Arxiu de la categoria ‘Morfologia’

  • Gener, el mes dels bons propòsits

     

    Què, nois, fem un cop de cap, enfilem l’agulla i posem a punt d’una vegada aquest català que tenim mig rovellat i més ara, que sabem que hi ha hagut canvis en l’ortografia?

    No s’hi val a dir “em *dona igual, ja fa masses anys que vaig deixar d’estudiar!” El tant me fa, m’és igual i no me’n sortiré respon a un model superat d’aprenentatge. Aprenem al llarg de tota la a vida; als CNL tenim l’experiència de persones grans que han començat a estudiar català ja jubilades i han publicat llibres i guanyat premis!

    Si no ens hi hem posat fins ara no és perquè no ens *doni temps (és a dir, perquè no tinguem temps), sinó que no ens sabem organitzar, de temps en trobarem si tenim prous ganes de fer alguna cosa, i millorar les nostres habilitats lingüístiques sempre és una satisfacció. No haureu de *currar molt, ni tan sols pencar gaire; només posar-hi interès. Què, dit i fet? Al CNL encara queden places per als cursos de gener a març.

    Gener, també, el mes de les noves incorporacions, com ara cassolada, un mot acabat de fer (i no pas *recent fet!)  que ha estat votat com el neologisme de l’any 2017. Aquesta paraula ja figura en el Diccionari de la llengua catalana en el sentit de menjar que s’ha cuinat d’un cop en una cassola, i ara s’hi podria afegir l’accepció de protesta col·lectiva en la qual es fa soroll amb cassoles, si l’Institut d’Estudis Catalans ho considera oportú.

    Comencem l’any fent bullir l’olla, doncs!

    Article complet

  • I nosaltres, som de llevar-nos d’hora o tard?

     

    En el nostre món de la immediatesa, les expressions temporals són constants i no sempre les utilitzem bé. Avui consultarem la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC, per sortir de l’atzucac previsible si som dels que acostumem a fer tard. Com ho podem resoldre?, aviat ho veurem! Per exemple, si  fem tard *tots els dies, amb valor de freqüència, d’ara en endavant direm que fem tard cada dia. Si som dels que no hi ha manera de llevar-nos *aviat, ara direm que ens és impossible llevar-nos d’hora, i si som dels que farem alguna cosa *en breus, direm que la farem tot seguit o de seguida. Quin canvi!

    Vegem-ho:

    Aviat és un adverbi  que significa al cap de poc temps, d’aquí a poc temps, passat poc temps, sense referència al moment que som i que també s’usa en el sentit d’abans del temps establert o normal. “Aviat començarem els cursos”, “Enguany la inscripció ha estat més aviat que altres anys.” Recordeu, també, les expressions al més aviat possible, com més aviat millor, com abans millor, tan aviat com pugui, per substituir  el conegut  *lo abans possible.

    D’hora és una locució adverbial que vol dir a una hora relativament poc avançada. “Sol dinar d’hora, a quarts de dues”, però “aviat dinarem, quan arribi el teu germà, a quarts de quatre!” Coneixeu la cançó de Lluís Llach “Escriu-me aviat”?, el títol vol dir que no fem esperar la nostra carta gaire temps, que ens enyoren, i no pas que ens hàgim de despertar a trenc d’alba per escriure-la.

    Si en voleu més exemples:

    Els alumnes es cansen aviat i cal canviar d’activitats constantment.

    Aviat tindrem cadires noves. (Eps, que això és ben cert, podeu venir a comprovar-ho.)

    Els cursos comencen més aviat que mai, al setembre, i el meu curs és ben d’hora al matí.

    Si seguim aquests exemples potser algun dia arribarem a la cita un quart abans, arribarem d’hora!

    Per acabar recordeu que, com va dir Pep Guardiola: “si ens aixequem ben d’hora i penquem, … aquest és un país imparable.” I això val per a cadascú de nosaltres!

    Bon inici de curs!

    Article complet

  • Augmentem la família!

    Parlant de dàlmates, mai no n’hi ha prous!

    Una de les novetats de la nova Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) quant a morfologia de les paraules la (és a dir, si són invariables o canvien pel que fa a gènere i nombre) és la descripció del plural/femení d’alguns quantitatius que fins ara consideràvem invariables i sancionàvem.

    Tal com es diu a l’apartat 17.3: “En registres informals, però, es constata una certa tendència a dotar alguns d’aquests quantitatius invariables de flexió de nombre. Aquest és el cas de prou, massa i força. A més el quantitatiu prou presenta, en alguns parlars, flexió de gènere amb les formes analògiques prouta i proutes, formes que no resulten adequades més enllà dels registres informals“. El quantitatiu bastant/bastants ja figurava al DIEC amb les formes bastanta/bastantes, també en registres formals.

    Fixem-nos en el llenguatge de la GIEC; en cap cas prescriu o determina la correcció o incorrecció d’una forma. A partir de la variació lingüística quant a registres i dialectes, diferencia entre un estil molt formal, un de formal o estàndard i un d’informal o col·loquial, en què aquests usos analògics serien els més habituals.

    No hi ha respostes unívoques, tot depèn de qui ho diu, a qui s’adreça, en quina situació i amb quin propòsit. Sempre, és clar, que siguin formes catalanes i no interferències d’altres llengües, per més informals que siguin.

    I ara un exemple de tria lèxica: sortint d’una classe especialment llarga, un parell d’alumnes s’aixeca volant i s’apressa cap al passadís. “On aneu? ¬─pregunta una amiga. Al lavabo ─diu una, A pixar! ─crida l’altra.” Adequat, inadequat, què en penseu? I si els hi hagués preguntat això mateix un desconegut a qui haguessin envestit mentre sortien de l’aula? Adequat, inadequat?

    La nova gramàtica va per aquí, per enfortir les tries informals que són les que garanteixen l’ús espontani i viu de la llengua, sense haver de recórrer a les interferències.

    Article complet

  • Textos àgils, pocs demostratius

     

    Les ulleres bifocals ens permeten veure-hi de prop i de lluny!

    Els demostratius marquen les relacions espacials entre els interlocutors. Segur que els coneixem! Aquest (i resta de formes) i això, de proximitat; aquell (i resta de formes) i allò, de llunyania; i els adverbis ací, aquí, allí, allà.

    Quan el nom especificat és implícit, el demostratiu té la funció de pronom, com ara:

    Atén aquesta alumna que aquella ja l’atendré jo.

    Sovint, però, abusem dels demostratius, en frases com:

    Cal avaluar els recursos i decidir si *aquests són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea de barri i actuen segons les directrius *d’aquesta.

    Això només és possible en *aquells casos que preveu la llei.

    Aquests usos són força freqüents en el llenguatge escrit. Potser busquen la precisió i la formalitat, però, fet i fet, empitjoren el text. És millor, doncs, repetir el nom o, simplement, prescindir del demostratiu.

    Cal avaluar els recursos i decidir si són suficients.

    Els veïns s’han afegit a l’assemblea del barri i actuen segons les seves directrius/segons les directrius de l’assemblea /segons les directrius d’aquesta assemblea.

    Això només és possible en els casos que preveu la llei.

    Igualment, hem d’evitar usar els demostratius com a pronoms quan els puguem substituir per un pronom feble o relatiu:

    La directora i la secretària *d’aquesta n’estaven al cas; que ha de ser, la directora i la seva secretària n’estaven al cas.

    Correspon a la comissió estudiar els projectes i fer una selecció *d’aquests; millor, i fer-ne una selecció.

    L’assemblea va aprovar les quotes familiars. Les funcions *d’aquestes són…; és a dir, l’assemblea va aprovar les quotes familiars, les funcions de les quals/les funcions de les quotes són…

    Per tant, eviteu els demostratius sempre que no siguin necessaris, ja eliminant-los, ja amb pronoms febles o pronoms relatius, ja repetint el nom que determinen.

    Article complet

  • Bar restaurant o casa fonda?

    1935656_153203856542_6750687_n

    Què tenen en comú aquestes paraules?

    A banda que a tots dos establiments s’hi menja molt bé, els dos estan formats a partir de la suma de dues paraules. D’aquests mots en diem compostos i la composició és el procediment de formació de paraules noves a base de combinar dos o més mots que ja posseïen un sentit propi. La majoria de compostos catalans s’escriuen junts, formant un únic mot, que té un sentit diferent al dels mots que el constitueixen, com ara vistiplau, coliflor, malnom, gratacels o filferro.

    Les paraules que ens ocupen, però, es formen per l’adjunció d’un nom a un altre i s’escriuen separades i sense guionet.

    En els casos que el segon component està subordinat al primer, és a dir, una escola que fa de bressol, un camió que fa de cisterna, etc., l’únic dels dos mots que té plural és el primer, el nucli. Per tant; paraules clau, bars restaurant, escoles taller, escoles bressol, informes proposta, biblioteques museu, decrets llei, acords marc, cafès concert, cuines menjador

    En els casos en què hi ha una relació de coordinació entre els dos noms es fa el plural de tots dos components, com ara, comtes reis, magistrats/ades jutges/esses, alcaldes/esses presidents/dentes

    Hi ha molts altres tipus de compostos (depenent de la categoria dels mots que els formen), alguns dels quals conserven el guionet enmig, com ara els punts cardinals, nord-est, sud-oest, i els compostos expressius o repetitius, fer la viu-viu, anar a mata-degolla, bum-bum, xino-xano, ziga-zaga, etc.

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Etiquetes


Meta