El made in Xina té molts anys
Segur que també us quedat enlluernats amb les fotografies de les grans extensions de presseguers florits als camps d’Aitona o Torres de Segre, a Ponent, a la plana de Lleida, país de la fruita dolça i de pinyol. Un mar rosat. I si en llegiu alguna cosa, a la bellesa del paisatge hi sumareu la del lèxic perquè parlar de fruiters és tan bonic com veure’ls.
La fructicultura és la branca de l’agricultura que s’ocupa del conreu de plantes i arbres fruiters. Normalment això es fa en vivers, que són els llocs dissenyats per a criar-hi planters o per a engrossir-hi plantes destinades al mercat.
Les varietats tradicionals són el fruit del llarg procés en què l’agricultor selecciona les varietats més adaptades a les característiques del seu territori. Parlem de sòls fèrtils, francs i lleugers, embassats i entollats, calcaris, ben drenats o argilosos, profunds o soms; quant a la planta, parlem de la capacitat d’ancoratge, del ritme de caiguda del fruit o de la resistència als fongs.
Si som de l’Hospitalet segur que coneixem la paraula feixa, també bancal, que són les peces de terra de conreu plana, limitades per marges de pedra o tanques. També poden estar limitats per llenques llargues i estretes de terra a un nivell més baix, les rases.
Els fruiters se solen empeltar, és a dir, s’insereix una part (l’empelt) d’un arbre proveïda d’una o més gemmes (rudiment vegetal que es converteix en una tija, una branca o una flor) en una branca o tija d’un altre arbre (el peu o portaempelt) de manera que se n’aconsegueix una de nova amb les característiques desitjades de totes dues.
Presseguers, albercoquers, pereres, pomeres, nesplers (nesprers)… Quin us agrada més?
