Enterramorts, tapaforats, aixafaterrossos, escalfacadires…
L’escanyapobres (1884), una de les novel·les més conegudes de Narcís Oller
Benplantat o contràriament malgirbat; cellajunt i galtaplè; panxacontent o llepafils; malfeiner i esquenadret; caragirat i pocavergonya; lletraferit i mestretites; somiatruites i bufanúvols; llenguallarg i bocamoll; capcot i bocatancat; busca-raons i primmirat; cagadubtes i milhomes… Aquest ventall d’adjectius i noms ─amb les formes femenines corresponents, que de tot hi ha en el món de les dones també!─, formats per l’adjunció de dos mots de categories gramaticals diferents per formar-ne un de nou són els millors descriptors de persones que podem trobar i omplen les pàgines de la millor literatura.
La composició és un mecanisme de formació de noves paraules a partir d’altres mots de la llengua. En podem obtenir adjectius (pocapena), noms (escanyapobres) o fins i tot verbs (capgirar)! Normalment els dos mots que conformen el mot compost s’uneixen directament, sense posar-hi cap guionet enmig, llevat que hi hagi algun aspecte fònic que recomani l’ús del guionet per facilitar-ne la lectura, com ara a pèl-roig o coll-llarg. Quant a l’accent, tots dos components mantenen la pronúncia de les vocals amb el mateix timbre que tenien en el mot originari. Així, el compost “portaveu” es pronuncia com si fos escrit “porta veu” (amb la o tònica i no pas neutralitzada en u, tal com hauria de ser en català central).
Us animem a utilitzar una adjectivació rica i contrastada. Hi ha vida més enllà d’un paio molt “guai”, una experiència molt “xula” i que “maco” tot plegat!
