Puntual a la caravana matinera per entrar a Barcelona, la Paula es va fixar amb en Hans, que conduïa un Peugeot i, coses de l’atzar, sempre s’aturava al seu costat. I com que eren cursis, els pobres, van somriure còmplices. I l’endemà, sant tornem-hi, una altra vegada. Un cotxe al costat de l’altre. Però com podien comunicar-se? Ella va apujar el volum de la seva cançó preferida a veure com reaccionava ell, i ell en sentir-la va pensar que les ràdios musicals cada vegada són més nefastes. En Hans volia demanar-li el número de telèfon, però quina vergonya abaixar el vidre i saludar. Potser es pensaria que era un psicòpata. I com menys es parlaven, més intentaven trobar-se al mateix punt de la caravana. Un matí negre d’hivern, la Paula va veure que dins del cotxe del Hans hi havia una noia molt guapa i reien molt i compartien una estranya complicitat i amb un gest incòmode va saludar-la. Quina ràbia!, va pensar la Paula. Va arrencar el motor, decidida a no coincidir mai més amb aquell imbècil. Dins de l’altre cotxe en Hans compartia l’alegria amb la seva germana, que volia conèixer aquella noia tan especial de la caravana.