

     

    Ara tu! No cal que posis al blog tota l’adaptació que n’hagis fet, però podries comentar si t’ha resultat fàcil o difícil i comentar algun aspecte relacionat amb aquestes qüestions:

    T’ha agradat adaptar aquest text? Explica com t’has sentit.

    Hi ha algun tret de la llengua d’abans que t’hagi sobtat especialment, per què?

    Creus necessari que les llengües tinguin unes normatives concretes?

    Com t’imagines que fou la tasca de Pompeu Fabra? Quina opinió et mereix.

    La llengua ha avançat des del segle XIX ençà? Si creus que sí, en quins aspectes?

    Busca per Internet les dates de les publicacions de les grans obres de Pompeu Fabra. Et donem algunes pàgines, clica-hi i remena: 

    Any Fabra

    Institució de les Lletres Catalanes (ILC)

    Associació d’Escriptors en Llengua Ctalana (AELC)

     

    Proper apunt al blog: 13 de juliol

     

     

     

    Article complet

  • Apunt de juny: Pompeu Fabra (dificultat baixa)

    Jo blasfemo i tu renegues… i tots som malparlats?

     

     

    Segons diuen el poble català es caracteritza per parlar amb grolleria. El ventall és generós: el renec, la temàtica escatològica, l’insult gruixut, l’acudit picant, la paraula blasfema, els eufemismes…

    Aquí teniu, per mitjà de Carola Fabra, l’opinió que al seu pare mereixia el parlar descurat: 

    «―El seu pare no havia dit mai cap taco?

    ―No, ni tan sols «carai». Els tacos empobreixen l’idioma. El meu pare deia que si en una conversa hi ha un individu que va dient paraulotes, és que no sap què ha de dir, i quan per defensar el que vol dir hi posa renecs, empobreix l’idioma; és com l’«alors» francès. Els francesos diuen «alors, alors» quan no saben què dir. El meu pare potser alguna vegada havia dit «caram», però és que ell no s’enfadava mai. I si s’enfadava, era per dintre, per això va patir tant. Durant l’exili va patir horrors. Nosaltres ho sabíem perquè el coneixíem. Però no va dir mai res. Mai es va queixar, la meva mare deia: «vés-hi, i els dius que no tens per menjar, que són uns…», i ell res, ni contestava, anava llegint el diari, o escrivint o el que fos, no s’immutava mai per res. En això sí que no m’hi assemblo. La que s’hi assembla més és la meva germana, la que ara està malalta, que és molt reservada, com ell. Jo sóc patim-patam, com la meva mare. El meu pare deia: «de seguida us esvereu. No us esvereu tant, digueu les coses amb tranquil·litat i no us enfadeu».

    Pompeu Fabra, el meu pare. Records personals de Carola Fabra, recollits per Rosa M. Piñol. Barcelona: La Campana, 1991. p. 19.

    [Imatge en línia, publicada a]: Josep Aransa i Ferrer, «Renecs, blasfèmies i flastomies», El Barrinaire (blog), 14/06/2015.

    Ara tu! 

    Hi ha qui pensa, contràriament a Pompeu Fabra, que el renec és una forma d’enriquir la llengua. De quina opinió ets? Potser tens una opinió matisada?

    Creus, com Carola Fabra, que el renec fa la mateixa funció que un daixonses o un dallonses quan no ens ve a a la memòria la paraula que volem dir: «He vist en Daixonses pel carrer i m’ha donat records per en Dallonses». 

    Consideres que algú que constantment parli amb renecs i paraules excessivament vagues pot tenir un discurs que s’entengui bé?

    Tens els teus renecs preferits? En quines situacions els fas servir? Ens en pots explicar alguna anècdota, si et ve de gust. 

    Podries buscar la paraula taco al diccionari normatiu, que és la que fa servir tant l’entrevistadora com Carola Fabra en el llibre, i veure si té una accepció que vulgui dir renec. Per què creus que la fan servir, en lloc de renec?

    A la revista digital Núvol, Elisabet Armengol parla d’onze coses que ens fan proper Pompeu Fabra; una està relacionada amb els renecs i amb unes paraules que sobre la qüestió van mantenir Pompeu Fabra i l’escriptor Josep M. de Sagarra. Et donem l’enllaç i esperem que t’hi facis un tip de riure. 

    «Onze coses que no sabies de Pompeu Fabra»

    Proper apunt al blog: 13 de juliol

     

    Article complet

  • Apunt de maig: Manuel de Pedrolo

    Perdoni, tenen cementiri?

     

     

    Aquest imaginatiu i suggeridor conte de Pedrolo que és «El regressiu» narra la vida d’un home per a qui les agulles del rellotge de la vida van al revés, és a dir, en la mesura que el lector va passant pàgines el protagonista canvia d’estat. Un cavernícola? Un simi, potser? Ca, home. No! És una història com la del doctor Jekyll i mister Hyde? Tampoc! Ho sentim, no podem trair l’autor. L’únic que avançarem per fer comprensible el fragment que proposem és que aquest personatge ha de viure amagat de la justícia en una ciutat que encara és més «moderna» que la més moderna que ens pugem imaginar. [Nota: El personatge anomenat Darc és el net del protagonista].

     

     

    «S’hi avenia força amb en Darc. Es passaven moltes estones plegats, i al nen li agradava que li contés coses de quan encara hi havia cotxes particulars o cases amb jardí. Ell havia arribar a temps de conèixer-ho, tot això, però ara de cotxes ja només en tenien alguns organismes especialitzats, com els bombers, o els hospitals d’urgència, que combinaven el transport terrestre amb el transport aeri. El sotaciutat era una xarxa immensa i complicadíssima de metros, reforçada per una altra xarxa d’autobusos, pràcticament l’únic servei de la superfície, ja que fins i tot els taxis eren helicòpters, ara. Quant als jardins…, com podia haver-hi jardins particulars si ja no quedava cap torreta, cap xalet, i tot eren edificis de deu pisos cap amunt, ben amuntegats l’un al costat de l’altre? La ciutat, d’altra banda, s’estenia ininterrompudament des de Malgrat a Tàrrega, des del mar a Igualada, amb zones tan densament poblades que eren conegudes amb el malnom de «les formigueres». Unes quantes eren pitjor que això. Hi havia edificis de cinc-cents pisos i més, molts d’ells posteriorment dividits i subdividits pels propietaris en apartaments d’una o dues habitacions independents. La població d’algunes d’aquestes construccions es deia si arribava a les vuit mil persones, la majoria d’elles gent sense ocupacions gaire regulars, si no delinqüents professionals. Eren indrets en els quals la policia no s’atrevia a penetrar com no fos per motius poderosos i amb un desplegament de forces impressionant.»

    Manuel de Pedrolo, «El regressiu», dins Vint-i-vuit contes ( a cura de Jordi Coca), Barcelona: Edicions 62, «El Balancí», 2009, p. 366-367.

    [Imatge digital]: La densidad arquitectónica en Hong Kong en fotografías

    Ara tu! Fes una breu reflexió al blog sobre els temes que et proposem o sobre el que tu vulguis que hi tingui una mínima relació: 

    1. Què opines d’aquest fragment de Pedrolo?

    2. Creus que les nostres ciutats arribaran al punt de saturació com aquesta gran extensió que descriu Pedrolo?

    3. Si s’hi arribés, com creus que seria la subsistència? On aniríem a collir fruites i verdures? Per on es passejarien “les gallines en llibertat”?

    4. Imagina’t, per un moment, que vius en aquesta ciutat. De què tindries ganes de queixar-te a l’autoritat màxima?

    5. Si per un mal atzar haguessis de fugir de la justícia quin paisatge triaries per amagar-te: urbà o rural?, mar o muntanya?, cova o castell?

     

    Propera anotació al blog: 8 de juny

    Article complet

  • Abril: un poema de Montserrat Abelló

     

     

     

     

     

     

    [Fotografia digital]: el menut, fotografies, Fira del cistell a Salt.

    Envejo els ocells

    perquè tenen ales

    — però no tenen mans.

     

    Envejo els arbres

    perquè tenen branques

    — però no tenen mans

    ni ungles.

    No teixeixen xarxes,

    ni fan cistells,

    escombres, garlandes;

    no poden trenar cabells,

    sospesar pedres

    ni bastir cases.

     

    He envejat els ocells,

    però les mans

    són fortes,

    estimen,

    donen i accepten

     

    Vull mans

    i no vull ales!

    Montserrat Abelló, «Envejo els ocells…» dins Vida diària (1963), poemari recollit a Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002, edició i pròleg a cura d’oriol Izquierdo, dibuixos de Roser Bru, Barcelona, Editorial Proa, 2002.

     

     

    Ara tu!

    Explica lliurement en poques ratlles què et suggereix aquest poema.

     

     

    Propera anotació al blog: 11 de maig de 2018

    Article complet

  • Abril: un poema de Maria-Mercè Marçal

    Ens plau il·lustrar aquest poema de Maria-Mercè Marçal amb un text de M. Aurèlia Capmany, il·lustrat per Avel·lí Artís-Gener. Com que l’ocurrència de Capmany i Artís-Gener és anterior al poema de Marçal, no deu ser desencertat del tot pensar en una simpàtica picada d’ullet de Marçal envers una de les seves predecessores generacionals en matèria feminista. 

    [En cercle blau que hi ha a l’extrem dret inferior de la pàgina hi diu «cal que prengueu nota de les coses que duu damunt», doncs…  ja ho sabeu, per si us interessa fer un exercici de vocabulari o per simple curiositat de repassar feines de casa que es feien abans i que ara ja no s’acostumen a fer de la mateixa manera.]

    Drap de la pols, escombra, espolsadors,

    plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,

    sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra.

    i sabó en pols, blauet, netol i galleda.

     

    Cossi, cubell, i picamatalassos,

    esponja, pala de plegar escombraries,

    gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

    Surt el guerrer vers el camp de batalla.

     

    Maria-Mercè Marçal, «Drap de la pols, escombra, espolsadors…» dins Cau de llunes (1977), Barcelona: Proa «Óssa Menor», 1998 (2a edició).

    [Il·lustració digital]: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, a la pàgina de M. Aurèlia Capmany, dins «Antologia». Vinyeta extreta del llibre de M. Aurèlia Capmany, Dona, doneta, donassa [amb il·lustracions d’Avel·lí Artís-Gener], Barcelona: Edhasa, 1979.

     

     

    Ara tu! Segur que aquests noms et recorden moltes feines: la criança dels fills, la neteja de la casa… Explica breument què et suggereix tot plegat, tant el dibuix com el poema de Marçal.

     

     

    Propera anotació al blog: 11 de maig de 2018

     

     

    Article complet

  • Apunt de març: Pompeu Fabra (dificultat mitjana / alta)

    L’ortografia era una olla bullent

     

     

    Abans de la normativa de la llengua que va impulsar Pompeu Fabra hi havia molta diversitat de parers, cada diari o revista tenia les seves normes i, en general, els escriptors es regien força per escriure segons els seus gustos personals. Al segle XIX Milà i Fontanals va intentar fer unes normes, però la proposta no va tirar endavant. Mirem com ens ho descriu el mateix Pompeu Fabra:

    «Tothom continuava aferrat al seu sistema, gens disposat a sacrificar una sola de les seves habituds ortogràfiques. Però és més: en realitat aquell desgavell no era pas considerat com un mal; ans se’n feia apologia, trobant que allò d’escriure cadascú a la seva manera era una cosa que s’acordava meravellosament amb el nostre caràcter, enemic de tota mena d’imposicions […] No volien comprendre que mentre el català fos una llengua sense una ortografia unificada i sense un lèxic i una gramàtica fixats, no es podia implantar a les escoles, ni podia aspirar als usos oficials, i es trobava en condicions aclaparadores d’inferioritat en la seva lluita amb la llengua castellana.»

    Pompeu Fabra, «Literats i gramàtics», dins La llengua catalana i la seva normalització (a cura de Francesc Vallverdú), Barcelona: Edicions 62 i La Caixa, Les Millors Obres de la Literatura Catalana, 1992, p. 138.

    [Fotografia digital de Pompeu Fabra]: Universitat Pompeu Fabra, Portal Pompeu Fabra.

     

    Ara transcriurem un fragment de Josep Pla en el qual ens diu que el caràcter de Fabra va afavorir que la gran tasca d’unificació de la llengua pogués tirar endavant i que, finalment, la normativa fos acceptada per la majoria de catalans.

     

    Diu sobre Pompeu Fabra: «Fou un perfecte home de món, una persona admirablement dotada per conviure en societat sense fer nosa, amb una presència lleugera, gairebé imperceptible, amable. Tingué l’art de saber-se despersonalitzar, de veure bé les coses sempre més enllà de les qüestions d’amor propi, de no complicar amb intromissions personals la ja prou complicada, inextricable densitat d’obstacles que espontàniament apareixen de seguida que hom pretén portar una cosa ―fins la més òbvia i necessària― a cap. Deixo a l’experiència del lector judicar la qualitat d’aquestes condicions. Al meu entendre,  haurien estat excepcionals a tot arreu, i en el nostre país, són, objectivament parlant, singularíssimes. Si a la passió que produí el projecte de fixació de la llengua, en els seus aspectes diríem tècnics, s’hi hagués pogut afegir la morbositat de les incompatibilitats personals cultivades, no sé pas si la reforma hauria estat factible. Hauria naufragat com tantes iniciatives hem vist néixer esperant la reconciliació ―el jubileu― de les ànimes. No era pas aquest el mètode de Fabra.»

    Josep Pla, «Pompeu Fabra (1868-1948) » dins Homenots. 1a sèrie (Obra completa), Barcelona: Editorial Destino, 1969, p. 94.

    [Fotografia digital de de Josep Pla, publicada al blog d’Adolfo Torrecilla:] «Vida de Manolo de Josep Pla», 04/02/2013.

     

    Ara tu! Pots fer un comentari curt entorn d’algun d’aquests temes que et proposem o sobre el que aquests dos textos t’hagin suggerit.

    • Tenir una normativa gramatical afavoreix la tasca de l’escriptor o, contràriament, li talla les ales de la creació?
    • Segons el teu parer, una llengua que tingui normativa lingüística té més o menys avantatges que una altra que no en tingui?
    • Si llegim ara el text de Josep Pla, a part de la innegable saviesa lingüística de Fabra, creus, com Pla, que un les factors que ajuden a portar les tasques amb èxit té a veure amb la manera de ser de les persones?

    Proper apunt al blog: 16 d’abril de 2018

     

     

    Article complet

  • Apunt de març: Pompeu Fabra (proposta de dificultat baixa)

    Pompeu Fabra, l’home que buscava paraules

    Segons paraules de Carola Fabra, filla de Pompeu Fabra:

    Fabra «Parlava amb la gent obrera, i també coneixia un pescador, que li dèiem en “Xarxes”, i dos dies a la setmana hi anava per aprendre el nom dels estris de la pesca. També hi havia un pagès, a Sant Fost de Campsentelles, i em feia acompanyar-lo a mi, que no m’agrada gens caminar. Aquell home li deia el nom de les eines de la terra. Sí, anava a veure’ls dos dies a la setmana a cadascú. Els preguntava què es necessita per a pescar, per exemple, per fer un rengle de patates, i li donaven el nom dels estris. Per això en el Diccionari hi són tots. Quan penso en aquest diccionari… Va ser horrible, dotze anys aquella bona fe… Perquè ho feia a estones, no tenia temps de fer-ho tot seguit.»

    Pompeu Fabra, el meu pare. Records personals de Carola Fabra, recollits per Rosa M. Piñol. Barcelona: La Campana, 1991. p. 15

    [Foto digital de Pompeu Fabra, publicada a]: El Punt Avui, 26/01/2018

    Ara tu! Et proposem que comentis breument un d’aquests aspectes:

    1. Quina feina t’imagines que hi ha darrere un diccionari? Si tu haguessis de confeccionar un vocabulari sobre termes de cuina, o de qualsevol altra cosa, com organitzaries la feina a fer?

    2. Per què penses que Carola Fabra diu que la confecció del Diccionari «va ser horrible»? Com t’imagines la convivència al costat d’una persona que assumeix responsabilitats d’aquesta mena?

    3. Segur que en la teva llengua materna saps moltes paraules d’estris, de menjars, del paisatge… que no coneixes en català. Si et sembla, pots fer una redacció curta parlant d’un ofici que coneguis i anomenant les eines que es fan servir. Pot ser que hagis de buscar aquestes paraules en català. Marca-les d’una manera especial.

    Proper apunt al blog: 16 d’abril.  

     

     

     

     

     

     

    Article complet

  • Commemoracions literàries 2018

    Commemoracions literàries 2018

    Aquest any dedicarem el blog de l’Endrapalletres a recordar diverses figures del món de la llengua i de la literatura. Oficialment se celebra l’Any Pompeu Fabra i l’Any Pedrolo. Voldrem també recordar dues grans poetes catalanes: Maria-Mercè Marçal i Montserrat Abelló.

    Recordarem l’home que ha aconseguit unificar l’ortografia del català i que ha modernitzat la nostra llengua amb l’objectiu que fos apta per a ser emprada en tots els àmbits: des del científic, al jurídic, passant per l’escola i la literatura. Ara, al 2018, ja estem acostumats a cenyir-nos a la normativa, però en el decurs d’aquest any veurem algunes de les dificultats a què Fabra va haver-se d’enfrontar per dur endavant el seu gran projecte.

    També tindrem present Manuel de Pedrolo, un dels escriptors més prolífics que ha tingut mai la llengua catalana. Si ens parem a rumiar, commemorar Fabra i Pedrolo en un mateix any té molt de sentit: Pedrolo va escriure durant la postguerra i les seves obres van ajudar grans quantitats de lectors a bandejar molts barbarismes que teníem enquistats, va tenir l’habilitat d’usar un català correcte —segons fos el registre— tant si escrivia assaig, novel·la, poesia com teatre.

     

     

    Llegirem també algunes poesies de dues poetes que van assumir el repte de fer escoltar la veu d’altres dones poetes. Dues poetes que s’admiraven mútuament, que van treballar plegades. Deixarem que s’expliquin elles mateixes:

    Montserrat Abelló diu de Maria-Mercè Marçal:

    «Des de sempre, del moment que la vaig conèixer, ja fa molts anys, he tingut la sort de treballar amb ella en projectes que ens feien moltíssima il·lusió: des dels voltants de les Edicions de les Dones La Sal fins a les lectures poètiques i a la contribució del comitè de dones escriptores del Pen Club Català el 1992, del qual ha estat l’ànima, no ha deixat d’encoratjar-me i encoratjar-nos, tot i la seva joventut, amb aquella manera seva tan discreta, suau i profunda, plena d’autoritat, que totes reconeixíem, com una guia, una companya sempre a punt d’ajudar, de donar un bon consell.» 
    Montserrat Abelló, “La millor poeta… i amiga”, Avui, 6 de juliol de 1998). Citació extreta de la pàgina web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 

    Maria-Mercè Marçal diu de Montserrat Abelló: 

    «És com si tota la poesia de Montserrat Abelló fos essencialment una llarga i aferrissada lluita contra el silenci, aquest silenci que plana com una llosa sobre tantes experiències anònimes. I així, la crònica quotidiana hi és també present, en una tercera persona que endevinem representativa del jo, però que el transcendeix com en el poema Encara és fosc: i, atenta a l’esclat del dia, / sap que tot hi tornarà a ser, / com sempre. Contra aquest silenci, doncs -que no exclou tampoc una altra cara positiva del silenci- la invitació final: Fes teu aquest desig. / I endinsa’t al cor / de les paraules. No sabria afegir-hi ni una paraula més.» 
    Maria Mercè Marçal, Pròleg a l’obra de Montserrat Abelló, Foc a les mans. Barcelona, 1990. Citació extreta de la pàgina web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 

    Les dues pròximes sortides blog, dedicades a Pompeu Fabra, seran el dia: 19 de març de 2018.

    Article complet

  • 9. Prudenci: la delicadesa del primer amor

    Prudenci: la delicadesa del primer amor

    Violeta és la primera novel·la de Prudenci Bertrana. S’hi narra l’amor de la protagonista, Violeta, una noia òrfena que s’enamora d’un jove a qui no coneix. Una bona amiga li fa una mala passada. Finalment, el cor de Violeta es trenca i la seva vida també. La casualitat farà que, tal volta, en el record del jove aparegui Violeta com un pressentiment o com la rèmora d’un remordiment.

    Fixem-nos ara en com Prudenci Bertrana descriu el primer amor d’una jove:

    Imatge relacionada

     

    En la primavera de la vida quan nostre cor deleix d’amor sense saber lo que és encara, el més petit enraonament amb un ser de l’altre sexe ens deixa una dolça recordança, ens fa sentir quelcom d’inefable que no té nom, però que ens commou, omplenant-nos d’un sentiment quina poesia ja no tornarem a fruir mai més.

    Violeta que tenia un cor sensible i apassionat, estava com hem dit famolenca d’aqueix amor que és sols un pressentiment, el desitjava amb tota la ingènua força de son ànima, aixís és que, quan la casualitat, quan el capritxós destí la posà enfront d’aquell home ple de força i joventut, rodejat d’una aureola de tristesa i poetitzat per les llàgrimes, li causà una impressió fonda, inesborrable, i en son cor quedaren sempre gravats aquells instants amb la inesborrable marca que produeix el ferro roent sobre la carn.

     

    Prudenci Bertrana, Violeta, Girona, Edicions de la ela geminada, 2013, p. 72.

    [Font de la imatge el línia]: Josep M. Forcadell, «Violeta per a la tos», La guia de Reus.

    Per si et ve de gust:

    Creus que els joves d’ara idealitzen l’amor d’aquesta mateixa manera o d’una altra manera? Potser no l’idealitzen? Què té el primer enamorament que no tinguin els altres? Creus que els sentiments del primer amor es recorden més que no pas els altres?

    Hi ha moltes paraules o expressions d’aquest text que et resulten estranyes? Sí és que sí, per què?

    (Ho pots fer en unes 80 paraules).

    ENS ACOMIADEM: AQUEST ÉS L’ÚLTIM APUNT QUE PUBLIQUEM DE PRUDENCI BERTRANA.

    GRÀCIES PELS VOSTRES COMENTARIS. ESPEREM HAVER CONTRIBUÏT A DIFONDRE UNA MICA L’OBRA D’AQUESTS DOS AUTORS. 

     

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories


    Arxius


    Núvol d’etiquetes

    amor Any Bertrana Any Pedrolo Any Pompeu Fabra Any Teresa Pàmies assaig Aurora Bertrana aventures ciència-ficció Contes educació emocional El plaer de llegir epistolar Escriure i llegir històrica humor intriga La natura Llegim Aurora Llegim Prudenci Maria-Mercè Marçal Memòria històrica memòries Molts contes Montserrat Abelló narrativa normativa novel·la novel·la curta novel·les parlar i escoltar poemes poesia protagonista Prudenci Bertrana relats relats i contes Sant Jordi 2014 Sant Jordi 2017 Teresa Pàmies Teresa Pàmies el feminisme valent Teresa Pàmies i l'exili una Teresa Pàmies combativa