Lèxic, sense anar més lluny
Avui volem parlar d’algunes arrels del grec clàssic que han esdevingut formants per a la creació de paraules en català. Normalment, aquests mots són cultismes i termes científics —alguns ben comuns en la llengua estàndard—, tot i que els parlants, més enllà de l’àgora o l’escena, en desconeixem l’origen grec.
Vegem-ne algunes de transcrites al català:
amfi- (a tots dos costats, de totes dues maneres) → amfiteatre, amfibi
-arquia (govern, comandament) → monarquia, anarquia
iso- (el mateix, igual) → isobares, isoglosses
litos-/lític (pedra) → litoesfera, megalític
logos-/logia- (paraula, raó, estudi) → logopèdia, filologia
meta- (després de) → metamorfosi, metafísica
oro- (muntanya) → orografia, orogènesi
peri- (al volant) → perímetre, periple
pòtam- (riu) → Mesopotàmia, hipopòtam
pragma- (acció) → pragmatisme, pragmàtica
rino- (nas) → rinoceront, otorrino
sema- (signe) → semàfor, semàntica
talasso- (mar) → talassoteràpia, recordeu aquell programa de Canal 33 que es deia “Thalassa”?
tanato- (mort) → tanatori, tanatologia
taqui- (ràpid) → taquicàrdia, taquigrafia
xeno- (estranger) → xenofòbia, xenofília
Com veieu, a banda de la democràcia i de la irrupció de l’alternativa política, Grècia ens ha donat un munt de paraules que són, també, paraules catalanes.
