Més estàndard!
Qualsevol llengua sense complexos té un estàndard consolidat (flexible, ja que ha d’incloure varietats geogràfiques diverses), conegut, consensuat i aplicat pels agents socials, els mitjans de comunicació i els professionals de l’ensenyament i el món acadèmic en general. En les comunitats on l’estàndard funciona bé i no se’n qüestiona l’autoritat, aquesta varietat cohesiona els parlants (que ja hem vist que són de molt diversa procedència socioeconòmica i geogràfica). La gent percep que la seva és una llengua valuosa, n’està orgullosa i té la voluntat d’usar-la, mantenir-la i transmetre-la en plenitud d’ús.
Ara bé, quan la comunitat lingüística viu en diferents estats i administracions i pateix polítiques agressives ─com ara a la Catalunya Nord (sota l’uniformisme francès); al País Valencià, la Franja o les Illes Balears (amb els governs del PP)─, que la volen utilitzar com a arma política, tot fragmentant-la i relegant-la a usos familiars, l’estàndard se’n ressent i alguns sectors el qüestionen com a eina de cohesió de tota la comunitat lingüística. Si a més, se n’ataca l’educació, que garanteix el coneixement de la llengua als nous parlants, i se’n redueix la presència en els mitjans, limitant l’accés a les emissions de televisió, per exemple, que són els encarregats de difondre-la i projectar-la al món, ja som al cap del carrer.
Tot i que al Principat la situació del català és força més favorable, hem d’estar alerta. La millor notícia és que, ara com ara, el català funciona com a ascensor social i, per tant, atrau nous parlants.
