Canvi o assimilació?
Si observem la manera de parlar d’una comunitat veurem que hi ha direrències entre els parlants depenent de múltiples factors: procedència geogràfica, adscripció socioeconòmica, nivell de formació, llengua primera o segona, edat… Per exemple, si ens fixem en el parlar dels joves, la distància amb el dels més grans s’ha accentuat en les últimes dècades com no ho havia fet mai amb el pas a una societat cada cop més urbana i immersa en les noves tecnologies.
Per exemple, en el terreny de la fonètica, sobretot en varietats amb una fonètica molt característica com ara les Illes Balears, els joves urbans canvien els hàbits articulatoris tradicionals pels de l’espanyol. Aquest fenomen també s’ha produït al Principat amb l’anomenat català xava, propi d’ambients metropolitans amb forta implementació del castellà, amb l’obertura de la vocal neutra, el tancament de les vocals obertes, la relaxació del consonantisme i els ensordiments sistemàtics. El contacte amb el castellà, doncs, pot provocar una simplificació del sistema fonètic del català, especialment en àrees on el castellà s’ha imposat com a llengua dominant.
Si voleu més informació sobre el català xava podeu consultar l’article de Jordi Ballart: Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava.
Val a dir que la llengua, com qualsevol ésser viu, sofreix una evolució constant, però cal veure si obeeix a causes intrínseques (evolució interna) o a la confluència amb la llengua dominant (assimilació). Segons els sociolingüistes, en situacions de gran interferència la llengua subordinada passa a ser un dialecte de l’altra.
Per tal d’evitar aquest procés cal un estàndard consolidat, conegut i valorat pels parlants i aplicat i difós pels mitjans de comunicació, les institucions i el sistema educatiu. I en català, tenim un estàndard reconegut? Difícil pregunta…; en parlarem al Rubricatus vinent (però podeu fer-nos arribar les vostres opinions a sota mateix)!
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.