La normalitat d’allò que no ho és
Sembla que el capità Haddok n’està fins al capdamunt
Avui volem parlar d’un tema d’actualitat, el de la normalització de la interferència lingüística. Consultant diverses entrevistes a mitjans, ens hem adonat fins a quin punt tendim a reproduir expressions col·loquials castellanes en català, tant en els registres orals com en els escrits.
Ja sabem que aquestes locucions són interferències, sovint traduccions literals, però no fem l’esforç de buscar-ne d’equivalents. Les diem tal com raja i en els textos escrits simplement les marquem ─en cursiva o entre cometes─ perquè el lector s’adoni que ja ho sabem, que això no és català, però que, ai las!, trobar-hi una solució genuïna i adequada és massa feina!
Aquesta manera de fer demostra un desconeixement dels registres i recursos propis de cada llengua i, alhora, contribueix directament a l’empobriment del català i reforça alguns estereotips, que ens convindria a tots anar canviant.
Feta la reflexió, us en presentem alguns exemples. Com diem en català expressions com ara: *liar-la parda, ficar-se en un *lio, haver-hi *bronca, *no pillar-ho, *currar-se els barris, salir por patas, pescar en río revuelto?
Què us sembla: fotre un merder de por/fotre un mullader/muntar un cristo/enredar-ho tot/buscar brega; ficar-se en un embolic/en un enrenou/emmerdar-se; haver-hi sarau/raons/picabaralles/ser un desgavell; no pescar-ho/no entendre-ho/no entendre-s’hi; sortir a correcuita/de pressa i corrents/de pet/escaldat/a tota llet; pencar als barris/ser-hi/treballar-hi; ser un campi qui pugui/aprofitar-se’n/quan hi ha maror… peix en abundor!
Ens en proposeu més?, voldríem recollir les vostres propostes!
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.