Una altra mena de desigualtat
Vivim en societats diverses i com tots sabem, al costat de la versió naïf i positiva de la multiculturalitat, la diversitat sovint vol dir desigualtat. Fixant-nos en el tema del nostre blog, quatre dades: el 96% de la població mundial parla el 4,5% de les llengües (percentatge que s’ha anat reduint), el 40% de les llengües ja no es transmeten, el 10% de les llengües tenen últims parlants o se n’ha mort la comunitat que les parlava, i el 40% de les llengües tenen símptomes de pèrdua (aquest seria el cas del català, que té pèrdua d’estructures i usos). No pinta gaire bé, oi, el panorama?
El fet que una persona o un grup conegui més d’una llengua, no implica que la comunitat usi indistintament més d’una llengua. Molts individus són plurilingües però les seves societats funcionen bàsicament en una llengua i, ras i curt, si una llengua no és necessària deixa de transmetre’s i de parlar-se. Per a què?
Perquè un llengua sigui usada les persones s’han d’adonar que fer-ho és beneficiós per a elles. La incorporació de les persones nouvingudes a la societat catalana, on el català conviu amb una altra llengua de molt més abast, els comporta necessàriament adaptar-se al context que els acull, i un dels àmbits en què això és més important és el de la comunicació. Poder-se comunicar amb els parlants de la comunitat d’acollida en la llengua pròpia del territori és un factor clau per a la integració. En una comunitat com més elements es comparteixen més possibilitats hi ha de sentir-s’hi bé i plenament integrat. I això sense que calgui abandonar la llengua i cultura d’origen. Tots sabem que estimem i valorem més allò que considerem propi.
Per tal que aquesta adaptació sigui possible, cal acostar la llengua catalana als nouvinguts que encara no la utilitzen com a pròpia, en el màxim d’espais: escola, administració local, mitjans de comunicació, cultura i lleure, fins a fer-ne una llengua del carrer, la llengua comuna de l’Hospitalet.
És clar que la realitat és tossuda i les dades sobre l’ús i el coneixement de la llengua catalana són encara lluny d’aquest desideràtum. Si les voleu consultar, podeu clicar el següent enllaç: Informe de política lingüística 2016.
Si volem deixar de ser els cuers i sortir de la zona de risc (llengües amb símptomes de pèrdua), posem-nos-hi. La diversitat també ha de voler dir igualtat d’oportunitats.
