D’afamats famolencs
D famolenc
Del món de Sant Jordi al món dels sentits, al de la teca concretament. No descobrirem la sopa d’all si diem que, amb la panxa plena, es llegeix millor!
El drac de Sant Jordi era de vida, un autèntic golafre, golut i fartaner. Endrapava a cremadent: moltons, ovelles, xaiets… i mai no es quedava tip. Contràriament, d’un drac que té manies a l’hora de menjar en diem llepafils o perepunyetes, però de dracs que fan escarafalls al menjar no n’hi ha gaires.
Com anàvem dient, el nostre drac, en D, es cruspia, engolia i s’empassava els garrins de tres en tres, després un bon trago de vi i a pair. Diem que s’empassava perquè el DIEC no recull la forma verbal tragar, tot i que sí recull els substantius trago, traguet o traguinyol.
Val a dir que quan algú o alguna cosa no hi ha manera que ens agradi diem que no ens el/la podem empassar o que no el/la podem pair (que és el que li va passar al drac!).
Ara bé, quan va començar a escassejar la manduca i en D va exigir donzelles per rosegar, ràpidament es va adonar que havia begut oli i que no són precisament els dracs qui remenen les cireres en els contes. Per a sant Jordi, va ser la xocolata del lloro: el va vèncer sense socarrimar-se ni un pèl i es va acabar el bròquil ben aviat.
I, com se sol dir en italià, se non è vero, è ben trovato. És a dir, que si no és cert, almenys ho sembla.
