Arxiu de la categoria ‘General’

  • 6. Aurora: els animals per tot consol

    Aurora: els animals per tot consol

    Els animals fan companyia a Sofia Kart, una dona ja gran del poblet d’Hernam que s’ha quedat sola arran de la guerra:

    D’ençà que els ocupants van afusellar els seus tres fills, i que la nora, embogida, fugí d’Hernam per a no tornar mai més, la vella Sofia, sola al món, s’havia deixat anar. Ja no conreava les terres; només l’hortet de l’eixida, on tenia també l’aviram i la pallissa. Passava setmanes senceres sense obrir la porta del carrer. Fugia dels homes; s’havia avesat a conviure amb els seus animals domèstics, els parlava com si la poguessin entendre. iaia amalia alletant un xai (3)Els deixava entrar a la casa, pujar al pis, picotejar per les habitacions saltar damunt les cadires i els llits. El garrí alguna vegada entrava a la cuina i ensumava l’olla; com que es cremava el morro, grunyia i arrencava a córrer cap a la cort. Aleshores Sofia Kart esclafia a riure, però no tardava a baixar-li la calderada: «Menja, menja, pobret». De vegades el tractava de «senyoria», deia, deixant la calderada enmig de la cort: «mengi, mengi, senyoria».

     

    Aurora Bertrana, Entre dos silencis, Barcelona, Club Editor, 2006, p. 40.

    [Fotografia en línia]: Josep Badia Torres, «El clot de les ànimes» dins blog de Vilaweb.

    Per si et ve de gust:

    En qui estat d’ànim creus que es troba la Sofia Kart? L’estan ajudant realment els animals que té? Creus que parlar als animals és símptoma d’alienació mental? Recomanaries a algú que se sentís sol que tingués algun animal? Penses que els animals de companyia fan un bé als humans? Si fossis un animal, t’agradaria que els humans t’enraonessin? Què en penses dels drets dels animals? Pots desenvolupar un altre tema que s’hi relacioni diferent dels anteriors.

    (Ho pots fer amb 150 paraules)

    [Propera anotació al blog: 19 d’octubre]

    Article complet

  • 6. Prudenci: cors de dona que arriben arreu

    Cors de dona que arriben arreu

    En unes poques ratlles, Bertrana ens fa el dibuix de les feines d’una masovera abans d’anar a vendre un parell de pollastres i un cistell d’ous al mercat:

    114.jpg

    El sol era ben alt quan la Francisca emprenia el camí de la vila. Abans ha hagut de donar les sopes al menut, l’esmorzar al Zidro, la perolada als garrins, un braçat de meuca a les vaques i una untura d’oli de llangardaix al costellam del sogre, qui s’imagina de tenir una pulmonia. A més s’és clenxinada. Asseguda en una cadira mitjana, amb un tros d’espill que no espilla afermat a un esvoranc de la paret, un platic de llauna curull d’aigua a terra, i un pam de cordó negre i unes quantes agulles de ganxo a la falda, ha començat a passar-se l’escarpidor per la cabellera. Ha enllestit de seguida. A força d’aigua i estrebades s’és fet un monyo com el puny, i la seva testa xopa ha pres un aire eixerit de mustela.

    Prudenci Bertrana, «La masovera se’n va al mercat» dins Els herois, publicat a Tots els contes, Edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 435

    [Fotografia en línia]: Festa del mercat.cat/Amposta

     

    Per si et ve de gust:

    Després de tot això, i no sense esbatussar-s’hi, la Francisca pren els pollastres, els ous i decidida, pels camins rurals, se’n va a vendre-ho al mercat. Inventa’t, en poca extensió, la resta del dia de la Francisca. Un altre tema: compara els matins d’una dona actual de ciutat amb una dona de camp de començaments del segle XX i reflexiona si l’estrès existia també abans o és una malaltia de les ciutats i de la societat actual. La vida al camp et sembla bucòlica? També pots escriure un nota sobre com ha canviat la manera de fer-se la toaleta. Et sorprenen les paraules i expressions que empra Bertrana?

    (Ho pots fer en unes 100 o 150 paraules)

    [Propera anotació al blog: 19 d’octubre]

    Article complet

  • 5. Aurora: de campanes i esquelles

    Aurora: de campanes i esquelles

    Fem una llegida a aquests dos textos d’Aurora Bertrana:

     

    Abans de la guerra…

    El campanar d’Hernam tenia aleshores dues campanes. La grossa, la Bernarda, per bé que una mica esquerdada, feia sentir la seva veu d’una hora lluny; la petita era alegre com un picarol, i quan el campaner la feia voleiar, en els dies de festa, semblava que el cor se us reconfortés.

    Resultat d'imatges de etobon france

    Campanes d’Hernam! La Marta recordava ara, amb indicible enyorança, els tocs greus, melangiosos, de la vella Bernarda a l’hora de l’àngelus, en els capaltards d’estiu, quan l’ombra de l’alta pollancreda s’allargassava infinitament i els ramats tornaven a poc a poc pels camins esborradissos, aquells camins plens de sentors amargues dels boscos, mentre les xemeneies del poble començaven a fumejar per a la sopa vespertina…

    Ara, el campanar era mut, i l’herba hi creixia com una cabellera de profeta salvatge: com pesava aquell silenci!

    Aurora Bertrana, Entre dos silencis, Barcelona, Club Editor, 2006, p. 60.

    Fotografia: Vista del poble i del campanar d’Étobon, que en l’obra d’Aurora Bertrana pren el nom d’Hernam. Font de la fotografia, [en línia]: Etobon destination guide (Franche-Compté).

     

    No es sentia cap remor ni dins ni fora de la casa. Hugel, com molts altres després de la guerra, era un poble on ningú no reia ni cantava ni gosava quasi parlar, un poble on havien llevat les esquelles a les vaques perquè aquell dringar era massa alegre i semblava un insult als morts.

    Aurora Bertrana, Tres presoners, Barcelona, Club Editor Jove, 2007, p. 35

     

    [En línia]: quinalafem.blogspot.com.es (fotografia 5/53)

    Per si et ve de gust:

    Pots parlar sobre una d’aquestes qüestions o sobre el que a tu t’hagin suggerit aquests textos d’Aurora Bertrana.

    L’autora en un determinat moment diu “com pesava aquell silenci” per què? Tots els silencis són bons? Per a què han servit les campanes al llarg de la història? T’agradaria anar dalt d’un campanar per sentir un concert de campanes? I sentir les esquelles de les vaques a la muntanya, t’agrada? Què en penses de la polèmica sobre si les campanes han de tocar o no perquè molesten els turistes? Per què deuen portar esquella les vaques? Seria millor que no en portessin, ja que així no hi hauria tant de soroll? Si hi ha algun altre tema que s’hi relacioni que vulguis desenvolupar, també ho pots fer.

    (Pots escriure un text de 100 o 120 paraules… més o menys o les que et surtin).

    [Propera anotació al blog: 14 de setembre]

     

    Article complet

  • 5. Prudenci: xerrar a pagès

    Prudenci: xerrar a pagès

    El fragment que reproduïm a continuació és un exemple de llengua viva de la gent de camp de l’època. Imagineu-vos un grup d’homes que deixen la feina del camp per fer una mica de beguda i un mos. Mentre reposen veuen de lluny la silueta d’una dona i no acaben d’identificar qui és. En la mesura que s’apropa distingeixen una dona amb un cistell del qual surt una forma peluda… de cop s’adonen que la dona hi duu una guineu que deu haver caçat. El diàleg reprodueix el dubte sobre quina dona deu ser, fins que identifiquen clarament una forma femenina que va amb un cistell i a dins hi porta una guineu. Fixeu-vos en les exclamacions i en la llengua tan viva. Potser no s’entenen totes les paraules,  però el sentit general sí:

     

    La forastera avançava decidida. Portava el mocador del cap molt endavant per resguardar-se dels raigs del sol, i sa cara, com una taca roja, pujava i baixava sobre la tanca d’arços i romagueres que la tapaven de mig cos en avall.

    Ningú la coneixia, i tothom seguia fitorant-la amb la vista per endevinar qui era.

    ―La Pepa de l’hostal?

    ―Ca!                                                              

    ―La Nasia del mas Sec?

    ―No i renó.

    ―La Tona, la Molinera?

    ―No hi ha pas perill.

    Doncs tenia de ser de molt lluny.

    A l’indret del pou, davant les corts, s’acabava del destorb que no els la deixava veure tota, i allí dirigiren les mirades, esperant embadalits, amb la boca oberta. A l’arribar-hi vegeren que aquella dona portava un cistell on quelcom estrany, gris i borrós, hi balancejava. I arrugaren les celles, clogueren les parpelles per evitar els reflexos del sol que els enlluernaven i es redreçaren tots alhora, mentres una exclamació unànim ressonava potenta, alarmant les dones, que sortiren a la porta.

    ―Jo et flic! La guilla!

    ―Rellampus!

    ―Recontre!

    ―Te, te, te, te, te, te! Uh, uh, uh! Ací, ací, ací!

    Prudenci Bertrana, “La guineu” dins Crisàlides publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, p. 77

    [Font de la fotografia en línia] publicada a: Miquel Pucurul, Calaix de sastre del món del córrer, blogpost.com.es

    Proposem un exercici d’estil: podries fer un resum d’aquesta escena en la qual el lèxic del diàleg fos més actual? Com les diríem ara, aproximadament, aquestes expressions del text? Coneixes maneres de dir populars que et cridin l’atenció? Has conegut persones que parlin més o menys com aquest grup de pagesos? Quin record tens de les persones i dels llocs on vivien? 

    (Ho pots fer amb 150 paraules… més o menys).

    [Propera anotació al blog: 14 de setembre]

    Article complet

  • 4. Prudenci: les finestres del món

    Les finestres del món

    Aquí tenim el protagonista instal·lat sota una figuera i amb branques de ginesta posades a la base ha aconseguit fer un lloc des d’on guaitar sense ser vist. Aquest és el seu amagatall favorit.

    Jo sentia el baf de la terra entebiada i de l’herba molla que començava a eixarreir-se, però encara, en els blat de moro, les gotes de rosada lluïen en els plecs de les fulles tendres.

    Imagen relacionada

    Aquella era la millor hora per a l’aguait. Jo espiava, doncs, il·lusionat, per una mena d’escletxa oberta en els ginestells.

    Ningú no pot arribar a sospitar l’interès que desperta el guaitar per un foradic. És una emoció nova, difícil d’explicar. Un comprèn que res ni ningú es malfia de nosaltres i que tot va a succeir allí com si no hi fóssim. Se sent la inquietud de descobrir quelcom meravellós que la nostra franca presència evitaria. Alguna revelació del sentiment de les coses, algun desig enigmàtic, algun impudor mai somniat. Qui sap si els arbres, les pedres, les flors i les molses esperen a manifestar-se quan no són vistos, en el secret íntim del veïnatge etern!

    Prudenci Bertrana, «La figuera dels somnis» dins Proses bàrbares, publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 149.

    Font de la fotografia [en línia]: amicsarbres.blogspot.com/2006/09/

    Per si et ve de gust:

    El protagonista espia el món des del seu cau vegetal. Penses que les lletres dels llibres són com un amagatall des d’on espiar el món?  Si tens una talaia particular des d’on t’agrada mirar passar la vida, si vols, la pots compartir amb nosaltres. T’agrada badar?

    Pots fer referència a aquestes qüestions o al que t’hagi suggerit el text en unes 100 paraules.

    [Propera anotació al blog: 10 d’agost]

    Article complet

  • 4. Aurora: els homes a la muntanya, les dones a la plana

    Els homes a la muntanya, les dones a la plana

    Aurora Bertrana ens novel·la l’experiència de poblets francesos arran del domini alemany en la Segona Guerra Mundial. En el fragment reproduït narra com els camperols dels petits poblets es refugien a les muntanyes per fer la resistència després que l’enemic hagués enganxat un avís en què es deia que els camperols entre divuit i quaranta anys havien de ser mobilitzats. Llegim què passa:

    [En línia] «Els maquis (tasca núm. 7)», maig de 2016 dins:  La dictadura de Franco a: xaviadriaraulfranco.blogspot.com.es

     

    [En línia]: Manuel Tarés Lgunas, Anjub: «La dona en les feines del camp» – Tinet

    Els camperols no deien res. Semblava ben bé que s’haguessin tornat sords, muts i mesells. Ja no es reunien en rotlles davant de la Casa de la Vila, ja no discutien ni blasmaven el Govern. Però tots, silenciosos com espectres, s’escapoliren del llogarret i anaren a refugiar-se a les boscúries. El mateix drama i la mateixa revolta havien sofert els camperols de Ture, de Hugel, de Kirche i de Daslin, als quals es reuniren els de Felsen. Tots plegats, pagesos i llenyataires, formaren el primer bloc de la resistència, d’on més tard havia de sorgir el gran moviment alliberador. Llavors començaren els dies terribles: per al homes, la gana, el fred, les delacions; per a les dones i àdhuc per als infants, el treball, les penalitats, les angúnies de totes menes. Erika i Gabrielle Marke, així com les altres camperoles i noietes de la regió, s’hagueren d’encarregar de tota la feina dels homes. Ja no hi havia xicalla, a Felsen. Tots s’eren transformats en homenets i donetes carregats de responsabilitats, de preocupacions.

    Aurora Bertrana, Tres presoners, Barcelona, Club Editor Jove, 2007, p. 39-40.

    Per si et ve de gust

    Pots respondre a una pregunta de les que hi ha a continuació o parlar lliurement del que t’ha suggerit el text d’Aurora Bertrana.

    De què et refies més per saber què va passar en un determinat moment històric: d’una pel·lícula, d’un documental, d’una novel·la, d’un llibre d’història? Creus que, en general, els governs han treballat suficientment la memòria històrica. També pots explicar lliurement el que t’ha suggerit aquest text.

    Amb unes 100 paraules, no ve de vint més, ho pots sintetitzar.

    [Propera anotació al blog: 10 d’agost]

    Article complet

  • 3. Aurora: culte i superstició

    Culte i superstició

    El protagonista d’aquest conte comença una aventura que tindrà un desenllaç ben tràgic.

    Henry Turuma Walter havia mort sobtadament. La seva desaparició afligí l’illa sencera: blancs, mestissos, indígenes, xinesos. El varen plorar des de «la seva jove i distingida vídua», com deia el periòdic local, fins Parua, el bruixot pagà de Tairapú: filòsof i curander.

    Entre la superficialitat de la colònia blanca, la mort de Walter fou comentada poc temps i amb lleugeresa. Entre els indígenes i els mestissos, aquest misteriós i lamentable esdeveniment es conta encara amb una esgarrifança.

    […]

     

    Resultat d'imatges de tikiEl que ningú ignora, però, és que Henry Turuma Walter, dos dies abans de morir, havia profanat el temple pagà de Faaite, que guardava la imatge d’un déu des dels temps immemorials. Va trencar el sagrat tabú afegint-hi el sacrilegi del robatori.

    […]

    ─I tens el tikí ací? ─braolà Marua.

    Walter afirmà amb un lleu moviment d’ulls, segons la consuetud taïtiana.

    L’indígena aixecà els dos braços en senyal de desesperació.

    ─On és, on?

    Turuma signà el jardí.

    ─Totes les malvestats cauran damunt teu i també, per dissort, damunt nostre. Ves-te’n ─suplicà─. No vulguis embolcallar-nos amb el teu destí. Has estat profanador i sacríleg. No puc hostatjar l’home que ha robat un déu.

    […]

    Avui el graciós pavelló de Marua és un pilot de fulles seques.

    Morí el «frangipanier» que el perfumava; es corsecà el maioré que li donava ombra; el bananer tendríssim del davant es tornà estèril, i les formoses taïtianes del districte no volgueren mai més alegrar els vetlles dels blancs sota el rostre del niau que un déu havia maleït.

    Aurora Bertrana, <<El “Tikí”>>, dins Peikea princesa caníbal i altres contes oceànics, Barcelona, Ed. Pleniluni, 1980, ps. 139, 140, 154 i 160.

    Font imatge: [en línia]: Vintage Carved Polynesian Tiki Totem

    Per si et ve de gust:

    Henry Turuma Walter ha robat una imatge sagrada. S’insinua que la desgràcia li sobrevé per haver fet aquest delicte. Què en penses de les històries que són misterioses i inexplicables, segons la raó? Ens en pots explicar alguna? Creus que tradició, fe i superstició tenen relació? La majoria de gent té alguna superstició? Darrere una mania s’amaga una superstició?

    (Comenta breument alguns d’aquests aspectes. O alguna altra cosa que et vingui de gust. Amb unes 80 paraules n’hi ha prou).

    [Propera anotació al blog: 13 de juliol]

     

     

     

     

     

     

    Article complet

  • 3. Prudenci: un cas de cirurgia literària

    Un cas de cirurgia literària

    Ui, quina descripció!

    [En línia]: Universitat de Barcelona, «La victimització de les persones grans…», Notícies, 04/05/2016.

    Un jorn jo vaig trobar un vell, molt vell, assegut a la porta d’una pobra masia; era invàlid, el vell, es cargolava sobre ell mateix com una fulla seca; per mirar-me li calia aixecar la testa, desdoblegar aquella espina dorsal anquilosada pels anys, retorta com un cercle de bóta. Amb la pipota als llavis i les mans sobre els genolls, prenia el sol i conversava amb mi: «Molts», deia, «desitgen la mort, jo no: de l’altra vida ningú no n’ha tornat; no sabem pas quins tractes hi fan, i en aqueix món encara hi estic bé». Aquell decrèpit s’acontentava amb poder contemplar cada jorn unes oliveres, una brancalada de pou, un gos que li llepava les mans i unes quantes gallines que sorrejaven. Un artista n’hauria fet un quadro, d’aquell pou, d’aquelles oliveres i d’aquells animals domèstics; un poeta n’hauria fet un sonet; però cap dels dos, segurament, en el cas del vell, fóra consolat sols de mirar-lo.

    Prudenci Bertrana, “De les belleses de la Natura i el meu goig” dins Proses barbares publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 114.

     

    Per si et ve de gust:

    Bertrana en aquest text ens fa el dibuix d’un ancià de poble. T’atreviries a redreçar-li la columna, a allisar-li les arrugues i, en fi, a fer que amb una descripció teva quedés convertit en un home més jove? I és que les operacions estètiques també poden ser literàries! Què creus que es pot esperar de la vida quan ets vell? A quina mena d’artistes es refereix Bertrana en aquest text. També pots parlar del que a tu et suggereixi aquest text.

    (Ho pots fer en unes 100 paraules)

    [Propera anotació al blog: 13 de juliol]

    Article complet

  • 2. Prudenci Bertrana: les presses, per a qui les vulgui!

    Les presses, per a qui les vulgui!

     

    A Prudenci Bertrana li agradava la natura, entendre-la, fondre-s’hi, caminar els camins a consciència, anar pel bosc, enfrontar-se als accidents del terreny… Així, no ens ha d’estranyar que afirmi i exclami:

    Ai, del que no pot torbar-se, pobre del que sigui esclau dels horaris i de les fites quilomètriques!

    Córrer món! Heus ací una grossa blasfèmia ¿Per què córrer? ¿Quin goig dóna córrer?

    Imatge relacionada

    Si us agrada saber quelcom del sospirar dels oreigs en l’espessor dels boscos, dels odors
    íntims dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal despreciar el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, boer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc.

    Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin.

    Prudenci Bertrana, «Els bells camins que no menen enlloc » dins Proses bàrbares, publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 178-179.

    Per si et ve de gust:

    Pots mirar ena la pàgina web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) l’any de la publicació de Proses bàrbares. Si en aquella data Bertrana pensava això, què en pensaria ara de l’estrès i de la vida feta a corre-cuita que portem tots plegats? Què en penses tu de les presses? Correm massa? És possible fer una vida més contemplativa? Creus que coneixem bé la natura? Opines que hi ha massa o poc bosc? Hi ha suficients conreus? Trobes a faltar més “verd” en el teu dia a dia? En fi!, què et suggereix aquest fragment?

    Ho pots fer en unes 80 paraules.

     

    [Propera anotació al blog: 1 de juny]

    Article complet

  • 2. Aurora Bertrana: ídols, deus i imaginació…

    Ídols, déus i imaginació…

    Llegim aquesta descripció d’aquest ídol selvàtic, a la Polinèsia.

    Foto [en línia]: Eva Rodríguez Braña, caxigalinas blog. Les islas Maqueses Paul Gauguin.

    Al fons de la badia de Taïohae, prop de la selva tenebrosa, s’aixeca entre el ferest  brancam, un ídol gegantí, tallat directament entre la roca. És la Dea de la fecunditat, monstruosament lletja, venjativament amenaçant. Està ajupida, amb les cames obertes, anguloses i febles. Té els ulls sense pupil·la immensament arrodonits, la boca esbiaixada, el nas ample i aixafat.
    Els braços prims, reposen damunt del ventre enorme, aparatosament inflat. Enmig d’aquesta atmosfera evocadora, el sexe apareix expressiu, provocant. Sembla la porta oberta a la vida. Lluny de sacerdots i de creients viu oblidat i solitari. Les plantes enfiladisses el mig cobreixen. Els ocells irreverents hi refilen al damunt. Els llangardaixos, les cuques s’hi passegen per sobre, elàstics i lascius.

    Aurora Bertrana, «Venjança de déus», dins Peikea princesa caníbal i altres contes oceànics, Barcelona, Ed. Pleniluni, 1980, p. 60

    Per si et ve de gust:

    Et suggerim alguns temes… si en tens algun altre, també serà benvingut.

    Aurora Bertrana ens ha descrit una imatge, en pots descriure també tu una? Què deuen tenir algunes imatges que ens suscitin sentiments i emocions? Has llegit o saps alguna cosa dels ritus de la fertilitat? D’on caram deu sorgir la necessitat dels humans de fabricar imatges, art…?

    Prova-ho amb unes 90 paraules.

    [propera anotació al blog: 1 de juny] 

     

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories


    Arxius


    Núvol d’etiquetes

    amor Any Bertrana Any Pedrolo Any Pompeu Fabra Any Teresa Pàmies assaig Aurora Bertrana aventures ciència-ficció Contes educació emocional El plaer de llegir epistolar Escriure i llegir històrica humor intriga La natura Llegim Aurora Llegim Prudenci Maria-Mercè Marçal Memòria històrica memòries Molts contes Montserrat Abelló narrativa normativa novel·la novel·la curta novel·les parlar i escoltar poemes poesia protagonista Prudenci Bertrana relats relats i contes Sant Jordi 2014 Sant Jordi 2017 Teresa Pàmies Teresa Pàmies el feminisme valent Teresa Pàmies i l'exili una Teresa Pàmies combativa