Arxiu per abril, 2016

  • Vida més enllà dels termes

    bosc

    Segons el Diec un terme és una unitat lèxica que designa una noció en un àmbit d’especialitat determinat. I què són els àmbits d’especialitzat? Doncs en aquesta societat nostra globalitzada i fragmentada alhora, en què de qualsevol branca del coneixement en pengen subbranques, els termes ens sotgen per tot arreu. Mai com fins ara tants de termes no havien entrat al vocabulari comú. Com més va, menys llenguatge col·loquial i més anglicismes, menys diferenciació entre registres i més estandardització; en definitiva, més termes. Els termes ens fan més iguals, però alhora van en detriment del llenguatge col·loquial: aquell que depèn de la transmissió del coneixement entre generacions, de la procedència geogràfica i social del parlant, del registre informal, espontani i oral.

    Què queda millor dir, que algú ha patit un atac de feridura o un ictus o una apoplexia; doncs depèn de si és el metge o el veí de l’escala.

    I cal tenir un terme per a cada (nova) cosa? I un terme en català per a traduir cada (nova) cosa? I qualsevol innovació és un terme? I no pot ser flor d’un dia? I la proliferació de termes no és potser la voluntat d’encunyar noves paraules i marques perquè fa modern? És nou l’apoderament i l’estrès i els coachs i les doules i els xats i els risottos…, no pot ser que sempre n’hàgim tingut però en dèiem d’una altra manera?

    Per al català, una llengua amb un volum considerable de parlants però sense prou reconeixement social i jurídic per ser tinguda en compte en els principals fòrums, desenvolupar la terminologia pròpia ha estat una manera de contribuir al procés de normalització lingüística i demostrar que és una eina tan vàlida com qualsevol altra per parlar de tot, dins el context de la societat del coneixement, la diversitat i el multilingüisme. Però que els arbres no ens facin perdre el bosc, la llengua en majúscules.

    Article complet

  • I per a què serveix l’ortografia?

    dictat popular

    Dijous 21 d’abril, farem un dictat popular a partir de la lectura adaptada d’un fragment de Ramon Llull del Llibre de les bèsties. Una obra moralitzant, profana i divertida que sorprèn el lector per la seva actualitat.

    Un dictaaaaaat! Uix, quina nosa  i que difícil!

    Fins no fa gaire, l’ortografia (i la cal·ligrafia!) era un dels primers aprenentatges que es feia a l’escola. Encara ara, escriure bé és com saber seure o menjar amb coberts; és una norma social, un senyal de cultura. I una llengua oral o sense ortografia fixada difícilment serà considerada altra cosa que una fabla  o un patuès.

    L’ortografia cohesiona la comunitat lingüística, estandarditza la llengua i esdevé un símbol (pensem en la “batalla” per la grafia ñ o ç als teclats). A començaments del segle XX, després de la Renaixença, el desori ortogràfic era prou greu  perquè els prohoms de la Mancomunitat i l’Institut, partidaris d’un català modern i homologable a qualsevol llengua de cultura, s’adonessin que calia una normativa ortogràfica (i morfològica i lèxica i sintàctica…) amb ampli consens social. Fabra, enginyer químic i lingüista apassionat, sota la direcció d’Antoni Maria Alcover, redactà les Normes ortogràfiques el 1913 i els principals intel·lectuals, professionals i institucions del país les van difondre sense embuts. Ens en vam sortir, tot i les dificultats posteriors.

    Ara com ara, escriure Llull és un privilegi, no hi ha gaires cavalls i bous que parlin en lo pus bell català (en paraules de Ramon Muntaner)!

    Us convidem a fer-ho dijous 21, a l’auditori Barrades, a les sis de la tarda, i a quedar-vos al lliurament de premis i a la degustació de cava. Llegir i escriure, no hi ha res millor!

     

    Article complet

  • Més val un moixó a la mà que una àguila volar

    diadel'aigua

     

    Per celebrar el Dia Mundial de l’Aigua, diumenge 3 d’abril, un grup de persones de l’Hospitalet vam visitar els espais agrícoles i naturals que encara conserva el municipi a la llera esquerra del riu Llobregat.

    La trobada era a l’antiga parada de Feixa Llarga de la línia vermella. Una feixa és una peça de terra de conreu plana, limitada per marges, i també una mesura agrària de valor variable; un nom molt adequat per a un espai que fins fa 50 anys, amb la construcció del barri de Bellvitge i, més tard, de l’hospital, era estrictament agrícola. Tot i que n’hem perdut el nom en la línia de TMB encara el conservem com a nom de carrer i d’algun equipament esportiu.

    A banda del patrimoni agrícola, el riu Llobregat és una reserva natural de primera magnitud que acull especialment ocells o aus. El català disposa d’aquestes dues denominacions per fer referència als vertebrats que en llatí es denominen avis. Contràriament al castellà, que utilitza aves per designar totes les espècies i reserva pájaros per als ocells petits, en català ocells ho són tots. Així doncs, i d’acord amb la prioritat establerta pel diccionari normatiu, la denominació ocell és la preferent en tots els casos, mentre que au es reserva com a forma secundària. Per tant, i sobretot en contextos d’especialitat, utilitzarem la denominació ocell com a genèric de qualsevol espècie, petita o grossa, de la classe ocells. En altres zones del domini parlem d’aucells, pardals o moixons.

    També amb motiu del Dia Mundial de l’Aigua, el centre de terminologia ha publicat la infografia El cicle de l’aigua que inclou mitja dotzena de termes en català, amb la corresponent definició: evaporació, evapotranspiració, condensació, precipitació, infiltració, aigües superficials i aigües subterrànies.

    De moixons, en tenim aquí al costat, mentre que les àligues només les abastaran alguns… Conservem-los!

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog