La certesa del futur
Endevinar el futur no és a les nostres mans, però expressar-lo amb correcció sí.
Malgrat que tot sembli incert i provisional, heus aquí algunes veritats sobre el futur.
Amoïnats com estem, si en una assemblea amb torns de paraula sentim que el moderador diu: “Ara *va a parlar la representant dels Borinots”, gairebé que toquem el dos perquè comencem malament. En canvi ens engrescarà l’ànim si diu: “Ara parlarà la representant dels Borinots” i vinga aplaudiments; és a dir, la perífrasi anar a + infinitiu per expressar una acció futura no és català. Si a mitja xerrada m’han trucat i jo badava —o tenia el mòbil silenciat, tal com ha de ser— pendent de la intervenció dels Borinots, en adonar-me’n puc dir: “Ara li truco” o “Ja li trucaré més endavant”, però déu me’n guard de dir: ”Ara li *vaig a trucar”. I si acabada l’assemblea hem d’enllestir per marxar esglaonadament, el moderador ens ha d’instruir dient: “Ara recollirem les cadires i farem una filera per sortir un rere l’altre” i això ens donarà molta més seguretat i empenta que no pas si diu: “Ara *anem a recollir les cadires i *anem a fer una filera per sortir un rere l’altre“.
No ens cal la bola de vidre per saber que el futur s’expressa en futur (i depenent del context en present). Que cap mal aprenent del llenguatge administratiu —aquelles formes tan pesades com incorrectes a l’estil de l’*anem a procedir a la lectura de l’acta…— no ens destaroti l‘expressió del futur, no creem més incerteses ara que ja n’hi ha tantes.
