Arxiu de la categoria ‘Fraseologia’

  • Si apadrinem no ens caldran *espònsors

    L’Assemblea General de les Nacions Unides, l’any 1992, va aprovar que el 22 de març seria el Dia Mundial de l’Aigua. L’aigua dels rius i mars està amenaçada per la sobreexplotació dels recursos hídrics i la pèrdua de diversitat fluvial i marina, l’augment dels períodes de sequera ocasiona guerres i migracions; la pol·lució i l’escalfament global estan provocant la pèrdua d’hàbitats i la mort dels esculls coral·lins. L’actual model econòmic ens vol assedegats de consum, però no sap que l’aigua no té preu.

    Al nostre país l’aigua és vida —lo riu és vida— i no hi ha refranyer que no reculli un tou de frases sobre aquest element.

    Per exemple, treure’n l’aigua clara, quan volem desllorigar un malentès; estar amb l’aigua al coll si ens cal fer mans i mànigues per sortir-nos-en a fi de mes; tirar aigua a mar, quan ens adonem que fem coses ben inútils; ofegar-se en un got d’aigua, que es diu d’algú que no se’n surt davant un problema aparentment senzill, no trobar aigua al mar, quan no veiem una cosa molt evident; portar aigua al seu molí, quan algú mira per a si mateix; ser la gota que fa vessar el got, quan un petit fet posa en evidència un malestar que es mantenia latent, etc.

    I per acabar us recomanem un 30 Minuts sobre la degradació del litoral de la Costa Brava per interessos especulatius, i us convidem a participar diumenge vinent al matí en el Dia Mundial de l’Aigua a l’Hospitalet amb els Padrins del Riu, tot fent una caminada per la llera del Llobregat ─el nostre Rubricatus!─ amb activitats i tallers per conèixer l’estat del bosc de ribera, la flora i fauna que acull, les infraestructures i les masies que encara conservem al municipi.

    Quant al títol, *espònsor i *esponsoritzar no són formes admeses al DIEC, tot i que alguns diccionaris les recullin. Entre nosaltres, promoure, educar, acompanyar, protegir, estimar, sempre ha estat la feina dels padrins, i continua sent imprescindible per més *espònsors que hi hagi a les samarretes.

    Article complet

  • Fa temps que t’espero

    Les situacions comunicatives es resolen d’una manera determinada en cada llengua. Als catalans, a l’amor de la nostra vida no ens fa res haver-lo d’esperar i esperar…

    Perdona?, m’estàs dient que…?  Per expressar incredulitat en català no utilitzem aquesta forma (el sorry anglès) sinó, com dius?, què vols dir?, vols dir que…? de la mateixa manera que obrim uns ulls com unes taronges si algun simpàtic ens pregunta quin és el teu nom en lloc de com et dius.

    L’amor de la teva vida, no fa de mal esperar!

    Interferències n’hi ha en totes les llengües, el problema és si parlem de Goliats com ara el castellà i l’anglès. Genuí, preferible, adequat segons els registres, canvi endogen, canvi exogen, calc? Com que la GIEC no ens ho posa fàcil, nosaltres ens limitarem a fer-vos memòria d’algunes expressions “nostrades” perquè les digueu.

    Ni pensaments!, au, va! ni parlar-ne, de cap manera, això rai, és clar, i doncs?, i què ho fa, això? sens dubte ─enlloc d’òbviament, tan de moda ara que paradoxalment no hi ha res obvi─ , servidor-ora ─en una cua quan en preguntar per la tanda som els últims.

    I què en fem de la construcció portar + temps que diu tothom? A la nova gramàtica essencial del l’IEC, la GEIEC, que us afegim com a enllaç a la banda dreta del Rubricatus es llegeix en lletra menuda la següent observació (adaptat):

    “Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible[…]El meu fill porta tres dies {engripat / de mala lluna / sense dormir} confrontat a fa tres dies que el meu fill {està engripat / està de mala lluna / no dorm}. També s’usa aquesta construcció amb un gerundi de verb d’acció: Portava molts anys treballant de dependenta, per dir fa molts anys que treballa de dependenta.”

    Així doncs, la GEIEC ens diu que és preferible emprar el verb fer i no pas el verb portar a l’hora de construir aquesta mena d’oracions temporals.

    Article complet

  • Tots podem ser superoptimotes!

     

    Els missatges de Twitter, les piulades o tuits, és comunicació informal, sovint fruit d’una rampellada, però això no vol dir que hagin de ser gramaticalment incorrectes, sinó adequats a un registre que és el de la llengua col·loquial, que, ai las! tant justeja. En aquestes piulades hi ha de tot; el follet entremaliat s’hi troba com a casa, des de faltes de picatge, fins a interferències d’escola i a malentesos comunicatius. A banda dels inevitables estirabots creatius, l’ortografia i el lèxic se’n ressenten a bastament. No cal ser perepunyetes, però mireu de seguir bons piulaires i bloguers, que tan important és què es diu com com es diu.

    Els verificadors ortogràfics ens han malacostumat i ara sembla que tinguem un os a l’esquena cada cop que hem de consultar un dubte. Ja sabem que els diccionaris comencen a fer verdet, però amb el mòbil mateix podeu fer una cerca a l’Optimot i resoldre el dubte en un pensament. L’Optimot també compta amb un blog i un compte de Twitter. A més, estem d’enhorabona, aquest cercador ha complert 10 anys i organitza un concurs a la xarxa per celebrar-ho. I seguint el fil, us informem també de la nova edició del concurs del CPNL I tu, jugues en català?, del qual també us podeu baixar l’aplicació. Afanyeu-vos, que és tard i vol ploure!

    Que ja no sabem girar truites (*canviar les tornes), ni trencar ous quan cal, que no sabem que les coses són com són, que no hi ha més cera que la que crema, que això que ens passa és molt gros i que tothom va a la seva? Els temps canvien, els mitjans canvien, els parlants i la llengua també, però posem-nos-hi perquè a cada piulada no perdem un llençol!

     

    Article complet

  • Orgue de gats

    Qui no té feina el gat pentina, oi?

    Certament, el pelatge suau dels gats i el ritual de neteja constant fan que aquesta tasca sigui totalment innecessària.

    La Darwin mirant de fit a fit

    El gat (Felis catus) és un dels animals de companyia més estimats i ha generat un vocabulari i fraseologia propis. Les mixetes fan miols o miolen, també fan meus o marrameus. Malgrat la fama d’anar a la seva, els agraden les moixaines i la companyia. Davant d’un perill bufen i s’estarrufen tot dreçant la cua i arquejant el llom per semblar més voluminosos. En canvi, quan estan satisfets, fan uns roncs rítmics i tranquils.

    De frases fetes sobre els gats, és a dir sobre els humans  ─perquè de sempre la literatura ha atribuït als animals característiques humanes─ en tenim un gavadal. Vegem-ne unes quantes: anomenem gat vell la persona de molta experiència que difícilment podem enganyar; quan ens referim a una trobada sense importància diem que eren quatre gats; quan ens truquem sense trobar-nos diem que sembla que juguem al gat i la rata i si estem com gat i gos vol dir que nos ens avenim gens ni mica. Si algun afer fa pudor de socarrim vol dir que hi ha gat amagat, i quan ja n’hem passat de tots colors diem que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou/de l’aigua freda fuig.

    I per acabar, una frase tant de peus a terra com la que obre l’apunt d’avui: Què sap el gat de fer culleres (si no ha estat mai cullerer, si en sa vida n’ha vist fer?) per indicar que no hem de pontificar de coses que no sabem, que el fill de gata rates caça i no n’hem d’esperar res més.

    Si en voleu saber més no dubteu a entrar a Rodamots.

    Article complet

  • Treballar i no fer vacances

     

    Un dels problemes que més preocupa la ciutadania de Catalunya és l’augment de la pobresa malgrat la reducció de les taxes de desocupació. És a dir que, tot i treballar, un bon nombre de treballadors catalans viuen en la precarietat. En aquest sentit s’han popularitzat els termes treballador/a pobre/a i el terme subocupació, que fa referència a la situació del treballador que ocupa un lloc de categoria inferior a la seva qualificació professional o bé que ha d’assumir unes condicions laborals pitjors a les que li correspondrien.

    Els especialistes distingeixen entre la pobresa absoluta, en què no és possible satisfer les necessitats bàsiques, i la pobresa relativa, pròpia d’un mercat laboral inestable, immediat i fugaç en què entres i surts ràpidament encadenant contractes. La primera té molts anys i desemboca en el sensellarisme. Els sensesostre o sensellar (homeless, sin techo) s’han convertit en paisatge urbà habitual i no disposen d’unes mínimes condicions d’habitatge per viure amb dignitat. A més, sovint pateixen malalties mentals, aïllament i exclusió social. La segona situació provoca indefensió i vulnerabilitat.

    Direu que de pobres n’hi ha hagut sempre i que el que ara és subjecte d’intervencions públiques abans era simplement la situació d’un gran gruix de població, i és cert, el refranyer va ple d’expressions referides a la pobresa/riquesa: ser un mort de gana, ser més pobre que les rates, ser un pobre de solemnitat, durar poc l’alegria a casa del pobre, (no) ser època de vaques grasses, (no) lligar els gossos amb llonganisses i sentències, com ara, no es pot ser pobre per cap diner o el pobre que s’ha fet ric, no coneix el vell amic.

    I tornant amb la terminologia, us apuntem més termes com ara llindar de pobresabretxa de pobresa o bossa de pobresa, que podeu consultar al Diccionari de serveis socials, amb gairebé 900 entrades. Altres recursos per deixondir-vos de la complaença estival són el  Lèxic de la crisi econòmica i el Vocabulari de la responsabilitat social, perquè la consciència no ha de fer mai vacances.

    Bon estiu!

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta