Arxiu de la categoria ‘parlar’

  • Segones rebaixes

    L’escola pot ser un èxit en termes d’extensió del coneixement del català (l’entén/el sap parlar), però un ensurt en termes d’ús efectiu i de qualitat (quan el parla/com el parla).  Tot depèn de com vulguem mirar l’estat de la llengua i què vulguem saber. I nosaltres, atents a la correcció i la vitalitat del català, ens preguntem: com parla el català qui el parla?, què parla realment?

    No cal ser el millor dels sociolingüistes per entendre que és molt diferent parlar una llengua (utilitzar-la per comprar, per saludar els desconeguts, per treballar, per barallar-te i per enamorar-te) que dir que la saps parlar (perquè tens un certificat d’estudis que ho diu, per exemple).

    Ni cal ser un filòleg per saber que dir “ara s’ho diré” o “ens vam anar ”, és parlar alguna cosa, però no precisament català.

    Doncs últimament, en la línia de les segones rebaixes de finals d’estiu, està de moda parlar el català simplificat; és a dir, el català que tria indefectiblement les formes més properes al castellà, tot i que no siguin les més usuals i esteses al territori, que assimila la fonètica del català a la del castellà per no escarrassar-s’hi gaire, la que prescindeix d’elements fonètics, morfològics i sintàctics propis del català perquè no n’hi ha un paral·lelisme amb el castellà, etc. Per sort els catalans no som monolingües i entenem el català simplificat perfectament perquè coneixem, també perfectament, el castellà. Light en deien abans, i ara, de tan light, de zero calories i de retruc, zero valor nutricional. Perquè ja se sap, a les segones rebaixes no hi trobarem gaires coses que paguin la pena.

    La interferència, doncs, la insubstancialitat, és el signe dels temps. Ens en sortirem?

    I dit això, val la pena aquest nou català de moda? Quin atractiu té? Cal que estigui a l’aparador dels mitjans? Per triar i remenar no preferim la roba de temporada, la que se’ns ajusta sense retocs? Nosaltres volem una moda digna de les millors desfilades de París, Londres i Amsterdam, un català no subordinat, gens simplificat però molt entenedor, que s’hi pugui dir tot.

    Us animem a millorar el vostre vestuari lingüístic, a treballar perquè puguem mostrar una temporada de tardor amb terminologia, col·loquialismes, renecs, frases fetes, humor i sèries de Netflix. I en català. Veniu-nos a veure, comencem cursos a finals de mes! Ens en sortirem!

    Article complet

  • De teulades i terrats

    Què ens fa ser més persones, en què ens reconeixem persones? Doncs, segurament, tots estarem d’acord que en la capacitat de raonar i enraonar! Allò que l’home ─i la dona─ és l’únic animal racional que… actua com si no ho fos.

    Avui volem parlar del terrat, d’allò que hi ha entre les celles i la closca, allò que s’activa quan arrufem el front: el pensament i la parla. Com parlem de pensar? I de parlar?

    Tots, i en diferents idiomes, garlem, xerrem, parlem gruixut o gros si n’estem fins al capdamunt; la fem petar amb els amics, i de tant en tant, sense pensar-nos-hi gaire, diem el que no sabem perquè qui molt xerra algunes n’erra. Hi ha qui xampurreja quatre o cinc idiomes. Hi ha grans conversadors i bocamolls, que tot ho xerren; hi ha tímids que no baden boca, vergonyosos i retrets. Mentre no siguem espietes o acusadors, rai!

    HI ha qui es capfica, qui es trenca el cap per tot o s’entesta en una idea. Altres són dels del prou, ni pensar-hi, ni pensaments.

    Els llestos se la saben llarga, que qui menja sopes se les pensa totes. Quan badem o fantasiegem tenim el cap a tres quarts de quinze; en canvi, als exàmens discorrem, meditem, cavil·lem, ens hi deixem les celles i ens surt fum pel cap.

    I ens volem acomiadar amb aquesta coneguda sentència d’Ovidi Montllor, inqüestionable: Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog