L’article en català
Fòssils lingüístics com tot lo dia i topònims com s’Agaró demostren que els tres articles que avui conviuen com a formes dialectals catalanes van sorgir l’una darrere l’altre; primer va dominar l’article salat, es, sa, es, ses, després s’hi va sobreposar el nord-occidental lo, la, los, les, i al final va triomfar el que avui és la forma estàndard de l’article: el, la, els, les.
De fet, el llatí clàssic no tenia article. Aquest determinant va sorgir en llatí vulgar tardà a partir dels demostratius ille (lo/el) i ipse (so/es). Les formes derivades d’aquest últim eren les dominants en català popular i per això, als segles XI i XII, a la gran majoria del territori salàvem. Però al XIII la llengua oficial de la cort, emmirallant-se en l’occità, va anar imposant el lo.
El pas de lo a el no es produeix fins al XIX i no esdevé estàndard fins al XX. Ara bé, el lo no passa a el quan fa d’article neutre (representa una abstracció, lo bonic), i és Pompeu Fabra qui normativitza aquest canvi: l’obliga a fer el pas. Però el sistema necessita distingir formalment el neutre del masculí i d’aquí el desgavell que tenim actualment amb el lo neutre, ja que la substitució sistemàtica per el (*el bo del cas) o per allò no funciona.
Actualment les formes antigues de l’article es mantenen en el lo nord-occidental i l’article salat balear.
D’alternatives per substituir el lo neutre no normatiu, en parlarem ben aviat!
