El made in Xina té molts anys
Segur que també us quedat enlluernats amb les fotografies de les grans extensions de presseguers florits als camps d’Aitona o Torres de Segre, a Ponent, a la plana de Lleida, país de la fruita dolça i de pinyol. Un mar rosat. I si en llegiu alguna cosa, a la bellesa del paisatge hi sumareu la del lèxic perquè parlar de fruiters és tan bonic com veure’ls.
La fructicultura és la branca de l’agricultura que s’ocupa del conreu de plantes i arbres fruiters. Normalment això es fa en vivers, que són els llocs dissenyats per a criar-hi planters o per a engrossir-hi plantes destinades al mercat.
Les varietats tradicionals són el fruit del llarg procés en què l’agricultor selecciona les varietats més adaptades a les característiques del seu territori. Parlem de sòls fèrtils, francs i lleugers, embassats i entollats, calcaris, ben drenats o argilosos, profunds o soms; quant a la planta, parlem de la capacitat d’ancoratge, del ritme de caiguda del fruit o de la resistència als fongs.
Si som de l’Hospitalet segur que coneixem la paraula feixa, també bancal, que són les peces de terra de conreu plana, limitades per marges de pedra o tanques. També poden estar limitats per llenques llargues i estretes de terra a un nivell més baix, les rases.
Els fruiters se solen empeltar, és a dir, s’insereix una part (l’empelt) d’un arbre proveïda d’una o més gemmes (rudiment vegetal que es converteix en una tija, una branca o una flor) en una branca o tija d’un altre arbre (el peu o portaempelt) de manera que se n’aconsegueix una de nova amb les característiques desitjades de totes dues.
Presseguers, albercoquers, pereres, pomeres, nesplers (nesprers)… Quin us agrada més?
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.