Buscant una ombreta desesperadament
Amb la diada de Sant Joan entrem de ple en l’estiu, l’estació dels dies llargs i les nits curtes. Començarem per recordar-vos que el sol pica (i no pas *apreta) i que, de sempre, el sol “toca” la superfície de les coses. Així doncs: “En aquesta taula hi toca el sol, seiem a la del costat.”
Si tot i això hi fa massa calor, i ens estem rostint, torrant o escaldufant (i no pas *atxitxarrant) el millor és anar a seure dins de l’establiment, que hi sol haver aire condicionat (i no pas *acondicionat).
A l’estiu, a les ciutats sobretot, hi sol fer xafogor i la gent busca l’ombreta delerosament. Quan el sol cau de ple parlem que fa un sol de justícia o una calor que estavella les pedres.
Pel que fa als vents, quan bufa el xaloc (en àrab saluk/suruq vol dir “d’on surt el sol”), que ve del sud-est, dels deserts de l’Àfrica, o el ponent, que ve de l’oest (d’on el sol es pon) i es reescalfa al seu pas per la Península, l’ambient es torna molt càlid i sec, i s’encenen totes les alarmes davant el risc d’incendis. En canvi el garbí o llebeig, que ve del sud-oest, assuaveix les temperatures. Arran de platja bufa la marinada o brisa de mar, el millor antídot contra la calor.
