Arxiu de la categoria ‘Convencions’

  • La clau del barri

     

    clausA casa hi teníem el barri, i més important encara, la clau del barri, que era la de la tanca d’accés a la casa. Els meus avis van comprar una caseta a Barberà del Vallès, ben a la vora de l’estació de tren, a mitjan anys 40 i, de sempre, de l’accés en dèiem barri i la clau del barri era aquella que penjava a la fusteta “On són les claus?”. Encara que no tingueu memòries dels anys quaranta, ni avis amb torreta, ni rosers al jardí, avui us podeu fer vostra la paraula barri.

    Si la busquem als diccionaris veurem que barri és tant l’espai tancat per diferents cossos d’edificis davant la casa (com a sinònims, pati, clos…) com la reixa mateixa que limita aquest espai (tanca, paret, reixat…).

    De la casa en diem masia, casa de pagès o, més modernament, torre. Abans la gent es deia que tenia una torre o que estiuejava a la torre. Després amb la irrupció del turisme de costa, ja vam parlar d’apartaments. Evidentment, l’explotació familiar, arreu del territori té noms molt diferents: mas, alqueria, masoveria, granja, casa pairal, casa de camp, lloc, possessió… i sovint porta davant la forma can/ca na (casa d’en/casa de na) o cal/ca la (casa del/casa de la).

    Aquí a l’Hospitalet tenim moltes cases i algunes cases amb barri, com ara Can Riera, Can Rigalt, Can Serra o Can Buxeres. Quant a la majúscula inicial, depèn de si can/cal forma part del nom propi de la casa o només designa l’edifici o l’activitat que hi té lloc: A cal notari hi ha el contracte de compravenda de Can Sumarro.

    Article complet

  • Ballem?

    cartellswing

     

    Suposo que tots ja deveu saber que els dies 8, 15 i 22 de febrer el CNL farem un taller de swing a la Biblioteca Tecla Sala.

    Swing, swing, suing?, com ho hem d’escriure?

    Aquest gènere musical vingut dels Estats Units era nou entre nosaltres, no teníem cap altre mot per designar-lo i la pronúncia i la grafia eren prou adaptables al català. Per això, ras i curt, va passar a engruixir el vocabulari de la llengua catalana (val a dir que no es va recollir al DIEC fins a l’edició del 2007!).

    Els manlleus són paraules procedents d’altres llengües, i no fruit de l’evolució històrica de la llengua d’acollida, que han passat a utilitzar-se de manera habitual perquè hi feien falta (és a dir, que el mot designava un nova realitat per a la qual no hi havia significant). La convenció general més estesa és escriure en rodona els manlleus adaptats i marcar en cursiva els no adaptats.

    Així doncs, escriurem en cursiva les paraules i expressions que no hagin estat adaptades ─és a dir que mantenen l’ortografia original─, com ara skater, al dente, botellón o mojito, amb el benentès que no hi hagi un altre mot català que tingui el mateix valor. Així sempre preferirem llibre electrònic a e-book, assetjament escolar a bullying, entrenament a coaching o sala d’exposicions a showroom.

    Ara bé, els manlleus no adaptats que s’escriuen amb una forma ben fixada internacionalment i àmpliament difosos s’escriuen en rodona. A més, és bo no farcir gaire els textos de cursives, sobretot si parlem de termes que no solen aparèixer fora del seu àmbit especialitzat (el nom dels estils musicals en una escola de ball, per exemple). Per tant, prescindirem de la cursiva, entre altres casos, si:

    • s’escriuen amb una forma molt fixada internacionalment i ja han passat a formar part de la llengua general: pizza, web, whisky, kiwi, taekwondo…
    • són noms d’estils, ritmes, temps i instruments musicals, i també de moviments socials: blues, country, heavy, hip-hop, jazz, reggae, cantabile, kora; hippy, okupa, punk, etc.

    Benvinguts al swing!

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog