I per a què serveix l’ortografia?
Dijous 21 d’abril, farem un dictat popular a partir de la lectura adaptada d’un fragment de Ramon Llull del Llibre de les bèsties. Una obra moralitzant, profana i divertida que sorprèn el lector per la seva actualitat.
Un dictaaaaaat! Uix, quina nosa i que difícil!
Fins no fa gaire, l’ortografia (i la cal·ligrafia!) era un dels primers aprenentatges que es feia a l’escola. Encara ara, escriure bé és com saber seure o menjar amb coberts; és una norma social, un senyal de cultura. I una llengua oral o sense ortografia fixada difícilment serà considerada altra cosa que una fabla o un patuès.
L’ortografia cohesiona la comunitat lingüística, estandarditza la llengua i esdevé un símbol (pensem en la “batalla” per la grafia ñ o ç als teclats). A començaments del segle XX, després de la Renaixença, el desori ortogràfic era prou greu perquè els prohoms de la Mancomunitat i l’Institut, partidaris d’un català modern i homologable a qualsevol llengua de cultura, s’adonessin que calia una normativa ortogràfica (i morfològica i lèxica i sintàctica…) amb ampli consens social. Fabra, enginyer químic i lingüista apassionat, sota la direcció d’Antoni Maria Alcover, redactà les Normes ortogràfiques el 1913 i els principals intel·lectuals, professionals i institucions del país les van difondre sense embuts. Ens en vam sortir, tot i les dificultats posteriors.
Ara com ara, escriure Llull és un privilegi, no hi ha gaires cavalls i bous que parlin en lo pus bell català (en paraules de Ramon Muntaner)!
Us convidem a fer-ho dijous 21, a l’auditori Barrades, a les sis de la tarda, i a quedar-vos al lliurament de premis i a la degustació de cava. Llegir i escriure, no hi ha res millor!
