Arxiu per febrer, 2018

  • Una llengua per a tots els usos

     

    Autor: Carles Varela i Burch

    Funcionalitat, dialectes, normalització, etimologia, codificació, llengua nacional, avenç, projecte de modernitat, Primer Congrés Internacional de Llengua, recuperació, cohesió, descripció científica, llengües romàniques…

    Sabeu què suma tot això, oi?

    Doncs l’Any Fabra, en homenatge a un dels catalans més importants del segle XX i l’únic al qual hem obeït plenament.

    En aquest Rubricatus d’avui us volem fer saber que enguany se celebra el 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra (el 1868, a Gràcia, que aleshores encara era un municipi!), el 100 aniversari de la seva primera Gramàtica catalana (el 1918) i el 70 aniversari de la seva mort (el 1948, a l’exili, a Prada de Conflent).

    A llarg de tot l’any podreu seguir la pista d’un dels catalans més tossuts i responsables de la modernitat, que va aconseguir fites que ara ens semblen tan habituals com tenir una ortografia moderna i unificada, cosa que implicava bandejar les diverses ortografies que coexistien entre els escriptors fins a l’aparició i assumpció de Normes ortogràfiques del 1913. Fabra va comptar amb el suport del grup de l’Avenç i després d’algunes batusses amb intel·lectuals rellevants, va aconseguir consensuar un ortografia que encara avui és la nostra. Pensem que va eliminar moltes de les hacs que omplien els textos de la Renaixença —de fet, ell les hauria volgut eliminar totes!—, introduir la grafia de la ç, canviar la y conjunció per la i o regularitzar l’ús de l’apòstrof. Si ja hi ha hagut prou rebombori 100 anys després per eliminar uns quants accents diacrítics amb ben poc valor significatiu, penseu què deuria suposar fer de cap i de nou una ortografia, una gramàtica i un diccionari de la llengua catalana que acontentés a tots els parlants (balears, valencians, orientals i occidentals, rossellonesos, algueresos…) Per això que es diu que Fabra va ser, a banda d’un gran mestre, un gran seductor. La pipa hi deu fer alguna cosa!

    Article complet

  • Tu rai, que totes et ponen!

     

    Hi ha qui tot ho troba bé i hi ha qui mai no fa un sí. Us hi heu fixat?

    Els que diem , podem fer-ho de diverses maneres. Per expressar que una cosa és certa o que hi estem d’acord, en català diem: per descomptat; és clar; ja ho crec; naturalment; evidentment; sens dubte; no cal dir-ho; i tant que sí!; oh, i tant/oi, i tant; oidà! Ja sabeu que en català no *donem res per sentat, sinó en tot cas per descomptat, per fet per suposat. A més, aquestes formes ens serveixen per llençar a la paperera l’empalagós *cómo no/com no! Li trucava li trucava, però…, és clar (*com no), no havia agafat el mòbil!

    Vindràs al sopar de final de curs? I tant que sí!

    No has de patir gens, per descomptat que t’ajudarem en el que calgui.

    En canvi, si us costa fer un sí eixerit, sou de la colla del potser, segons com, qui sap o si molt convé. No hi fa res, sempre que no us feu de la colla de l’igual…, ja que igual no és un sinònim de potser. Així doncs, potser m’agrada, però no *igual m’agrada.

    Quan la certesa és més aviat un desig, diem tant de bo! (*ojalá), a la millor, i si l’exclamació té un to displicent utilitzem el rai, que és una partícula intensiva que vol dir que allò que temem, de fet, no és tan greu com ens pensàvem, que no n’hi ha per tant. També tenim les formes encara rai (*menys mal), això rai (això és *el de menys), malament rai (malament).

    —Tu rai que no tens problemes. Ets la rica de la família!

    Encara rai que conservo el lloguer del pis.

    El cotxe ha quedat ben abonyegat!  va exclamar-se. Això rai, l’important és que vosaltres no hàgiu pres mal!

     

    Article complet

Vull fer un curs!


Entrades recents


Històric


Núvol d’etiquetes


Recursos


Comentaris recents


Blog