Doncs perquè ho dic jo!
Avui anem d’autoritaris. Hi ha moments que les coses s’han de fer tant sí com no. No s’hi val a pactar. No hi ha negociació possible. En sabem de fer això?
És clar! Tot i la tradició pactista dels catalans, la llengua ens ofereix molts recursos per expressar l’obligació: l’un la perífrasi haver de + infinitiu que ens ha de permetre bandejar el *tenir que + infinitiu, el *tenir de + infinitiu i el famós *hi ha que/*n’hi ha que + infinitiu. L’altra estructura, fantàstica, és el verb caldre + infinitiu, conjugat en tercera persona.
Una altra forma d’expressar ordres (o instruccions) és l’ús de l’imperatiu dels verbs, en lloc de les formes d’infinitiu: el rètol *tancar la porta, perquè els veïns no es deixin l’ascensor obert, ha de ser tanqueu la porta; *no fumar, ha de ser no fumeu, i així: Estem fent obres, disculpeu les molèsties, apagueu el llum, etc., en català preferentment conjugades amb la segona del plural.
També tenim la construcció ser de + infinitiu, quan expressa un procés mental, com ara lamentar, suposar, creure, témer, agrair, admirar, etc., en frases com: És de suposar que aviat trobaran una solució; és d’agrair que ens hagin avisat. Per acabar també és possible usar la forma ser necessari (que) + verb, com ara: És necessari canviar l’oli del cotxe cada tres mil quilòmetre. En cap cas, però hem d’utilitzar la forma *es precisa, construcció que veiem sovint als aparadors de les botigues per sol·licitar personal: *es precisa dependenta, que ha de ser, obligatòriament, sense negociació possible, cal dependenta.
I ara, si teniu verd, passeu!
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.