Arxiu de la categoria ‘Fraseologia’

  • El nostre maig

     

    Avui recollirem algunes expressions que hem sentit durant la setmana i que si tenim les orelles ben a punt segur que ens han grinyolat.

    Alguns dies el cel apareixia ennuvolat i el metereòleg de la família predeia “plourà“, però en cap cas “*va a ploure”, que seria la forma del castellà o de l’anglès (va a llover/is going to rain). La perífrasi anar a + infinitiu en català té un valor d’immediatesa, no pas de futur, i se sol utilitzar quan parlem en passat: ahir semblava que anava a ploure, però avui no plourà. Per tant, diem vaig a comprar o vaig a la feina quan sortim de casa amb un cop de porta (sentit de moviment o direcció), perquè és un fet imminent, però som-hi o comencem ara o estem a punt de començar, i no pas *anem a començar, quan volem posar ordre al guirigall d’una videotrucada.

    Fins no fa gaire, aconseguir mascaretes ha estat un campi qui pugui (sálvese quien pueda) i tothom anava a la seva (*a lo seu). Aquesta sensació també l’hem tinguda qual hem enxampat (pillat) els veïns fent esport o escampant la boira més enllà de les franges permeses. O érem nosaltres?

    Sortosament molts dels establiments tancats aquests dies amb pany i forrellat (a cal y canto), comencen a obrir. Poder passar a la fase 0,5  ja és un què (menos da una piedra). Val més això que res, tot i que els botiguers estan molt amoïnats perquè plou sobre mullat; els maldecaps venen un rere l’altre sense temps de rescabalar-se’n.

    Ara, davant les veus que aconsellaven reduir la mobilitat a començament de març, molts hem exclamat un ja es veia venir! o un d’això plora la criatura! És clar que, a pilota passada (a toro pasado)és molt fàcil de dir!

    I per acabar, no us oblideu de rentar-vos les mans i no pas *netejar-vos les mans, i de practicar la distància física, personal o de seguretat, molt millor que no pas la distància social, que és tota una altra cosa!

     

    Article complet

  • Qui la fa la paga

    Una que fa el ronsa i un que fa el dropo

    Dos que fan el dropo

    Si l’altre dia parlàvem de parèmies. La que avui encapçala l’article ─ si fem res de dolent, tard o d’hora ens esclatarà a la cara l’efecte bumerang!─, ens serveix per adonar-nos que en català tot es fa i es desfà. I és que aquest verb, un must del català, resumeix una manera de ser: hi ha objectes per fer bonic, hi ha coses que fan fàstic i n’hi ha que fan goig, hi ha imatges que ens fan pena, i d’altres que ens fan vergonya, actituds de ja t’ho faràs i de fes-te fotre, i altres que cal fer valdre. Hi ha qui fa diners sense treballar, hi ha qui intenta fer-se amb tothom i hi ha qui tant li fa, hi ha qui fa bromes i qui fa bondat, hi ha qui fa classes per guanyar-se les garrofes i n’hi ha que fan el dropo. Al cinema hi fan pel·lícules, a la tele hi fan futbol i les mimoses fan olor. Fa la impressió que tenint el verb fer no ens en cal cap altre, fa?

    I ara les remarques: 1) limitar l’ús de del verb realitzar, que cal reservar per a projectes, programes, campanyes o encàrrecs que es poden acomplir (ús escrit i més aviat formal, doncs). Així doncs, res de realitzar activitat esportiva, sinó fer gimnàstica o fer esport, i 2) l’expressió posar en valor prové de l’expressió francesa mettre en valeur i tot i que ha fet forrolla no vol dir altra cosa que valorar o fer valer, reivindicar o remarcar.

    Fet i fet, la qüestió és no deixar de fer coses. Fins i tot si no tenim ganes de fer res podem fer el ronso, que també és molt recomanable!

    Article complet

  • Però ja sabem tots què és una era?

    Parlar de llengua catalana i no parlar de correcció, de sociolingüística o de drets, sinó de creació i edició ens sembla tan necessari que avui ens en fem ressò en el nostre blog.  

    Les tasques del batre a l’era

    La paremiologia és l’estudi dels refranys i les frases fetes. L’experiència feta coneixement compartit i, alhora, llengua i cultura. Una manera de viure i de veure el mon. Un gran recurs que ara Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) posa al nostre abast: el coneixement tradicional (oral i escrit), en línia, a través de més de 10.000 refranys catalans de tot el domini lingüístic. 

    La PCCD és una eina de consulta, accessible des de qualsevol dispositiu mòbil, que recull les expressions figurades de la llengua catalana des dels orígens fins a l’actualitat: locucions, frases fetes, refranys, proverbis, citacions, embarbussaments, etc. Ara que amb 400 paraules ja anem tirant, la meitat de les quals són de la colla del vale, ok i és molt fort, saber que cada experiència té una expressió lingüística ens ajuda a enriquir els nostre cabal lèxic, a ser creatius a l’hora de comunicar-nos i a passar-nos-ho !  

    Segur que coneixeu algunes de les 100 dites més habituals. Dieu mai que el sabater és el més mal calçat?, que caldera vella bony o forat?, que tants caps tants barrets?, que qui oli remena els dits se n’unta? que els textos s’assemblen a les olles?, o que a boca tancada no entren mosques? A quines situacions ho apliqueu? 

    Però el nostre refrany més popular és  qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, que va quedar el primer (amb 584 recurrències i 96 variants formals) en un concurs que es va proposar el 2010, als usuaris de xarxes, per escollir el top ten actual dels refranys catalans. El recull incloïa la geolocalització de cada dita, confegint en un mapa una autèntica paremiologia tòpica!   

    Us deixem també l’enllaç a l’entrevista que Vilaweb ha fet a lautor del recull, Víctor Pàmies, que hi té una autèntica flaca! 

    Article complet

  • Els testos s’assemblen a les olles?

    Avui us volem oferir un relat adjectivat per afrontar el dia de Nadal amb garanties de supervivència, almenys lèxiques!

    A punt? Com anem de parentela?

    Qui més qui menys té alguna besàvia de qui dia passa any empeny, un avi esdentegat i una iaia ploramiques. El germà que no gira rodó, la tieta tafanera que ho vol saber tot de tothom, el cunyat gras com un teixó, el tiet conco fet un perdulari, el cosí de posat moix, el cunyat modernet sempre a punt de partir peres amb la sogra, el germà sorrut, el gendre xaró que sempre es fa veure,   la xicota muntacristos, el nebot pispes amoixant les tietes per si cau algun bitllet, la veïna estarrufada perquè el nano ja té cotxe, els bessons esprimatxats, alts com un sant pau, la menuda, eixerida com un pèsol, i el més petit de tots, un nadó calentó com un torronet.

    I la mare, que no s’està per romanços, que tots a taula i que tinguem la festa en pau.

    I és que un cop a taula ni la cosina llepafils fa escarafalls. Hi ha qui troba el pollastre eixarreït, però per a mi n’hi ha per llepar-se’n els dits. Els del cap de taula endrapen els llagostins de tres en tres, mentre l’ala sud fa via amb el farcit que gairebé s’hi ennuega. I els llépols es deixen mig budell buit per a les postres.

    Quina fartanera!

    I després del tiberi i com a regal nadalenc us proposem la lectura en família d’un dels Vuit contes de Nadal de Pere Calders, que podeu recuperar en aquest enllaç de Vilaweb.

     

    Article complet

  • Una de freda i una de calenta

    Un autèntic mandrós lingüístic

    Com anem de lèxic i fraseologia? En el dia a dia, passa que t’he vist; però, de sobte, un dia sents que dos paren un taxi pel carrer i te n’adones. Renoi! Que en fa de temps que no sentia l’expressió fer via per afanyar-nos, o afanyar-nos per apressar-nos, o apressar-nos per donar-nos pressa…, la més habitual? Anar per feina, anar a correcuita, enllestir o no fer-nos-ho dir dues vegades? Quant fa que no ho diem?

    De la mateixa manera que volem conservar la crema de Sant Josep tal com s’ha fet sempre o el tió de Nadal, com és que no som fidels als recursos expressius propis? Que ja no hi toquem ni quarts ni hores? És clar que la llengua és viva i no podem parlar com els padrins, que aviat els nous parlants digitals ja no sabran què són quarts ni hores. Per tant, hem de fer conviure allò que ens singularitza amb la innovació i la creació lingüístiques. Si no ens serveixen les maneres de dir dels nostres pares, hem d’empescar-nos nous mots i expressions, però no pas copiar-los o manllevar-los directament d’alguna altra llengua. I no ens estem referint als termes, que d’aquests en tenim una munió gràcies a la feina dels savis terminòlegs, sinó al lèxic col·loquial, el que garanteix la vitalitat i el futur de qualsevol llengua.

    L’arraconament de la lectura a favor de les noves tecnologies devotes de la imatge, redueix el missatge a dues rimes en anglès o en espanyol. I és clar, amb 120 caràcters és difícil crear llengua. A cada piulada perdem un llençol.

    Tenim el lèxic interferit, desgavellat, trastocat, trasbalsat, desguitarrat i desballestat. Si no ens hi posem se’ns en va en orris. Ja no en sabem de formar noves paraules? No se’ns encomana la rima dels glossadors? Tirem a mandrosos, ronsos, pidolaires i pocatraces lingüístics o només és que com*copions?

    Si volem sortir-nos-en, cal l’interès dels parlants i la responsabilitat dels professionals  ─docents, comunicadors, publicistes, assessors lingüístics─ a usar una llengua correcta i adequada a tots els registres. Com més serem més riurem!

    Us recomanem el blog El clot de les ànimes, de Jordi Badia, sobre la formació de paraules i la importància de mantenir un lèxic patrimonial ric i en constant (re)creació. També us proposem el blog Com ho diria, dels estudiants de Lingüística Aplicada Catalana, que ens conviden a compartir els nostres usos i  troballes lingüístiques, perquè la llengua la fem entre tots i cada dia.

    Article complet

Entrades recents


Vull fer un curs!


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta