D’avui en vuit i en vuit…
Ja vam comentar en un altre Rubricatus que érem a l’època del demanar hora, de reservar plaça i d’anar passant. També són dies d’ajornar i retardar. Avui donarem un cop d’ull a algunes formes que tot i que denunciades des dels primers manuals de barbarismes, lluny de recular, no hi ha manera de fer fora. Persistents com el virus.
Ens referim a les paparres *aplaçar (les eleccions, les vaccinacions, els pagaments…) i *atrassar/retrassar (els actes, els terminis, les trobades…). Tenim un desori tal de dates que esmorzem i dinem ajornaments, retards, posposicions, esperes, diferiments, allargaments, perllongaments, pròrrogues, trigues i sine die.
De la forma *plaç/plaços per designar cadascun dels pagaments parcials d’una suma en diem terminis —pagarem el dentista a terminis—, també per referir-nos al temps assenyalat per a fer alguna cosa —el termini de matrícula és fins al 16 de gener; a mitjà termini hem de vaccinar un terç de la població.
Depenent de la imminència amb què hem de resoldre un afer, parlem de curt, mitjà o llarg termini i no pas *a mig termini. Utilitzem l’adjectiu mig/mitja/mitjos/mitges per indicar la meitat d’alguna cosa: mitja temporada la farem a porta tancada, però a mitjà termini hi hem de permetre l’accés al públic; mig curs l’hem programat en línia, però a mitjà termini tornarem a fer classes presencials!
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.