Augmentem la família!
Parlant de dàlmates, mai no n’hi ha prous!
Una de les novetats de la nova Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) quant a morfologia de les paraules la (és a dir, si són invariables o canvien pel que fa a gènere i nombre) és la descripció del plural/femení d’alguns quantitatius que fins ara consideràvem invariables i sancionàvem.
Tal com es diu a l’apartat 17.3: “En registres informals, però, es constata una certa tendència a dotar alguns d’aquests quantitatius invariables de flexió de nombre. Aquest és el cas de prou, massa i força. A més el quantitatiu prou presenta, en alguns parlars, flexió de gènere amb les formes analògiques prouta i proutes, formes que no resulten adequades més enllà dels registres informals“. El quantitatiu bastant/bastants ja figurava al DIEC amb les formes bastanta/bastantes, també en registres formals.
Fixem-nos en el llenguatge de la GIEC; en cap cas prescriu o determina la correcció o incorrecció d’una forma. A partir de la variació lingüística quant a registres i dialectes, diferencia entre un estil molt formal, un de formal o estàndard i un d’informal o col·loquial, en què aquests usos analògics serien els més habituals.
No hi ha respostes unívoques, tot depèn de qui ho diu, a qui s’adreça, en quina situació i amb quin propòsit. Sempre, és clar, que siguin formes catalanes i no interferències d’altres llengües, per més informals que siguin.
I ara un exemple de tria lèxica: sortint d’una classe especialment llarga, un parell d’alumnes s’aixeca volant i s’apressa cap al passadís. “On aneu? ¬─pregunta una amiga. Al lavabo ─diu una, A pixar! ─crida l’altra.” Adequat, inadequat, què en penseu? I si els hi hagués preguntat això mateix un desconegut a qui haguessin envestit mentre sortien de l’aula? Adequat, inadequat?
La nova gramàtica va per aquí, per enfortir les tries informals que són les que garanteixen l’ús espontani i viu de la llengua, sense haver de recórrer a les interferències.
