Tots som botiguers!
Mongetes escapçades
Refermar ve del verb fermar (lligar alguna cosa perquè no se’n pugui desprendre, que quedi ben forta) i vol dir fer més ferma alguna cosa, fer-la més forta, més estable, consolidar-la. Es refermen els llaços d’amistat i els principis ideològics. I també es pot aplicar en casos com la pluja o el vent refermava (en castellà en diríem arreciaba). Ara bé, refermar també vol dir ratificar, confirmar alguna idea, significat en què coincideix amb el verb reafirmar, afirmar novament, insistir-hi, que té a favor seu la coincidència amb el castellà. I aquí ja hem begut oli.
A poc a poc refermar s’ha convertit en reafirmar en tots els usos. I un compromís ─la fidelitat, per exemple─ no es reafirma, sinó que es referma a còpia de temps.
Aquest fenomen, bandejar un verb perquè n’hi ha un altre amb un significat semblant (o igual en alguna de les accepcions) que coincideix amb el de la llengua que fa de referent (entre nosaltres, el castellà) i que es farà servir per a tots els significats, suposa un empobriment lèxic que no ens podem permetre. Buscar sempre l’equivalència; és a dir, aplicar la llei del mínim esforç, vol dir a la pràctica arraconar el que fa de cada llengua un sistema comunicatiu particular i diferenciat.
Així, ja no intentem revifar sinó fer reviure una planta malalta; cap nen ja no fa bondat sinó que ara la canalla sempre es porta bé, i a la cuina ningú no escapça espàrrecs mentre que tothom els talla. Certament ─i no només per la globalització del mercat─, aviat no quedaran botiguers sinó només venedors!
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.