Arxiu de la categoria ‘Sintaxi’

  • I en puc aprendre?

    Cistella! 3 punts!

    Puc aprendre el que em proposi. Ho puc aprendre tot, a ser creatiu o conciliador, a fer triples o a utilitzar els pronoms febles com cal: se’n pot aprendre.

    El d’avui és, ras i curt, un apunt per treballar la substitució pronominal. Posem que tenim una construcció formada pel verb aprendre + objecte directe i una altra pel verb aprendre de/a + oració d’infinitiu: d’aquest segon complement en diem complement preposicional i els llibres de text ens diuen que se substitueix pel pronom feble en si la preposició és de i pel pronom feble hi si la preposició és a, en o per.

    Al llarg de la conversa, el parlant sol substituir els complements verbals (informació coneguda) pel pronom que s’hi refereix. Ara bé, no tot s’hi val. Com els jugadors de bàsquet a l’hora de tirar a cistella, cal encertar-la!

    Vegem-ne alguns exemples:

    • Aquest any he après molt (valor absolut. Al verb no li cal cap complement).
    • Ara aprenc música. N’aprenc a l’EMMCA (complement directe indeterminat → en/n’)
    • Aquest trimestre aprendrem el significat de majors i menors. L’aprendrem (complement directe determinat masculí → el/l’)
    • Aquest trimestre aprendrem a diferenciar majors i menors. N’aprendrem (complement preposicional→ en)
    • I aprendrem que no és tan fàcil com sembla: Ho aprendrem (complement directe neutre →ho)

    Així la diferència entre ja n’aprendré (de saltar a corda, de ser creatiu, de lletra) i ja ho aprendré (tot això) depèn del complement que estiguem substituint.

    Els nostres avis, quan anaven a escola deien que anaven a estudi a aprendre de lletra. De fet, solien dir que com que no havien anat gaire a estudi, de lletra no en sabien pas. Ara anem molts anys a l’escola i tenim molts recursos per aprendre qualsevol matèria, però saber-ne, saber-ne…

    Article complet

  • A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat

    Més errors que paraules!

    La locució com que es fa servir per introduir una oració causal anteposada a l’oració a la qual s’adjunta, i aporta informació coneguda o compartida amb el receptor. Com que no arribaves, no t’hem parat plat a taula; és a dir, no t’hem parat plat a taula perquè no arribaves.

    Però sovint sentim com enlloc de com que, en la conversa espontània: *Com no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.  És a dir, com que no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.

    A la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC) hi podem llegir que l’ús de com en comptes de com que no és adequat en els registres formals. Us recomanem, doncs, que utilitzeu sempre la forma com que, adequada a totes les situacions comunicatives.

    Sovint aquesta causal queda suspesa i sembla que l’emissor tracti de justificar-se amb una entonació que deixa la frase enlaire, sense l’oració principal que hauria d’aparèixer a continuació. Això és habitual en el diàleg espontani: I el meu plat, Bernat? Ves, com que no has dit pas que vindries… (no t’hem parat plat a taula). 

    També tenim la conjunció com sigui que, molt més formal: Respectable jurat, com sigui que no hem pogut veure amb detall els vídeos, la meva defensa serà inevitablement incompleta.

    Val a dir que l’omissió de la conjunció que es presenta en altres construccions, per exemple, a l’hora d’unir diferents subordinades. En aquest cas, és preferible repetir-la cada vegada: Et vaig dir que arribessis a l’hora i que portessis les postres. I mai no podem ometre la conjunció que davant una subordinada, tot i el munt de contraexemples que trobem en la senyalització i retolació urbanes:

    Estem fent obres, preguem *disculpin les molèsties; és a dir, estem fent obres, us demanem que perdoneu les molèsties. O ras i curt: Carrer en obres, perdoneu les molèsties.

    Val a dir que la senyalització urbana proporciona als correctors moments lingüístics inoblidables, com ara, l’ús obsolet del verb pregar, pel que té de poc igualitari, i la forma de 3a persona (vostè, li/el-la) per adreçar-se als ciutadans, que en català ha estat sempre la segona del plural (vós, vosaltres, us-vos). Podeu viure un d’aquests “moments” vosaltres mateixos si us fixeu en el senyor que va xino-xano.

    Article complet

  • Més que parlar, escoltem

     

    El crit, d’Edvard Munch

    Si en l’article passat vam parlar de raonar i enraonar, en el d’avui ens posarem a l’altre costat, al de parar l’orella.

    Començarem recordant la diferència entre sentir i escoltar: en català sentir (aplicat principalment a l’oïda) és percebre amb els sentits i només quan hi parem atenció parlem d’escoltar.

    Hi sentim sense voler, però per escoltar hi hem de posar interès!

    Així al telèfon no et sento, rere una porta no et sento o si parles tan fluixet no et sento perquè la meva oïda no arriba a sentir-hi. Però si parles a crits o de mala manera no t’escolto (perquè parlar a crits et desqualifica).

    Els dels sentits són verbs preposicionals en què el pronom i el verb funcionen com un tot, convertint el verb en intransitiu: sentir-hi, veure-hi.

    • No cal que cridis que l’àvia no hi sent gens (amb adverbi)
    • Ja t’hi veus amb aquestes ulleres tan brutes? (amb complement circumstancial)

    Però en molts casos, escoltar i sentir funcionen com a verbs transitius: sentir (alguna cosa), veure (alguna cosa).

    • Sento crits i sorolls! (amb complement directe)
    • I tant que em sent, però com si sentís ploure
    • He vist la teva tia molt millorada de l’operació

    També tenim fraseologia amb el verb sentir i escoltar, com ara:

    • El pare ha sentit tocar campanes que en preparem una de grossa; dissimuleu! (en el sentit que sap vagament  alguna cosa).
    • Aquests nens no escolten, són uns desobedients (en el sentit de no fer cas)

    Obedients o no, escoltar segur que ens farà ser més savis!

    Article complet

  • Com prova la primavera?

                                                                                                                                            

    Més val que dimecres ens posem màniga curta!

    Aquests dies hem llegit una piulada que comenta que els meteoròlegs “s’han carregat” la primavera. Ni de bon tros creiem que és culpa dels homes del temps, però és ben veritat que la calor ha arribat de cop. En un tres i no res de les enfarinades del febrer hem passat a la calor preestiuenca i el canvi d’hora ho ha amanit regalant-nos més hores i més llum.

    Vivim un procés d’augment de les temperatures, val més que/més val que ho tinguem clar.

    Fixem-nos que en català, l’expressió fixada per dir que una cosa és preferible o convenient és valer més. Per exemple:

    Val més que ens anem fent a la idea que tenim sis mesos d’estiu!  

    La construcció *més et val/*més us val/*ja li val/*més li val fer-me cas ─amb el pronom feble que correspongui enmig─  és un calc de la forma castellana, más te vale/más os vale/ya le vale/más le vale hacerme caso. És a dir, en català hem de dir: més val que em facis cas; pobre de tu, si no em fas cas; te’n guardaràs prou, de no fer-me cas; ja te’n cuidaràs prou, de desobeir-me.

    Per tant, *ja els hi val als homes del temps! *ja ens val tanta calor!, podria ser més val que (els homes del temps ens tornin la primavera), més val que ens anem calçant amb tanta calor, pobres de nosaltres, amb tanta calor!

    Piulades agressives?, val més que no en feu.

    Article complet

  • Tocats del bolet

    L’ou de reig més gran de Catalunya

    La nova gramàtica considera adequades algunes locucions que fins ara es consideraven incorrectes, com ara degut a seguit d’un sintagma nominal o d’una oració encapçalada per el fet que, en sentit causal.

    Per exemple: El preu es va encarir degut a l’absència de pluges.

    Fins ara la corregíem i la substituíem per ja que, perquè, a causa que, gràcies a, per culpa de, que continuen sent adequades en tots els contextos. Les formes degut/deguda només eren correcte com a participi del verb deure, és a dir concordant amb un nom anterior al qual es referien i seguides o no de la preposició a.

    Per exemple: Lencariment de preus va ser degut a…/la pujada de preus va ser deguda a l’absència de pluges (concordança amb el nom anterior: encariment degut a/pujada deguda a) .

    Però  hi ha d’altres locucions que, simplement, no són catalanes i no podem utilitzar de cap de les maneres, vegem-les!

    *Per suposat que vindrem! ⇒ per descomptat/i tant que vindrem!

    *A fi de comptes/*al fi i al cap l’important és passar-ho bé ⇒ al cap i a la fi, al capdavall, a l’últim, fet i fet l’important és passar-ho bé.

    *Sempre i quan els tallis amb cura ⇒ sempre que els tallis amb cura.

    *En base a la meva experiència ⇒ a partir de/partint de la meva experiència.

    *Sota el meu punt de vista, n’hi ha d’haver forces ⇒ des del meu punt de vista, n’hi ha d’haver forces.

    *Tal i com dèiem, no els hem d’arrencar ⇒ tal com dèiem, no els hem d’arrencar.

    *Ja podem anar a caçar bolets, doncs ha plogut! ⇒ ja podem anar a caçar bolets perquè ha plogut!

    Sens dubte, la millor informació que us hem donat en aquest apunt és que després de les pluges sembla que ja es troben bolets als boscos, cosa que en un país micòfil com el nostre és sempre una bona notícia.

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta