Qui la fa la paga
Dos que fan el dropo
Si l’altre dia parlàvem de parèmies. La que avui encapçala l’article ─ si fem res de dolent, tard o d’hora ens esclatarà a la cara l’efecte bumerang!─, ens serveix per adonar-nos que en català tot es fa i es desfà. I és que aquest verb, un must del català, resumeix una manera de ser: hi ha objectes per fer bonic, hi ha coses que fan fàstic i n’hi ha que fan goig, hi ha imatges que ens fan pena, i d’altres que ens fan vergonya, actituds de ja t’ho faràs i de fes-te fotre, i altres que cal fer valdre. Hi ha qui fa diners sense treballar, hi ha qui intenta fer-se amb tothom i hi ha qui tant li fa, hi ha qui fa bromes i qui fa bondat, hi ha qui fa classes per guanyar-se les garrofes i n’hi ha que fan el dropo. Al cinema hi fan pel·lícules, a la tele hi fan futbol i les mimoses fan olor. Fa la impressió que tenint el verb fer no ens en cal cap altre, fa?
I ara les remarques: 1) limitar l’ús de del verb realitzar, que cal reservar per a projectes, programes, campanyes o encàrrecs que es poden acomplir (ús escrit i més aviat formal, doncs). Així doncs, res de realitzar activitat esportiva, sinó fer gimnàstica o fer esport, i 2) l’expressió posar en valor prové de l’expressió francesa mettre en valeur i tot i que ha fet forrolla no vol dir altra cosa que valorar o fer valer, reivindicar o remarcar.
Fet i fet, la qüestió és no deixar de fer coses. Fins i tot si no tenim ganes de fer res podem fer el ronso, que també és molt recomanable!
