Tu rai, que totes et ponen!
Hi ha qui tot ho troba bé i hi ha qui mai no fa un sí. Us hi heu fixat?
Els que diem sí, podem fer-ho de diverses maneres. Per expressar que una cosa és certa o que hi estem d’acord, en català diem: per descomptat; és clar; ja ho crec; naturalment; evidentment; sens dubte; no cal dir-ho; i tant que sí!; oh, i tant/oi, i tant; oidà! Ja sabeu que en català no *donem res per sentat, sinó en tot cas per descomptat, per fet o per suposat. A més, aquestes formes ens serveixen per llençar a la paperera l’empalagós *cómo no/com no! Li trucava li trucava, però…, és clar (*com no), no havia agafat el mòbil!
—Vindràs al sopar de final de curs? —I tant que sí!
—No has de patir gens, per descomptat que t’ajudarem en el que calgui.
En canvi, si us costa fer un sí eixerit, sou de la colla del potser, segons com, qui sap o si molt convé. No hi fa res, sempre que no us feu de la colla de l’igual…, ja que igual no és un sinònim de potser. Així doncs, potser m’agrada, però no *igual m’agrada.
Quan la certesa és més aviat un desig, diem tant de bo! (*ojalá), a la millor, i si l’exclamació té un to displicent utilitzem el rai, que és una partícula intensiva que vol dir que allò que temem, de fet, no és tan greu com ens pensàvem, que no n’hi ha per tant. També tenim les formes encara rai (*menys mal), això rai (això és *el de menys), malament rai (malament).
—Tu rai que no tens problemes. Ets la rica de la família!
—Encara rai que conservo el lloguer del pis.
—El cotxe ha quedat ben abonyegat! —va exclamar-se. —Això rai, l’important és que vosaltres no hàgiu pres mal!
