Una estona a peu i una altra caminant
I vosaltres, ho feu drets o asseguts?
Aquests dies de mobilitzacions al carrer, tots ens hem exclamat en algun moment del fet d’estar tantes hores *de peu. La canalla sempre es pot enfilar a l’espatlla d’un adult o al pedrís d’un muret, els grans són prou previsors per portar una cadireta plegable però, i la resta? Nosaltres només us podem alleugerir lingüísticament: en català diem que fa massa estona que estem drets.
En situacions molt formals podem utilitzar l’adverbi dempeus (en pie, de pie, en castellà), propi de registres formals, com ara en una celebració: Quan arribà la presidenta, tothom es posà dempeus, i que també s’ha adoptat en molts termes de l’àmbit de l’esport per traduir l’standing anglès, com ara lluita dempeus o posició dempeus (posición de firmes), però que és inadequat en un registre col·loquial, en què la forma més usual és l’adjectiu dret/a. Per exemple: Amb aquells talons ja no podia aguantar més estona dreta.
I ja que avui ens hem fixat en aquesta part del cos tan útil com menystinguda, us enfilem més expressions perquè vegeu com són d’importants els peus: anar a peu coix, fer peu dins l’aigua, viure a peu pla, fer una cosa/pensar amb els peus, no tenir ni cap ni peus una idea, ficar-se de peus a la galleda, anar amb peus de plom, ser més vell que l‘anar a peu, saber de quin peu calça (*saber com les gasta), estar a peu d’obra o al peu del canó, rebre cops o puntades de peu, donar peu o ocasió al canvi, etc.
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.