Una llengua per a tots els usos
Autor: Carles Varela i Burch
Funcionalitat, dialectes, normalització, etimologia, codificació, llengua nacional, avenç, projecte de modernitat, Primer Congrés Internacional de Llengua, recuperació, cohesió, descripció científica, llengües romàniques…
Sabeu què suma tot això, oi?
Doncs l’Any Fabra, en homenatge a un dels catalans més importants del segle XX i l’únic al qual hem obeït plenament.
En aquest Rubricatus d’avui us volem fer saber que enguany se celebra el 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra (el 1868, a Gràcia, que aleshores encara era un municipi!), el 100 aniversari de la seva primera Gramàtica catalana (el 1918) i el 70 aniversari de la seva mort (el 1948, a l’exili, a Prada de Conflent).
A llarg de tot l’any podreu seguir la pista d’un dels catalans més tossuts i responsables de la modernitat, que va aconseguir fites que ara ens semblen tan habituals com tenir una ortografia moderna i unificada, cosa que implicava bandejar les diverses ortografies que coexistien entre els escriptors fins a l’aparició i assumpció de Normes ortogràfiques del 1913. Fabra va comptar amb el suport del grup de l’Avenç i després d’algunes batusses amb intel·lectuals rellevants, va aconseguir consensuar un ortografia que encara avui és la nostra. Pensem que va eliminar moltes de les hacs que omplien els textos de la Renaixença —de fet, ell les hauria volgut eliminar totes!—, introduir la grafia de la ç, canviar la y conjunció per la i o regularitzar l’ús de l’apòstrof. Si ja hi ha hagut prou rebombori 100 anys després per eliminar uns quants accents diacrítics amb ben poc valor significatiu, penseu què deuria suposar fer de cap i de nou una ortografia, una gramàtica i un diccionari de la llengua catalana que acontentés a tots els parlants (balears, valencians, orientals i occidentals, rossellonesos, algueresos…) Per això que es diu que Fabra va ser, a banda d’un gran mestre, un gran seductor. La pipa hi deu fer alguna cosa!
