Arxiu de la categoria ‘Sintaxi’

  • Fem’ls-hi fàcil

     

     

    Als xiquets que tornen al col·legi després de tants de mesos sense veure els companys. A les àvies i avis que no poden estar-se amb els nets. Als docents que han de fer no-abraçades als alumnes. Als botiguers i paradistes que estan a punt d’abaixar la persiana. Als sanitaris que ens han de cuidar amb pandèmia o sense. Als treballadors de la neteja que no donen l’abast.

    Fem-los-hi fàcil!

    Avui volem reivindicar la feina de totes aquestes persones i, és clar, la combinació pronominal els hi (en un estil més formal, los-hi), per substituir una tercera persona plural, els destinataris dels nostres millors desitjos (els infants, els avis i àvies, els docents, les persones que tenen feines essencials…).

    En aquests sentit us recomanem que llegiu el següent apunt del blog de l’Optimot, que ens parla d’aquestes combinacions col·loquials que sovint no sabem com escriure perquè són bàsicament orals. I per molts anys!

    Sobretot, bandegeu el *lis: ni pensar-hi a *fer-lis fàcil la feina! *Lis és una interferència i no forma part del sistema pronominal del català (no és doncs el plural del pronom de tercera persona singular li) i és mooooolt encomanadís, com allò que tots sabem.

    I si en voleu més, els lingüistes de TV3 ja fa anys que ens van fer la farina blana.

    Article complet

  • El nostre maig

     

    Avui recollirem algunes expressions que hem sentit durant la setmana i que si tenim les orelles ben a punt segur que ens han grinyolat.

    Alguns dies el cel apareixia ennuvolat i el metereòleg de la família predeia “plourà“, però en cap cas “*va a ploure”, que seria la forma del castellà o de l’anglès (va a llover/is going to rain). La perífrasi anar a + infinitiu en català té un valor d’immediatesa, no pas de futur, i se sol utilitzar quan parlem en passat: ahir semblava que anava a ploure, però avui no plourà. Per tant, diem vaig a comprar o vaig a la feina quan sortim de casa amb un cop de porta (sentit de moviment o direcció), perquè és un fet imminent, però som-hi o comencem ara o estem a punt de començar, i no pas *anem a començar, quan volem posar ordre al guirigall d’una videotrucada.

    Fins no fa gaire, aconseguir mascaretes ha estat un campi qui pugui (sálvese quien pueda) i tothom anava a la seva (*a lo seu). Aquesta sensació també l’hem tinguda qual hem enxampat (pillat) els veïns fent esport o escampant la boira més enllà de les franges permeses. O érem nosaltres?

    Sortosament molts dels establiments tancats aquests dies amb pany i forrellat (a cal y canto), comencen a obrir. Poder passar a la fase 0,5  ja és un què (menos da una piedra). Val més això que res, tot i que els botiguers estan molt amoïnats perquè plou sobre mullat; els maldecaps venen un rere l’altre sense temps de rescabalar-se’n.

    Ara, davant les veus que aconsellaven reduir la mobilitat a començament de març, molts hem exclamat un ja es veia venir! o un d’això plora la criatura! És clar que, a pilota passada (a toro pasado)és molt fàcil de dir!

    I per acabar, no us oblideu de rentar-vos les mans i no pas *netejar-vos les mans, i de practicar la distància física, personal o de seguretat, molt millor que no pas la distància social, que és tota una altra cosa!

     

    Article complet

  • Factors de risc

     

    Un lot de tests

    Amb l’aplanament de la corba i l’inici del desconfinament (això tan entenedor de les fases i els territoris) hi ha consens que caldria una política de tests massius (perquè ja sabem que molts som asimptomàtics) per identificar els casos i fer el seguiment *dels mateixos. De debò? No, de cap de les maneres! En tot cas, identificats els casos, caldria fer-ne el seguiment o fer el seguiment de les persones amb possibilitat d’encomanar (no ens oblidem d’aquest sinònim) la malatia.

    Què volem dir? Doncs que mateix/mateixa és un adjectiu o adverbi que no funciona mai com a pronom. Recórrer-hi perquè no volem repetir l’element que acabem d’esmentar (casos o persones) és incorrecte. En català tenim uns meravellosos pronoms febles que serveixen per substituir un element ja conegut i escurçar la frase.

    Vegem-ho novament. “Avui mateix (aquí fa d’adverbi) aniré a fer-me el test (en plural, tests o testos, tot i que en el sentit de prova mèdica se sol utilitzar tests), però fins d’aquí dos dies no en sabré el resultat (i no pas no sabré el resultat *del mateix).

    Altres exemples, en què el pronom en sol ser bandejat i que veiem sovint en mitjans i webs és quan substitueix un complement del nom:

    “Selecciona una notícia per veure el seu contingut (el contingut de la notícia)”, en lloc de “selecciona una notícia per veure’n el contingut”. També trobem el cas redundant de selecciona una notícia per *veure’n el seu contingut, que és totalment incorrecte.

    L’omissió de pronoms febles a l’hora de redactar, la inflació de possessius, sobretot quan traduïm un text del castellà (com fan molts mitjans), comporta aquestes solucions que ni sonen catalanes ni ho son.

    Taduir, com desconfinar, s’ha de fer a poc a poc i bé, atents a les característiques de cada territori/llengua i mai de manera automàtica, cosa que només fa que desfigurar la llengua d’arribada i treure tota la gràcia al text. Que no hàgim de fer una frenada sobtada i, apa, novament tots a casa!

    Article complet

  • I en puc aprendre?

    Cistella! 3 punts!

    Puc aprendre el que em proposi. Ho puc aprendre tot, a ser creatiu o conciliador, a fer triples o a utilitzar els pronoms febles com cal: se’n pot aprendre.

    El d’avui és, ras i curt, un apunt per treballar la substitució pronominal. Posem que tenim una construcció formada pel verb aprendre + objecte directe i una altra pel verb aprendre de/a + oració d’infinitiu: d’aquest segon complement en diem complement preposicional i els llibres de text ens diuen que se substitueix pel pronom feble en si la preposició és de i pel pronom feble hi si la preposició és a, en o per.

    Al llarg de la conversa, el parlant sol substituir els complements verbals (informació coneguda) pel pronom que s’hi refereix. Ara bé, no tot s’hi val. Com els jugadors de bàsquet a l’hora de tirar a cistella, cal encertar-la!

    Vegem-ne alguns exemples:

    • Aquest any he après molt (valor absolut. Al verb no li cal cap complement).
    • Ara aprenc música. N’aprenc a l’EMMCA (complement directe indeterminat → en/n’)
    • Aquest trimestre aprendrem el significat de majors i menors. L’aprendrem (complement directe determinat masculí → el/l’)
    • Aquest trimestre aprendrem a diferenciar majors i menors. N’aprendrem (complement preposicional→ en)
    • I aprendrem que no és tan fàcil com sembla: Ho aprendrem (complement directe neutre →ho)

    Així la diferència entre ja n’aprendré (de saltar a corda, de ser creatiu, de lletra) i ja ho aprendré (tot això) depèn del complement que estiguem substituint.

    Els nostres avis, quan anaven a escola deien que anaven a estudi a aprendre de lletra. De fet, solien dir que com que no havien anat gaire a estudi, de lletra no en sabien pas. Ara anem molts anys a l’escola i tenim molts recursos per aprendre qualsevol matèria, però saber-ne, saber-ne…

    Article complet

  • A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat

    Més errors que paraules!

    La locució com que es fa servir per introduir una oració causal anteposada a l’oració a la qual s’adjunta, i aporta informació coneguda o compartida amb el receptor. Com que no arribaves, no t’hem parat plat a taula; és a dir, no t’hem parat plat a taula perquè no arribaves.

    Però sovint sentim com enlloc de com que, en la conversa espontània: *Com no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.  És a dir, com que no vas dir res, no t’hem parat plat a taula.

    A la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC) hi podem llegir que l’ús de com en comptes de com que no és adequat en els registres formals. Us recomanem, doncs, que utilitzeu sempre la forma com que, adequada a totes les situacions comunicatives.

    Sovint aquesta causal queda suspesa i sembla que l’emissor tracti de justificar-se amb una entonació que deixa la frase enlaire, sense l’oració principal que hauria d’aparèixer a continuació. Això és habitual en el diàleg espontani: I el meu plat, Bernat? Ves, com que no has dit pas que vindries… (no t’hem parat plat a taula). 

    També tenim la conjunció com sigui que, molt més formal: Respectable jurat, com sigui que no hem pogut veure amb detall els vídeos, la meva defensa serà inevitablement incompleta.

    Val a dir que l’omissió de la conjunció que es presenta en altres construccions, per exemple, a l’hora d’unir diferents subordinades. En aquest cas, és preferible repetir-la cada vegada: Et vaig dir que arribessis a l’hora i que portessis les postres. I mai no podem ometre la conjunció que davant una subordinada, tot i el munt de contraexemples que trobem en la senyalització i retolació urbanes:

    Estem fent obres, preguem *disculpin les molèsties; és a dir, estem fent obres, us demanem que perdoneu les molèsties. O ras i curt: Carrer en obres, perdoneu les molèsties.

    Val a dir que la senyalització urbana proporciona als correctors moments lingüístics inoblidables, com ara, l’ús obsolet del verb pregar, pel que té de poc igualitari, i la forma de 3a persona (vostè, li/el-la) per adreçar-se als ciutadans, que en català ha estat sempre la segona del plural (vós, vosaltres, us-vos). Podeu viure un d’aquests “moments” vosaltres mateixos si us fixeu en el senyor que va xino-xano.

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog