Fa temps que t’espero
Les situacions comunicatives es resolen d’una manera determinada en cada llengua. Als catalans, a l’amor de la nostra vida no ens fa res haver-lo d’esperar i esperar…
Perdona?, m’estàs dient que…? Per expressar incredulitat en català no utilitzem aquesta forma (el sorry anglès) sinó, com dius?, què vols dir?, vols dir que…? de la mateixa manera que obrim uns ulls com unes taronges si algun simpàtic ens pregunta quin és el teu nom en lloc de com et dius.
L’amor de la teva vida, no fa de mal esperar!
Interferències n’hi ha en totes les llengües, el problema és si parlem de Goliats com ara el castellà i l’anglès. Genuí, preferible, adequat segons els registres, canvi endogen, canvi exogen, calc? Com que la GIEC no ens ho posa fàcil, nosaltres ens limitarem a fer-vos memòria d’algunes expressions “nostrades” perquè les digueu.
Ni pensaments!, au, va! ni parlar-ne, de cap manera, això rai, és clar, i doncs?, i què ho fa, això? sens dubte ─enlloc d’òbviament, tan de moda ara que paradoxalment no hi ha res obvi─ , servidor-ora ─en una cua quan en preguntar per la tanda som els últims.
I què en fem de la construcció portar + temps que diu tothom? A la nova gramàtica essencial del l’IEC, la GEIEC, que us afegim com a enllaç a la banda dreta del Rubricatus es llegeix en lletra menuda la següent observació (adaptat):
“Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible[…]El meu fill porta tres dies {engripat / de mala lluna / sense dormir} confrontat a fa tres dies que el meu fill {està engripat / està de mala lluna / no dorm}. També s’usa aquesta construcció amb un gerundi de verb d’acció: Portava molts anys treballant de dependenta, per dir fa molts anys que treballa de dependenta.”
Així doncs, la GEIEC ens diu que és preferible emprar el verb fer i no pas el verb portar a l’hora de construir aquesta mena d’oracions temporals.
