Arxiu de la categoria ‘Fonètica’

  • Aquest petit tresor

     

    Els pronoms febles són un dels petits tresors del català, però malauradament tenen fama de difícils; tant dir-los com escriure’ls resulta complicat per a molts parlants i aprenents del català.

    Com sabem, els pronoms poden anar davant o darrere del verb i adopten diverses formes (reforçades, es; elidides s’; plenes, se, o reduïdes, ‘s), tot i que hi ha formes verbals que només admeten el pronom darrere. Continuem?

    L’adjunció d’un pronom feble darrere el verb, com ara en les formes d’infinitiu o en l’imperatiu, pot afectar la terminació del verb i, de retruc, també el pronom.

    Aquests canvis fonètics els fem principalment en parlar, en registres informals, i per tant no solem escriure’ls, però… i si ho hem de fer? Com els reproduïm?

    Vegem-ho:

    • Al profe, mira de convènce’l (mira de convèncer-lo, en registre formal)
    • Ens hem quedat per coneixe-us (ens hem quedat per conèixer-vos)
    • Vull di-us-ho. Recordeu que el pronom us no s’apostrofa mai. (vull dir-vos-ho)
    • Promete’m que arribaràs a l’hora (promet-me que arribaràs a l’hora)
    • A l’avi, serveixe’l primer (serveix-lo primer)
    • Digue’m el que m’hagis de dir (digues-me el que m’hagis de dir)
    • Digue-li que ho sento. Recordeu que el pronom li no s’apostrofa mai. (digues-li que ho sento)
    • Ajupe’t i estigue’t quiet! (ajup-te i estigues-te quiet!)
    • Aquesta és l’última vegada, tingue-ho present (tingues-ho present)

     

    I per què digue-li i no *diga-li? Doncs perquè la 2a persona de l’imperatiu del verb dir és digues i a dreta llei les combinacions resultants són digues-me, digues-li, digues-nos, digues-ho, etc. Tal com hem vist en els exemples, en parlar solem menjar-nos aquesta essa final per evitar dues consonants seguides: digue’m, digue-li, digue’ns, digue-ho, etc. perquè el verb adopta la forma digue (reducció de digues) i no diga ( *diga’m, *diga-li, *diga’ns, etc.)

    Article complet

  • Prokəfort!

    L’obertura de la vocal neutra en posició àtona té ja proporcions bíbliques. Cada cop es fa més difícil trobar algú que pronunciï amb normalitat les vocals neutres del català central. Per tot se sent *pero o *que [e], a l’estil castellà. No ens agrada la vocal neutra?

    Us recordem que aquest so, que en algunes varietats del català és ben viu i fins i tot pot ocupar la posició tònica −com ara en mallorquí−, és una vocal mitjana central i curta, que ha tendit a obrir-se ([ɐ] relaxada) per influència del castellà, que desconeix aquest so. De fet, en posició pretònica sovint cau, com ara a pr[ə]rò, b[ə]renar o v[ə]ritat o en els enllaços fònics, com ara, quin[ə]or[ə]és? Falta mitj[ə]hora per plegar. Però ara, especialment a l’àrea metropolitana i d’aquí la referència a la hipèrbole bíblica, pràcticament es confon amb una a tònica [a], que és un dels trets que caracteritza el català xava, tal com anomenaven aquesta varietat fortament castellanitzada els llibres de sociolingüística.

    Per tant, recordeu-vos de mantenir aquest so, no només en la conjunció i pronom que [kə] −que si aconseguim això ja seria èpic−, sinó també sempre que una vocal a o e estigui en posició àtona!

     

     

    Article complet

  • El gihad o la jihad?

    lletres àrabsLa convulsa realitat del món àrab i la seva relació amb els països  occidentals fa que les paraules gihad o jihad massa vegades  omplin les pàgines de la premsa. El gihad o la jihad (de  l’àrabجهاد ,  jihād, “esforç”, “lluita”) és un terme que fa  referència a un deure religiós de tots els musulmans. En àrab, el  mot gihad és un substantiu que significa lluita o resistència.

    Una persona dedicada al gihad és un mujahidí, que significa  combatent, guerrer o lluitador.

    Ara bé, no hi ha consens quant a l’extensió del mot. Originalment, el mot gihad apareix freqüentment a l’Alcorà, sovint en la frase feta “esforçar-se en el camí de Déu (al-jihad fi sabil Al·là)”; és a dir, que el que voldria dir és ser un bon musulmà. Des d’aquest punt de vista la gihad tant pot ser la lluita interior amb cadascú per allunyar-se del mal, com la lluita exterior contra els no creients (que exemplifiquen el mal) i que s’ha popularitzat com a Guerra Santa.

    Deixant de banda la complexa anàlisi sociopolítica, com n’hem de dir, en català?

    Els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) han optat per l’adaptació d’aquesta paraula al català amb jota inicial, la jihad [ʒihát], perquè existeix una regla que diu que la lletra iod  [j] de les paraules semites (àrab, hebreu, arameu…) en català es transcriu amb una j, una solució gràfica comuna a altres llengües i recollida, entre altres obres, al Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana, i al Gran diccionari 62 de la llengua catalana, d’Edicions 62.

    Ara bé, com en àrab, en francès o en italià, el DIEC i el Termcat opten per la solució  masculina i amb g, el gihad.

    Què fem, doncs: el gihad o la jihad?

    Des del punt de vista de la normativa, no hi ha dubtes: el gihad.

    Article complet

  • Canvi o assimilació?

    català xava

     

    Si observem la manera de parlar d’una comunitat veurem que hi ha direrències entre els parlants depenent de múltiples factors: procedència geogràfica, adscripció socioeconòmica, nivell de formació, llengua primera o segona, edat… Per exemple, si ens fixem en el parlar dels joves, la distància amb el dels més grans s’ha accentuat en les últimes dècades com no ho havia fet mai amb el pas a una societat cada cop més urbana i immersa en les noves tecnologies.

    Per exemple, en el terreny de la fonètica, sobretot en varietats amb una fonètica molt característica com ara les Illes Balears, els joves urbans canvien els hàbits articulatoris tradicionals pels de l’espanyol. Aquest fenomen també s’ha produït al Principat amb l’anomenat català xava, propi d’ambients metropolitans amb forta implementació del castellà, amb l’obertura de la vocal neutra, el tancament de les vocals obertes, la relaxació del consonantisme i els ensordiments sistemàtics. El contacte amb el castellà, doncs, pot provocar una simplificació del sistema fonètic del català, especialment en àrees on el castellà s’ha imposat com a llengua dominant.

    Si voleu més informació sobre el català xava podeu consultar l’article de Jordi Ballart: Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava.

    Val a dir que la llengua, com qualsevol ésser viu, sofreix una evolució constant, però cal veure si obeeix a causes intrínseques (evolució interna) o a la confluència amb la llengua dominant (assimilació). Segons els sociolingüistes, en situacions de gran interferència la llengua subordinada passa a ser un dialecte de l’altra.

    Per tal d’evitar aquest procés cal un estàndard consolidat, conegut i valorat pels parlants i aplicat i difós pels mitjans de comunicació, les institucions i el sistema educatiu. I en català, tenim un estàndard reconegut? Difícil pregunta…; en parlarem al Rubricatus vinent (però podeu fer-nos arribar les vostres opinions a sota mateix)!

     

    Article complet

  • Neutralitzacions

    Avui volem parlar sobre un terme de recent actualitat, com és el virus de l’Ebola, conegut en alguna de les seves espècies des de fa gairebé 40 anys  i el nom del qual prové del riu Ebola, a la República Democràtica del Congo, ja que va ser en alguns pobles situats a la riba d’aquest riu on es va identificar el virus. En contextos de divulgació, de vegades es fa servir la forma escurçada ebola, que és preferible escriure amb minúscula inicial.

    ebola

    Quant a la malaltia causada per aquest virus, rep les denominacions febre hemorràgica de l’Ebola o malaltia de l’Ebola.

    En relació amb la pronúncia d’Ebola,  es recomana la forma plana, perquè és la més acostada a la pronúncia en les llengües africanes d’origen, segons diverses fonts, i és també la forma més difosa en català des dels inicis. La pronúncia de les vocals àtones (la e- inicial i la -a final) és vacil·lant, tal com passa sovint en neologismes manllevats o en determinats mots cultes (llatinismes), i pot anar des del manteniment de la pronúncia tensa (eβóla), recomanada per TV3, fins a l’adaptació total (əβólə).

    És a dir, que es pot considerar normal que aquestes vocals es pronunciïn com si fossin en una síl·laba tònica, i també que es pronunciïn com a vocals neutres (en els dialectes en què es fan vocals neutres).

    En aquests sentit tenim altres manlleus i mots cultes, fins i tot molt usuals, que es resisteixen en català oriental a la neutralització, com ara teoria, coral, cineasta, òpera, orfeó, vídeo, neoclàssic, al·leluia, fluor… I per acabar, tornant al sentit recte del mot, tant de bo poguéssim neutralitzar el virus ben aviat!

    Article complet

>> << Entrades anteriors

    Vull fer un curs!


    Entrades recents


    Històric


    Núvol d’etiquetes

    abreviació (1) adequació (1) adjectius (2) aigua (2) anglicisme (12) article (4) catanyol (1) col·loquial (49) complement del nom (3) composició (2) Coronavirus (9) Donar (10) el/la (2) els hi (2) en (3) estàndard (2) etimologia (3) Fer (4) frases fetes (22) haver-hi (1) infinitiu (4) Informe de política lingüística (2) interferències lingüístiques (70) intransitiu (4) li (2) li hi (2) locucions temporals (1) lo neutre (2) lèxic (2) manlleus (8) Nadal (3) neologisme (4) neutralitzacions (3) objecte directe (3) ordre de la frase (3) pastisseria (1) perífrasis (4) Pillar (2) possessius incorrectes (2) pronoms febles (19) quantitatius (1) que (2) sexisme en el llenguatge (2) temps (2) transitiu (7)

    Recursos

     


    Comentaris recents


    Blog