Dret i català, oxímoron?
Com bé sabeu, els ciutadans de Catalunya podem emprar el català en qualsevol situació jurídica, encara que en la pràctica el català sigui el gran absent dels jutjats. El català jurídic es caracteritza per ser una varietat lingüística funcional en un àmbit d’ús especialitzat, amb una fraseologia específica, vocabulari propi, models de documents, etc.
Aquesta setmana ens hem assabentat que l’examen d’aptitud per a l’exercici de l’advocacia es convocarà únicament en llengua castellana, igual que es va fer en els dos anys anteriors, malgrat les queixes que va suscitar.
Aquesta actitud no respecta l’oficialitat del català, perjudica els advocats que volen exercir a Catalunya, entorpeix el procés de normalització lingüística en l’àmbit de la justícia i, de retruc, posa bastons a les rodes a les persones que volem que els nostres processos judicials es tramitin en aquesta llengua.
No és només que la Constitució espanyola obligui a protegir el català (art. 3, “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”, sinó que el Consell de Ministres del Consell d’Europa va exigir a les autoritats espanyoles modificar el marc jurídic per permetre als ciutadans l’exercici dels drets lingüístics davant la justícia, així com formar el personal judicial per garantir l’aplicació de la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries (article 9, sobre el suport de l’ús de les llengües regionals en la justícia).
Com es poden garantir els drets lingüístics dels ciutadans si qui ha de vetllar pel seu compliment no els té en compte? Ens conformem amb l’edifici?
