Arxiu de la categoria ‘possessius’

  • La família, bé?

    Avui continuem parlant sobre els possessius amb quatre remarques interessants.

    Una és la posició del possessiu darrere d’alguns noms, quan la posició habitual sol ser davant, com ara en casa meva/casa teva/casa seva, etc., vinculat al lloc on ens estem o a l’habitatge familiar (la llar):

    • Casa nostra és casa vostra.
    • Vam anar a casa seva.
    • A casa meva som vegetarians (els de casa meva, la meva família)

    Però també podem usar casa sense possessiu, precedit de les preposicions a, de i, menys freqüentment, per, si pel context queda clar de qui és la casa de què es parla.

    • La meva àvia no surt de casa (és a dir, de casa seva)
    • Ves-te’n a casa que ja és tard (és a dir, a casa teva)

    La segona remarca és sobre l’adjectiu propi/pròpia que pot reforçar un possessiu o aparèixer fins i tot sense possessiu i que s’utilitza en contextos contrastius per eliminar ambigüitats:

    • Farem el nostre propi hortet.
    • L’Anna inclourà en el llibre poemes propis (diferent de: l’Anna inclourà en el llibre els seus poemes, que poden ser d’algú diferent de l’Anna)

    Ara bé, l’ús de propi/pròpia, molt estès, no és correcte en usos en què es pot substituir per mateix/a i que té un sentit merament emfàtic.

    • Els mateixos afectats (o els afectats mateixos) es van mobilitzar (i no pas, els *propis afectats es van mobilitzar).
    • El mateix autor (o l’autor mateix) va assistir a l’acte (i no pas, el *propi autor va assistir a l’acte).

    I per acabar, un apunt sobre els possessius àtons (sense determinant) que, encara que no són usats en tot el domini lingüístic, s’utilitzen sovint sobretot en relacions de parentiu. Com ara, mon pare/ton pare/son pare, i en femení, ma mare/ta mare/sa mare. I en plural, menys usual, mos cosins/tos cosins/sos cosins (o com en tortosí, mons/tons/sons), i en femení, mes cosines/tes cosines/ses cosines.

    Finalment, també s’utilitza en formes protocol·làries, com ara Ses Majestats els Reis d’Orient.

     

    Article complet

  • Nom i cognoms, si us plau?

     

    I si esborrem alguns possessius?

    Avui parlarem dels possessius tònics (precedits de l’article) que són els mots que presenten una relació de possessió o pertinença respecte a una persona gramatical. Els usem constantment, fins i tot en casos que no hi calen. Vegem-ho.

    Els noms que designen parts del cos no solen anar acompanyats de possessius, però poden demanar la presència d’un datiu en alguns casos. Així: 

    • No li veig la cara (i no pas, no veig la seva cara)
    • Em vaig posar la a la butxaca
    • Se’t tanquen els ulls. 

    També solen prescindir del possessiu els noms que designen objectes personals o activitats habituals, quan la relació possessiva ja és clara pel context.

    • Se m’ha fet tard, agafo l’abric i me’n vaig (i no pas, agafo el meu abric) 
    • El jardiner ja ha acabat la feina (i no pas, la seva feina)
    • On són les ulleres 

    Tot i que si volem remarcar que em refereixo a les meves ulleres en una casa on tothom en porta diré; on són les meves ulleres, aquestes són les teves! 

    En general els noms de parentiu s’expressen sense possessiu perquè la relació possessiva és clara. 

    • Què fa la família? Com es troben els pares?
    • Això, pregunta-l’hi al pare, jo no en sé res
    • S’estimen molt l’àvia 

    Com veiem, el possessiu és sobrer en molts casos: 

    • Nois, agafeu el llibre per la pàgina tres. (i no pas, agafeu el vostre llibre per la pàgina tres) 
    • Tenim moltes eines a l’abast (i no pas, al nostre abast) 
    • De l’Hospitalet, el que més m’agrada és la gent (i no pas, la seva gent). 

    Cal buscar alternatives a lús del possessiu, sovint amb un pronom feble, en frases com: 

    • Quantificats els danys, cal fer-ne la reparació/cal reparar-los (i no pas, fer la seva reparació). 
    • L’objectiu és conèixer l’aplicació i millorarne lús (i no pas, millorar el seu ús) 
    • Pel que fa als resultats, demà els publicarem (i no pas, demà, procedirem a la seva publicació).

    Així, ara que tot és demanar hora, digueu com us dieu i agafeu el torn, encara que us preguntin quin és el vostre nom i els vostres cognoms, i us diguin que agafeu el vostre torn 

    Article complet

  • No malbaratem la gent!

    Gent, on sou?

    Ja hem comentat altres vegades que l’ús dels possessius en català és força limitat. Lògic, atès que la forma més estàndard és llarga i redundant: article + possessiu + nom (les meves tietes àvies), tot concordat en gènere i nombre. Si utilitzem els possessius àtons, el text és més breu (ma mare, ton pare, ho farà sa tia!), però aquestes formes no són habituals en tots els registres ni en tots els parlants ni varietats.

    L’ús i abús que fem actualment les possessius és clarament una interferència. Primer tenim usos superflus com ara descriure que els seus són marrons i el seu nom és Carme, en què cal dir que té els ulls marrons i es diu Carme, o dir on he deixat la meva jaqueta sense que hi hagi un interès emfàtic (la meva, no la teva!), en què simplement volem saber on és la jaqueta. Els fills se suposa que són nostres, igual que els ulls pertanyen a la cara i les butxaques pertanyen als pantalons. Regla 1, doncs, si no hi cal, no cal.

    A banda sempre podem substituir quan vaig veure els seus cabells per quan li vaig veure els cabells; quan vaig mirar la seva boca, per quan li vaig mirar la boca, en què marquem la funció del possessiu amb un datiu. Molt més literari, oi? ; – )

    Fixem-nos l’ús que fan els blogs de viatges o els catàlegs de les agències d’aquest possessiu calcat dels “sus gentes”. No és només l’ús abusiu del determinant, també és el fet d’utilitzar gent de manera inapropiada. Si mirem el diccionari veurem que el mot gent forma construccions com ara: bona gent, mala gent, gent de bé, gent de mar, gent de terra ferma, gent de poca fe, gent de lletra, gent del camp, però no hi surt pas la seva gent/les seves gents per referir-se a la gent de tota la vida.

    “En aquest tresc coneixerem la bellesa de la selva i l’amabilitat de les seves gents”, “una visita guiada sobre Begur i les seves gents” , “us acostarem a la seva gent”, “Occitània i les seves gents”… És un no parar!

    En català, la meva gent és la meva família/la gent del meu entorn/la gent en qui puc confiar i la seva gent és, més ben dit, la gent del territori/la gent que hi viu/els habitants/els ciutadans/els veïns.

    Us proposem per a aquest 2019 més creativitat a l’hora d’escriure, fugir dels llocs comuns, de les interferències a tort i a dret, llegir bons autors, prosistes catalans clàssics, autors mallorquins, valencians i nord-catalans i, és clar, apuntar-vos a un curs de català al CNL per millorar els vostres coneixements de llengua, que tant de gimnàs fa mal!

    Bon any!

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog