Els testos s’assemblen a les olles?
Avui us volem oferir un relat adjectivat per afrontar el dia de Nadal amb garanties de supervivència, almenys lèxiques!
A punt? Com anem de parentela?
Qui més qui menys té alguna besàvia de qui dia passa any empeny, un avi esdentegat i una iaia ploramiques. El germà que no gira rodó, la tieta tafanera que ho vol saber tot de tothom, el cunyat gras com un teixó, el tiet conco fet un perdulari, el cosí de posat moix, el cunyat modernet sempre a punt de partir peres amb la sogra, el germà sorrut, el gendre xaró que sempre es fa veure, la xicota muntacristos, el nebot pispes amoixant les tietes per si cau algun bitllet, la veïna estarrufada perquè el nano ja té cotxe, els bessons esprimatxats, alts com un sant pau, la menuda, eixerida com un pèsol, i el més petit de tots, un nadó calentó com un torronet.
I la mare, que no s’està per romanços, que tots a taula i que tinguem la festa en pau.
I és que un cop a taula ni la cosina llepafils fa escarafalls. Hi ha qui troba el pollastre eixarreït, però per a mi n’hi ha per llepar-se’n els dits. Els del cap de taula endrapen els llagostins de tres en tres, mentre l’ala sud fa via amb el farcit que gairebé s’hi ennuega. I els llépols es deixen mig budell buit per a les postres.
Quina fartanera!
I després del tiberi i com a regal nadalenc us proposem la lectura en família d’un dels Vuit contes de Nadal de Pere Calders, que podeu recuperar en aquest enllaç de Vilaweb.
