Arxiu de la categoria ‘Fraseologia’

  • Qui la fa la paga

    Una que fa el ronsa i un que fa el dropo

    Dos que fan el dropo

    Si l’altre dia parlàvem de parèmies. La que avui encapçala l’article ─ si fem res de dolent, tard o d’hora ens esclatarà a la cara l’efecte bumerang!─, ens serveix per adonar-nos que en català tot es fa i es desfà. I és que aquest verb, un must del català, resumeix una manera de ser: hi ha objectes per fer bonic, hi ha coses que fan fàstic i n’hi ha que fan goig, hi ha imatges que ens fan pena, i d’altres que ens fan vergonya, actituds de ja t’ho faràs i de fes-te fotre, i altres que cal fer valdre. Hi ha qui fa diners sense treballar, hi ha qui intenta fer-se amb tothom i hi ha qui tant li fa, hi ha qui fa bromes i qui fa bondat, hi ha qui fa classes per guanyar-se les garrofes i n’hi ha que fan el dropo. Al cinema hi fan pel·lícules, a la tele hi fan futbol i les mimoses fan olor. Fa la impressió que tenint el verb fer no ens en cal cap altre, fa?

    I ara les remarques: 1) limitar l’ús de del verb realitzar, que cal reservar per a projectes, programes, campanyes o encàrrecs que es poden acomplir (ús escrit i més aviat formal, doncs). Així doncs, res de realitzar activitat esportiva, sinó fer gimnàstica o fer esport, i 2) l’expressió posar en valor prové de l’expressió francesa mettre en valeur i tot i que ha fet forrolla no vol dir altra cosa que valorar o fer valer, reivindicar o remarcar.

    Fet i fet, la qüestió és no deixar de fer coses. Fins i tot si no tenim ganes de fer res podem fer el ronso, que també és molt recomanable!

    Article complet

  • Però ja sabem tots què és una era?

    Parlar de llengua catalana i no parlar de correcció, de sociolingüística o de drets, sinó de creació i edició ens sembla tan necessari que avui ens en fem ressò en el nostre blog.  

    Les tasques del batre a l’era

    La paremiologia és l’estudi dels refranys i les frases fetes. L’experiència feta coneixement compartit i, alhora, llengua i cultura. Una manera de viure i de veure el mon. Un gran recurs que ara Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) posa al nostre abast: el coneixement tradicional (oral i escrit), en línia, a través de més de 10.000 refranys catalans de tot el domini lingüístic. 

    La PCCD és una eina de consulta, accessible des de qualsevol dispositiu mòbil, que recull les expressions figurades de la llengua catalana des dels orígens fins a l’actualitat: locucions, frases fetes, refranys, proverbis, citacions, embarbussaments, etc. Ara que amb 400 paraules ja anem tirant, la meitat de les quals són de la colla del vale, ok i és molt fort, saber que cada experiència té una expressió lingüística ens ajuda a enriquir els nostre cabal lèxic, a ser creatius a l’hora de comunicar-nos i a passar-nos-ho !  

    Segur que coneixeu algunes de les 100 dites més habituals. Dieu mai que el sabater és el més mal calçat?, que caldera vella bony o forat?, que tants caps tants barrets?, que qui oli remena els dits se n’unta? que els textos s’assemblen a les olles?, o que a boca tancada no entren mosques? A quines situacions ho apliqueu? 

    Però el nostre refrany més popular és  qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, que va quedar el primer (amb 584 recurrències i 96 variants formals) en un concurs que es va proposar el 2010, als usuaris de xarxes, per escollir el top ten actual dels refranys catalans. El recull incloïa la geolocalització de cada dita, confegint en un mapa una autèntica paremiologia tòpica!   

    Us deixem també l’enllaç a l’entrevista que Vilaweb ha fet a lautor del recull, Víctor Pàmies, que hi té una autèntica flaca! 

    Article complet

  • Els testos s’assemblen a les olles?

    Avui us volem oferir un relat adjectivat per afrontar el dia de Nadal amb garanties de supervivència, almenys lèxiques!

    A punt? Com anem de parentela?

    Qui més qui menys té alguna besàvia de qui dia passa any empeny, un avi esdentegat i una iaia ploramiques. El germà que no gira rodó, la tieta tafanera que ho vol saber tot de tothom, el cunyat gras com un teixó, el tiet conco fet un perdulari, el cosí de posat moix, el cunyat modernet sempre a punt de partir peres amb la sogra, el germà sorrut, el gendre xaró que sempre es fa veure,   la xicota muntacristos, el nebot pispes amoixant les tietes per si cau algun bitllet, la veïna estarrufada perquè el nano ja té cotxe, els bessons esprimatxats, alts com un sant pau, la menuda, eixerida com un pèsol, i el més petit de tots, un nadó calentó com un torronet.

    I la mare, que no s’està per romanços, que tots a taula i que tinguem la festa en pau.

    I és que un cop a taula ni la cosina llepafils fa escarafalls. Hi ha qui troba el pollastre eixarreït, però per a mi n’hi ha per llepar-se’n els dits. Els del cap de taula endrapen els llagostins de tres en tres, mentre l’ala sud fa via amb el farcit que gairebé s’hi ennuega. I els llépols es deixen mig budell buit per a les postres.

    Quina fartanera!

    I després del tiberi i com a regal nadalenc us proposem la lectura en família d’un dels Vuit contes de Nadal de Pere Calders, que podeu recuperar en aquest enllaç de Vilaweb.

     

    Article complet

  • Una de freda i una de calenta

    Un autèntic mandrós lingüístic

    Com anem de lèxic i fraseologia? En el dia a dia, passa que t’he vist; però, de sobte, un dia sents que dos paren un taxi pel carrer i te n’adones. Renoi! Que en fa de temps que no sentia l’expressió fer via per afanyar-nos, o afanyar-nos per apressar-nos, o apressar-nos per donar-nos pressa…, la més habitual? Anar per feina, anar a correcuita, enllestir o no fer-nos-ho dir dues vegades? Quant fa que no ho diem?

    De la mateixa manera que volem conservar la crema de Sant Josep tal com s’ha fet sempre o el tió de Nadal, com és que no som fidels als recursos expressius propis? Que ja no hi toquem ni quarts ni hores? És clar que la llengua és viva i no podem parlar com els padrins, que aviat els nous parlants digitals ja no sabran què són quarts ni hores. Per tant, hem de fer conviure allò que ens singularitza amb la innovació i la creació lingüístiques. Si no ens serveixen les maneres de dir dels nostres pares, hem d’empescar-nos nous mots i expressions, però no pas copiar-los o manllevar-los directament d’alguna altra llengua. I no ens estem referint als termes, que d’aquests en tenim una munió gràcies a la feina dels savis terminòlegs, sinó al lèxic col·loquial, el que garanteix la vitalitat i el futur de qualsevol llengua.

    L’arraconament de la lectura a favor de les noves tecnologies devotes de la imatge, redueix el missatge a dues rimes en anglès o en espanyol. I és clar, amb 120 caràcters és difícil crear llengua. A cada piulada perdem un llençol.

    Tenim el lèxic interferit, desgavellat, trastocat, trasbalsat, desguitarrat i desballestat. Si no ens hi posem se’ns en va en orris. Ja no en sabem de formar noves paraules? No se’ns encomana la rima dels glossadors? Tirem a mandrosos, ronsos, pidolaires i pocatraces lingüístics o només és que com*copions?

    Si volem sortir-nos-en, cal l’interès dels parlants i la responsabilitat dels professionals  ─docents, comunicadors, publicistes, assessors lingüístics─ a usar una llengua correcta i adequada a tots els registres. Com més serem més riurem!

    Us recomanem el blog El clot de les ànimes, de Jordi Badia, sobre la formació de paraules i la importància de mantenir un lèxic patrimonial ric i en constant (re)creació. També us proposem el blog Com ho diria, dels estudiants de Lingüística Aplicada Catalana, que ens conviden a compartir els nostres usos i  troballes lingüístiques, perquè la llengua la fem entre tots i cada dia.

    Article complet

  • Fer fotos

    La foto del català que ara es parla aprofundeix en el diagnòstic de López del Castillo, en un reculat 1976, a Llengua standard i nivells de llenguatge i en els enyorats Llibre verdlila i taronja, que alguns recordareu dels primers cursos de català per a adults.

    Les interferències lèxiques impliquen la reducció d’opcions lèxiques i la pèrdua de significats (què vol dir) i significants (com ho diem). Ras i curt, un empobriment que sovint respon a una situació de subordinació d’una llengua a una altra, a la qual (per múltiples factors) tendim a convergir amb la inexorable força de la llei de la gravetat. A tall d’exemple, i llegit en un mitjà digital aquesta mateixa setmana, com es diu “como  muestra un botón” en català?, doncs atès que en català tenim mostres i tenim botons, la solució no pot ser altra que *com a mostra un botó! I així, de mica en mica, es buida la pica!

    Què hi fa que abans la gent s’empipés i s’emprenyés i ara només es cabreja? López del Castillo ens mostrava la pèrdua de significats en parelles com capsa/caixa; esgarrinxar/esgarrapar; llençar/tirar; feina/treball; desar/guardar; estripar/petar/fer malbé/trencar; engegar/posar… a favor de l’última, que coincideix amb la forma del castellà. Al costat d’això hi tenim la correspondència inversa, i per això diem *pitar o *xorro com si xiular o raig no es referissin també al que fem a les segudes i al que baixa de les canonades. I ja més enllà, tenim l’oceà de l’apropiació sense manies: *rabiar per enrabiar-se o treure de polleguera, *currar per pencar, *vàrius per uns quants. I com a novetat el *sap a poc, en lloc de no n’hi ha prou, fem curt o el *barallar algunes dates, per especular, discutir.

    Als parlants del català se’ns demana un plus de responsabilitat que als parlants de llengües que fan i desfan com volen, no els cal. Ai las! Fraseologia i lèxic n’hi ha a gavadals; caldria adaptar-los al moment actual i fugir de les traduccions literals de l’anglès i del castellà. No cal atribolar-se, però ─i menys *agobiar-se ni apurar-se─: refer i recrear la llengua és una feina gratificant.

    Quant a les fotos, les prenem, les traiem o les realitzem? Tal com diu el títol, cap de les tres!

    Article complet

Entrades recents


Vull fer un curs!


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta