Arxiu de la categoria ‘Fraseologia’

  • Una de freda i una de calenta

    Un autèntic mandrós lingüístic

    Com anem de lèxic i fraseologia? En el dia a dia, passa que t’he vist; però, de sobte, un dia sents que dos paren un taxi pel carrer i te n’adones. Renoi! Que en fa de temps que no sentia l’expressió fer via per afanyar-nos, o afanyar-nos per apressar-nos, o apressar-nos per donar-nos pressa…, la més habitual? Anar per feina, anar a correcuita, enllestir o no fer-nos-ho dir dues vegades? Quant fa que no ho diem?

    De la mateixa manera que volem conservar la crema de Sant Josep tal com s’ha fet sempre o el tió de Nadal, com és que no som fidels als recursos expressius propis? Que ja no hi toquem ni quarts ni hores? És clar que la llengua és viva i no podem parlar com els padrins, que aviat els nous parlants digitals ja no sabran què són quarts ni hores. Per tant, hem de fer conviure allò que ens singularitza amb la innovació i la creació lingüístiques. Si no ens serveixen les maneres de dir dels nostres pares, hem d’empescar-nos nous mots i expressions, però no pas copiar-los o manllevar-los directament d’alguna altra llengua. I no ens estem referint als termes, que d’aquests en tenim una munió gràcies a la feina dels savis terminòlegs, sinó al lèxic col·loquial, el que garanteix la vitalitat i el futur de qualsevol llengua.

    L’arraconament de la lectura a favor de les noves tecnologies devotes de la imatge, redueix el missatge a dues rimes en anglès o en espanyol. I és clar, amb 120 caràcters és difícil crear llengua. A cada piulada perdem un llençol.

    Tenim el lèxic interferit, desgavellat, trastocat, trasbalsat, desguitarrat i desballestat. Si no ens hi posem se’ns en va en orris. Ja no en sabem de formar noves paraules? No se’ns encomana la rima dels glossadors? Tirem a mandrosos, ronsos, pidolaires i pocatraces lingüístics o només és que com*copions?

    Si volem sortir-nos-en, cal l’interès dels parlants i la responsabilitat dels professionals  ─docents, comunicadors, publicistes, assessors lingüístics─ a usar una llengua correcta i adequada a tots els registres. Com més serem més riurem!

    Us recomanem el blog El clot de les ànimes, de Jordi Badia, sobre la formació de paraules i la importància de mantenir un lèxic patrimonial ric i en constant (re)creació. També us proposem el blog Com ho diria, dels estudiants de Lingüística Aplicada Catalana, que ens conviden a compartir els nostres usos i  troballes lingüístiques, perquè la llengua la fem entre tots i cada dia.

    Article complet

  • Fer fotos

    La foto del català que ara es parla aprofundeix en el diagnòstic de López del Castillo, en un reculat 1976, a Llengua standard i nivells de llenguatge i en els enyorats Llibre verdlila i taronja, que alguns recordareu dels primers cursos de català per a adults.

    Les interferències lèxiques impliquen la reducció d’opcions lèxiques i la pèrdua de significats (què vol dir) i significants (com ho diem). Ras i curt, un empobriment que sovint respon a una situació de subordinació d’una llengua a una altra, a la qual (per múltiples factors) tendim a convergir amb la inexorable força de la llei de la gravetat. A tall d’exemple, i llegit en un mitjà digital aquesta mateixa setmana, com es diu “como  muestra un botón” en català?, doncs atès que en català tenim mostres i tenim botons, la solució no pot ser altra que *com a mostra un botó! I així, de mica en mica, es buida la pica!

    Què hi fa que abans la gent s’empipés i s’emprenyés i ara només es cabreja? López del Castillo ens mostrava la pèrdua de significats en parelles com capsa/caixa; esgarrinxar/esgarrapar; llençar/tirar; feina/treball; desar/guardar; estripar/petar/fer malbé/trencar; engegar/posar… a favor de l’última, que coincideix amb la forma del castellà. Al costat d’això hi tenim la correspondència inversa, i per això diem *pitar o *xorro com si xiular o raig no es referissin també al que fem a les segudes i al que baixa de les canonades. I ja més enllà, tenim l’oceà de l’apropiació sense manies: *rabiar per enrabiar-se o treure de polleguera, *currar per pencar, *vàrius per uns quants. I com a novetat el *sap a poc, en lloc de no n’hi ha prou, fem curt o el *barallar algunes dates, per especular, discutir.

    Als parlants del català se’ns demana un plus de responsabilitat que als parlants de llengües que fan i desfan com volen, no els cal. Ai las! Fraseologia i lèxic n’hi ha a gavadals; caldria adaptar-los al moment actual i fugir de les traduccions literals de l’anglès i del castellà. No cal atribolar-se, però ─i menys *agobiar-se ni apurar-se─: refer i recrear la llengua és una feina gratificant.

    Quant a les fotos, les prenem, les traiem o les realitzem? Tal com diu el títol, cap de les tres!

    Article complet

  • Si apadrinem no ens caldran *espònsors

    L’Assemblea General de les Nacions Unides, l’any 1992, va aprovar que el 22 de març seria el Dia Mundial de l’Aigua. L’aigua dels rius i mars està amenaçada per la sobreexplotació dels recursos hídrics i la pèrdua de diversitat fluvial i marina, l’augment dels períodes de sequera ocasiona guerres i migracions; la pol·lució i l’escalfament global estan provocant la pèrdua d’hàbitats i la mort dels esculls coral·lins. L’actual model econòmic ens vol assedegats de consum, però no sap que l’aigua no té preu.

    Al nostre país l’aigua és vida —lo riu és vida— i no hi ha refranyer que no reculli un tou de frases sobre aquest element.

    Per exemple, treure’n l’aigua clara, quan volem desllorigar un malentès; estar amb l’aigua al coll si ens cal fer mans i mànigues per sortir-nos-en a fi de mes; tirar aigua a mar, quan ens adonem que fem coses ben inútils; ofegar-se en un got d’aigua, que es diu d’algú que no se’n surt davant un problema aparentment senzill, no trobar aigua al mar, quan no veiem una cosa molt evident; portar aigua al seu molí, quan algú mira per a si mateix; ser la gota que fa vessar el got, quan un petit fet posa en evidència un malestar que es mantenia latent, etc.

    I per acabar us recomanem un 30 Minuts sobre la degradació del litoral de la Costa Brava per interessos especulatius, i us convidem a participar diumenge vinent al matí en el Dia Mundial de l’Aigua a l’Hospitalet amb els Padrins del Riu, tot fent una caminada per la llera del Llobregat ─el nostre Rubricatus!─ amb activitats i tallers per conèixer l’estat del bosc de ribera, la flora i fauna que acull, les infraestructures i les masies que encara conservem al municipi.

    Quant al títol, *espònsor i *esponsoritzar no són formes admeses al DIEC, tot i que alguns diccionaris les recullin. Entre nosaltres, promoure, educar, acompanyar, protegir, estimar, sempre ha estat la feina dels padrins, i continua sent imprescindible per més *espònsors que hi hagi a les samarretes.

    Article complet

  • Fa temps que t’espero

    Les situacions comunicatives es resolen d’una manera determinada en cada llengua. Als catalans, a l’amor de la nostra vida no ens fa res haver-lo d’esperar i esperar…

    Perdona?, m’estàs dient que…?  Per expressar incredulitat en català no utilitzem aquesta forma (el sorry anglès) sinó, com dius?, què vols dir?, vols dir que…? de la mateixa manera que obrim uns ulls com unes taronges si algun simpàtic ens pregunta quin és el teu nom en lloc de com et dius.

    L’amor de la teva vida, no fa de mal esperar!

    Interferències n’hi ha en totes les llengües, el problema és si parlem de Goliats com ara el castellà i l’anglès. Genuí, preferible, adequat segons els registres, canvi endogen, canvi exogen, calc? Com que la GIEC no ens ho posa fàcil, nosaltres ens limitarem a fer-vos memòria d’algunes expressions “nostrades” perquè les digueu.

    Ni pensaments!, au, va! ni parlar-ne, de cap manera, això rai, és clar, i doncs?, i què ho fa, això? sens dubte ─enlloc d’òbviament, tan de moda ara que paradoxalment no hi ha res obvi─ , servidor-ora ─en una cua quan en preguntar per la tanda som els últims.

    I què en fem de la construcció portar + temps que diu tothom? A la nova gramàtica essencial del l’IEC, la GEIEC, que us afegim com a enllaç a la banda dreta del Rubricatus es llegeix en lletra menuda la següent observació (adaptat):

    “Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible[…]El meu fill porta tres dies {engripat / de mala lluna / sense dormir} confrontat a fa tres dies que el meu fill {està engripat / està de mala lluna / no dorm}. També s’usa aquesta construcció amb un gerundi de verb d’acció: Portava molts anys treballant de dependenta, per dir fa molts anys que treballa de dependenta.”

    Així doncs, la GEIEC ens diu que és preferible emprar el verb fer i no pas el verb portar a l’hora de construir aquesta mena d’oracions temporals.

    Article complet

  • Tots podem ser superoptimotes!

     

    Els missatges de Twitter, les piulades o tuits, és comunicació informal, sovint fruit d’una rampellada, però això no vol dir que hagin de ser gramaticalment incorrectes, sinó adequats a un registre que és el de la llengua col·loquial, que, ai las! tant justeja. En aquestes piulades hi ha de tot; el follet entremaliat s’hi troba com a casa, des de faltes de picatge, fins a interferències d’escola i a malentesos comunicatius. A banda dels inevitables estirabots creatius, l’ortografia i el lèxic se’n ressenten a bastament. No cal ser perepunyetes, però mireu de seguir bons piulaires i bloguers, que tan important és què es diu com com es diu.

    Els verificadors ortogràfics ens han malacostumat i ara sembla que tinguem un os a l’esquena cada cop que hem de consultar un dubte. Ja sabem que els diccionaris comencen a fer verdet, però amb el mòbil mateix podeu fer una cerca a l’Optimot i resoldre el dubte en un pensament. L’Optimot també compta amb un blog i un compte de Twitter. A més, estem d’enhorabona, aquest cercador ha complert 10 anys i organitza un concurs a la xarxa per celebrar-ho. I seguint el fil, us informem també de la nova edició del concurs del CPNL I tu, jugues en català?, del qual també us podeu baixar l’aplicació. Afanyeu-vos, que és tard i vol ploure!

    Que ja no sabem girar truites (*canviar les tornes), ni trencar ous quan cal, que no sabem que les coses són com són, que no hi ha més cera que la que crema, que això que ens passa és molt gros i que tothom va a la seva? Els temps canvien, els mitjans canvien, els parlants i la llengua també, però posem-nos-hi perquè a cada piulada no perdem un llençol!

     

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta