Més que parlar, escoltem
El crit, d’Edvard Munch
Si en l’article passat vam parlar de raonar i enraonar, en el d’avui ens posarem a l’altre costat, al de parar l’orella.
Començarem recordant la diferència entre sentir i escoltar: en català sentir (aplicat principalment a l’oïda) és percebre amb els sentits i només quan hi parem atenció parlem d’escoltar.
Hi sentim sense voler, però per escoltar hi hem de posar interès!
Així al telèfon no et sento, rere una porta no et sento o si parles tan fluixet no et sento perquè la meva oïda no arriba a sentir-hi. Però si parles a crits o de mala manera no t’escolto (perquè parlar a crits et desqualifica).
Els dels sentits són verbs preposicionals en què el pronom i el verb funcionen com un tot, convertint el verb en intransitiu: sentir-hi, veure-hi.
- No cal que cridis que l’àvia no hi sent gens (amb adverbi)
- Ja t’hi veus amb aquestes ulleres tan brutes? (amb complement circumstancial)
Però en molts casos, escoltar i sentir funcionen com a verbs transitius: sentir (alguna cosa), veure (alguna cosa).
- Sento crits i sorolls! (amb complement directe)
- I tant que em sent, però com si sentís ploure
- He vist la teva tia molt millorada de l’operació
També tenim fraseologia amb el verb sentir i escoltar, com ara:
- El pare ha sentit tocar campanes que en preparem una de grossa; dissimuleu! (en el sentit que sap vagament alguna cosa).
- Aquests nens no escolten, són uns desobedients (en el sentit de no fer cas)
Obedients o no, escoltar segur que ens farà ser més savis!
Què ens fa ser més persones, en què ens reconeixem persones? Doncs, segurament, tots estarem d’acord que en la capacitat de raonar i enraonar! Allò que l’home ─i la dona─ és l’únic animal racional que… actua com si no ho fos.