Arxiu per abril, 2020

  • En línia

    Comencem el maig… confinats!
    I què hi fem a casa? Més enllà del teletreball (us recomanem aquest apunt sobre les diferències entre treball i feina) i la cura personal i familiar, com omplim les hores ara que ens estem a casa?
    Doncs amb xats grupals, videotrucades, videoconferències, formació en línia, webinars… I això què és? Doncs el webinar, que hauríem de dir seminari web o seminari en línia, cosa que ja ens fa molt més transparent el significat, és un anglicisme que es refereix a un “seminari multimèdia, interactiu i accessible en línia, que es pot seguir, en directe o en diferit, a través d’un web”.
    Tot i que costa trobar continguts en línia en català, ja que amb l’argument de la màxima difusió es recorre sistemàticament a l’espanyol (per exemple la UOC), cal una aposta clara per la nostra llengua a les xarxes. És ben preocupant que els professionals del país no optin per la llengua… del país. Si els continguts són prou atractius perquè persones d’arreu hi tinguin interès, ja hi haurà qui els subtituli (Google mateix ho ofereix) o en faci resums en altres llengües. Si renunciem a exercir de catalanoparlants en els àmbits de la recerca i el coneixement, anem pel pedregar. El català no hauria de ser l’excepcionalitat en un mar de recursos en línia fets per professionals catalans.
    Quant a aspectes de llengua, us recordem que les classes no es realitzen sinó que es fan, que sortosament una experiència és una vivència que ens deixa una empremta duradora, cosa que no aconsegueix cap plataforma digital (ara que vivim en el món de les experiències Teams o Zoom); que si tot això ens costa vol dir que no ens hi entenem i no pas que no ens *hi aclarim; que davant la necessitat les coses no urgeixen, sinó que calen; que no organitzem *events, sinó actes, trobades o el que sigui; que els canvis no s’esdevenen *de repent sinó de sobte, de cop i volta, d’improvís (i no pas *es donen de pressa, que vol dir la manera com les donem a algú altre), i que el procés de desconfinament no ens l’haurem de prendre *sí o sí *en sèrio, sinó tant sí com no, vulguem o no vulguem, de debò i seriosament.

    Article complet

  • Mens sana in corpore sano

    Reprenem els articles al Rubricatus, ara que el riu Llobregat deu baixar de valent, amb uns apunts sobre els moments que estem vivint.
    Quants no hem començat a fer ioga o gimnàstica a casa aprofitant el passadís o qualsevol racó alliberat de noses per estirar-hi un matalàs o estora que fem servir com a aïllant?
    Ara mateix n’estem aprenent un niu sobre els músculs de l’espatlla (la zona a banda i banda del coll anomenada muscle), la posició de l’esquena (sempre en singular!), la torsió dels malucs, l’obertura dels engonals, la rotació dels canells o la tensió dels bessons, que són els músculs del tou de la cama o panxell (en castellà, la pantorrilla). De la part posterior del coll en diem clatell o nuca i, ja que hi som, omòplats és una paraula plana!
    De les parts blanes del cos en diem tou, així també quan ens parlen de repenjar-nos amb tot el palmell de la mà o només amb el tou dels dits (en castellà, yema) per tal de fer la posició del gos, del gat o de la cobra. I, és clar, de rebot, també aprenem a conèixer-nos els cruiximents, tiretes o fiblades, i a regular els esbufecs després de l’esforç.
    Portar és un verb que significa bàsicament anar (amb alguna cosa) a sobre, com ara: “Portes el mòbil?” “No, me l’he oblidat”. Quan agafem una cosa d’un lloc per deixar-la en un altre, ens l’emportem: “Ara, per anar a comprar m’emporto la bossa per evitar agafar el carro del súper.”
    Així doncs, si en castellà se sol dir “llevamos el muslo a…”, nosaltres hem de dir que acostem la cuixa a…; en cap cas que *portem la cuixa cap a algun altre lloc, que seria una cosa ben estranya, perquè no ens l’emportem! Quan en un moviment diem que cal aproximar dues parts del cos, per exemple amb la mà ens agafem l’empenya del peu i estirem la cama (dificilíssim!) hem de dir que acostem la mà al peu i no pas que *portem la mà al peu o *portem la barbeta a terra.
     
    Acabat l’esforç, ja damunt l’estora i mirant al sostre, estem cap per amunt o panxa enlaire o, contràriament si ens tombem, estem bocaterrosa o cap per abaix (en castellà, boca abajo). És hora de relaxar-se.
    Us desitgem molts ànims i us animem a utilitzar el català en qualsevol cas, amb pandèmia o sense.

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog