De taronges, préssecs i carabasses
Quina diferència hi ha entre l’anyil, l’indi, el lila, el violeta o l’ametista?
I entre l’atzur, el blau marí, el blau elèctric i el blau Prússia? Us agrada més el turquesa o el maragda?
La gradació ordenada de colors que utilitzen les botigues de pintura o d’arts gràfiques conforma la carta de colors, que mesura la longitud d’ona de cada to i la diferencia de la resta amb uns codis. Pantone, que és un sinònim desestimat de carta de colors, és el nom de l’empresa que va idear aquest sistema tan precís de classificació.
El llenguatge col·loquial, però, ben lluny d’aquesta voluntat de sistematització, té altres maneres de funcionar i, per això, del que algú en diu beix l’altre en diu merda d’oca o del gris (eps, recordeu que l’adjectiu té forma femenina: grisa!), color de gos com fuig o d’ala de mosca. De colors, n’hi ha per donar i per vendre i constantment en fem de nous: color albercoc, vi, mostassa, canyella, palla, semàfor… Els colors poden ser clars o foscos, vius (o ben+color) o apagats, trencats o crus… i els podem combinar com fa el pintor a la paleta: així el blau grisós del mar en dies tapats (blau tirant a gris).
D’una cosa molt acolorida en diem virolada, llampant o cridanera. Si reflecteix la llum en diem tornassolada; contràriament, les superfícies mats no tenen lluïssor ni brillantor.
Quant als cabells, solen ser castanys, morenos, rossos o pèl-rojos, i quan alguna cosa ens fa vergonya ens enrojolem.
I, per curiositat: de la marca que deixen els cops a la pell, en dieu blaus o morats?
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.